2011: El refugi és la tradició

Joan Fontdeglòria 20-12-2011

El resum musical de l’any i les llistes dels millors discos internacionals i en català

Res canvia, tot funciona

La música popular segueix sotmesa al reciclatge constant. Des de principis dels anys vuitanta del segle passat fins ara, etern retorn. Modulem els noms dels gèneres, dels estils, però els fonaments segueixen sent els mateixos. I amb menys escrúpols, podríem posar el punt de partida, el naixement de les idees que avui es refan una vegada i una altra, deu o quinze anys abans. Com a axioma inicial em sembla irrefutable. Tenim nous mitjans, noves tecnologies, però seguim bevent d'allà mateix, fins al punt que, per citar alguns exemples paradigmàtics, el ressò de The Beach Boys, Bob Seger o Joy Division segueix sent tan viu que pot arribar a semblar-nos quasi indecent.

Però no cal que ens fustiguem, ni que caiguem en el tòpic de "tot està inventat" com si fos una derrota. És un fet, sí, però intrínsec a la matèria que tenim entre mans: la música popular és cultura de masses, sorgida de la societat de consum. I mentre aquesta no canviï radicalment, els referents han ser per força els mateixos. Potser, el dia que es revolucioni de dalt a baix el sistema sorgiran nous referents també en l'àmbit musical, noves idees, i deixarem de mirar enrere. Mentrestant, recuperant l'optimisme, seguim gaudint de grans revisitadors del passat, artistes amb personalitat pròpia. Genis o artesans, seguim tenint galàxies, si no insòlites, almenys majestuoses.

 

Essència contra saturació

Aquest any ha tornat a passar caòticament a tota velocitat. Les xarxes socials marquen un ritme, frenètic, egocèntric. La celeritat dels temps que corren no ens deixa veure res més enllà del nostre melic, del nostre perfil; l'adulació a l'ego és extrema. I la tirania dels cent-quaranta caràcters formalitza la superfluïtat. Però comencem a adonar-nos de com ens incapacita. La postrevolució serà desconnectar-se. Allunyar-se del caos, de la inútil saturació. Mentre no arriba, els artistes comencen a mostrar un nou camí.

Repassant el millor que ha donat musicalment aquest 2011, ens adonem que els músics es despullen. Paradoxalment, ara que tenen a l'abast i dominen millor que mai les noves tecnologies, retornen a la simplicitat, a la naturalitat. Una veu sincera i una guitarra. Elèctrica o acústica, però essencial. Coros, cordes, teclats. Reneixen oboès, arpes, fagots. Les sobreproduccions es difuminen, els arranjaments es simplifiquen cap a la mínima expressió. Tornen els instruments de sempre. Fins i tot els sintetitzadors sonen clàssics. Més pausa que mai. El temps vola i ells l'aturen. Es perfila una primera resposta musical als temps que corren. Contra la sobresaturació, senzillesa. Contra la celeritat, descans. No és que falti mala llet; tot el contrari. Només s'allunyen de la realitat.

 

Els millors del 2011?

Per confeccionar aquest resum dels millors discos de l'any em centro en el rock, el folk i el pop, els tres estils de referència popular. Perquè sovint els amaguem rere una multitud de tendències i etiquetes, però ara, més que mai, se'ns tornen a dibuixar primigenis. I n'he triat 10 d'internacionals i 10 en català. Sempre és discutible la tria dels millors i, ordenar-los, una entelèquia injusta. D'altra banda, queda clar que no inventen res. La virginitat ja fa temps que no la trobem. Ni tan sols la valorem. Però la bona notícia és que ara s'estan refugiant en la millor tradició. Els millors tresors havien quedat amagats i el seu mèrit està sent rescatar-los. I oxigenar el present, que ja ens convé. Així doncs, tenint en compte el convuls i frenètic any que deixem enrere, la tria i l'ordre procura premiar les propostes que, per sort, encara van amb el pas canviat. Les que ventilen l'aire viciat. 20 propostes artístiques que van contra els signes del temps present.

 

ELS MILLORS DISCOS INTERNACIONALS

 

-

1. PJ Harvey, Let England Shake (Island/Universal)

Si Polly Jean acabés ara la seva carrera, diríem que s’ha coronat, que l’ha culminat amb un disc d’una immensa grandesa, com mereix després de vint anys de magisteri musical. Perquè Let England Shake és una obra tan apassionada com dolorosa, tràgica i bella alhora, un relat musical que escarba antropològicament i poètica en les misèries d’un conflicte paradigmàtic, el de la Primera Guerra Mundial, vestit per a l’ocasió d’universal metàfora de la Vida i de la Mort. I perquè musicalment és tan orgànica i directa com detallista i eclèctica. I molt, molt més. Si culminés ara el seu mestratge, podríem reflexionar sobre si és el seu millor disc, o si dir-ho és, al final del seu camí, tan agosarat com segurament cert. Però Polly Jean seguirà adoctrinant i madurant, com el bon vi, i per molts anys. Sense el seu regnat, res seria igual.

Tema recomanat: On Battleship Hill

 

-

2. Josh T. Pearson, The Last Of The Country Gentlemen (Mute/[Pias] Spain)

Veu i acústica. La resta, jugar amb el lament… i algun violí que s’hi adelita. I molt, molt mal de cor. Així camina el disc més adolorit de l’any. Josh T Pearson reapareix després de 10 anys, ara en solitari, abans al capdavant dels Lift To Experience, de la distorsió de la seva antiga banda a la nuesa absoluta. Després d’un any a les tenebres, d’amor i dolor, d’addiccions i obsessions, Pearson s’exorcitza en un disc que, de tan personal, universalitza els mostres que tots maleïm. Poques vegades la música és tan a prop de l’experiència. Un disc que neix en forma de clàssic. Temps al temps.

Tema recomanat: Woman when I ve raised hell

 

-

3. My Morning Jacket, Circuital (ATO/V2/Music As Usual)

Els de Louisville ja fa tretze anys que piquen pedra, amb cinc discos i un country rock que en viu han convertit en llegendari, però sense arribar al merescut reconeixement popular massiu. Circuital és la seva pedra de toc: càlid com cap altre, directe i obert com si toquessin en viu i, sobretot, amb un reguitzell de temes –Holdin on the black metal, You wanna freak out, Wonderful (The way I feel) i Outta my system poden ser cançons de l’any– que els hauria de convertir en el gran grup d’estadi de la dècada que anem encetant.

Tema recomanat: You wanna freak out

 

-

4. Bon Iver, Bon Iver (Jagjaguwar/4AD/PopStock!)

Als 26 va gravar el millor debut folk de l’última dècada, For Emma, Forever Ago (2007), un disc de trencament personal i d’aïllament. Als 30, recuperat professionalment i personal, admirat per tots també més enllà del folk –sense anar més lluny, des del hip-hop-soul, el gran Kanye West l’ha captat per al seu cercle creatiu– Justin Vernon s’ha reinventat, envoltat de nou músics per a l’enregistrament i la gira d’aquesta nova posada de llarg. Ha afegit coros, vents, sintetitzadors, tot molt suau, i sobretot màgic. Recordeu el millor Peter Gabriel? Doncs Bon Iver és el mateix, però pastat de folk. Un disc sincerament meravellós.

Tema recomanat: Holocene

 

-

5. Bill Callahan, Apocalypse (Drag City/PopStock!)

Si amb Woke on a Whaleheart (2007) i Sometimes I Wish We Were An Angle (2009) s’havia consolidat des de l’àlter ego Smog al cim del pedestal, què més podíem esperar de Callahan? Doncs aquí tenim Apocalypse, la culminació del mestratge, d’una veu barítona única, d’una naturalitat insòlita; unes guitarres que esgarrapen, obsessives, com la percussió, i uns durs arranjaments de corda i flautes, com el del paisatge texà; amb pinzellades de bossa, gairebé africanes, i fins o tot el regust del gospel. I el silenci com un instrument més. I les paraules? Flueixen millor que mai. Callahan? Ni un pas en fals.

Tema recomanat: One fine morning

 

-

6. Fleet Foxes, Helplessness Blues (Sub Pop/Bella Union/Music As Usual)

El seu debut homònim va ser la bomba de rellotgeria folk del 2008. Aclaparats per la gran rebuda de crítica i públic, han sabut fer un pas enrere, allunyar-se de l’exagerada adulació i coure un segon lliurament més complex, amb més matisos estilístics –del folk al free jazz– i instrumentals –hi sumen, entre d’altres, clarinet, cítara i vibràfon–. El resultat és un viatge melòdic menys transparent que l’anterior, menys directe i, per tant, segurament menys mediàtic. Però mereix moltes més escoltes que l’anterior. És el resultat del creixement d’un bucolisme extrem, tant per rural com, sobretot, per idíl·lic. Més intemporals, ara ja només miren el passat pel retrovisor. S’han fet grans en tots els sentits.

Tema recomanat: Grown ocean

 

-

7. The Drums, Portamento (Moshi Moshi/Music As Usual)

El seu disc de debut (The Drums, 2010) van ser tan ben acollit com malentès. Són només un altre hype ballable i frívol com tants altres? Veient com se’ls condemnava a ser el «grupillo» de Let’s go surfing, s’han afanyat a posar-hi remei a base sintes, arranjaments més elaborats i una feina d’estudi més acurada. La nova aventura va de l’hedonisme estiuenc a certa introspecció melòdica i textual. No obstant, segueixen saludablement desinhibits, i amarant-se del millor de tòtems com Morrissey o Ian Curtis. Si li afegim cert gir electrònic cap al rotllo Kraftwerk i recordem que segueixen gravant a casa seva quan els rota, trobem Portamento, terme que implica cert viatge, com el que han emprès, i pel bon camí.

Tema recomanat: Money

 

-

8. Mogwai, Hardcore Will Never Die, But You Will (Rock Action/[Pias] Spain)

A aquestes alçades ja són una autèntica referència, imprescindibles per entendre cap a on ha viatjat el rock instrumental els darrers quinze anys; més que consagrats, de culte. I justament a aquestes alçades, quan podrien revisitar plàcidament el Youg Team (1997) o el Rock Action (2001), o alliçonar les noves generacions amb Mogwai fear Satan o Dial: Revenge, ens tornen a seduir amb un disc directe, enèrgic i emotiu. Aquí tenim menys alts i baixos d’intensitat en una mateixa peça que de costum, però, a canvi, més melodies que mai. Això sí: conduint-les del pop al hardcore, amb un resultat tan contundent com contagiós. Ens segueixen acaronant i colpint i ara, a més, xiulem les seves melodies sense adonar-nos-en.

Tema recomanat: San Pedro

 

-

9. Noah & The Whale, Last Night On Earth (Young & Lost Club/Music As Usual)

Els vam conèixer fent un indie folk d’aire lo-fi i, al tercer disc, la metamorfosi ha estat tan tremenda que costa reconeixe’ls, i és que Last Night On Earth és a les antípodes, concretament als vuitanta, tan a prop dels Talking Heads com de David Byrne o de la radiofórmula pop. Què ha passat? On deien folk fan pop; on musitaven l’acústica, hissen la sintètica; i els mig temps els han vestit d’immaculats hits d’un optimisme èpic molt i molt saludable. I si malgrat tot, sou dels qui encara receleu dels vuitanteros Roland o Yamaha, escolteu Tonight’s the kind of night, Give it all black, Just me before we met o Waiting for my chance to come i penediu-vos, que ja va sent hora.

Tema recomanat: Tonight s the kind of night

 

-

10. Emmy The Great, Virtue (Close/Harbour/Coconut)

Darrere l’hiperbòlic complement de nom hi trobem Emma-Lee Moss, jove cautautora nascuda a Hong Kong que als 12 anys va immigrar amb la família a Londres. Va encetar la seva carrera musical com a vocalista indie folk i fa un parell d’anys se’ns va presentar, tota sola, amb First Love, un disc tan dolorós com preciós, on descobríem una de les veus més càlides i emotives del pop folk actual, d’una precoç desimboltura. La impressionant We almost had a baby va ser el tema cop d’efecte i, ara, al cap de dos anys, retorna amb Virtue, d’una atmosfera més onírica i fosca que l’anterior, amb guitarres que es reverberen i teclats llunyans en consonància amb la post-tragèdia amorosa que relata. Si abans ja ens seduïa, ara ja ens ha –literalment– encantat.

Tema recomanat: Paper forest (In the afterglow of rapture)

 

ELS MILLORS DISCOS EN CATALÀ

 

-

1. Senior i El Cor Brutal, Gran (Malatesta/lacasacalba)

La millor notícia musical de l’any la protagonitza Miquel Àngel Landete (veu i guitarra). Ell és Senior; i la banda, El Cor Brutal, la formen Juan Luis Tormo (baix i harmònica), Pedro Bueno (guitarra i veu), Endika Martin (teclats, guitarra i veu), Rafa Ferreiro (bateria) i una llarga llista de noms que hi entren i/o surten en funció dels astres, l’espai o el temps. En aquest seu segon disc hi descobrim el Senior 100% songwriter; el devia covar, de feia temps i, sentint el resultat, celebrem l’eclosió. Perquè Landete sembla no mesurar ni el to ni els mots; al contrari, els llença, visceralment, com un tresor desbocat. És un d’aquells discos que atrapa a cop de versos, sí; però també enlluerna amb una decoració instrumental orgànica, mínima però justa, que clama o acarona, i sobretot respira vitalitat per totes bandes. Gran és un disc transparent i diàfan, com la mateixa vida; com els dels ianquis que estimen. Clar i valencià.

Tema recomanat: Gran

 

-

2. Antònia Font, Lamparetes (Robot Innocent/Discmedi)

Després de cinc anys de silenci, el nou disc dels qui van engegar tota aquesta nova fornada pop és una nova lliçó de pop atemporal made in Joan Miquel Oliver. Malgrat que van iniciar el merescut descans després d’omplir el Liceu, en el seu moment màxim de popularitat, aquí no hi ha ni ganes de fer el que el públic demana ni rastre d’autocomplaences. Han retornat amb un disc potser menys marcià que els anteriors, amb ganes de fer més fàcil la comprensió del discurs, però donant-li una nova volta al seu imaginari particular. Així, mentre recuperen la modernitat menys estimada –del plàstic a l’uralita, del polyester al nylon–, repassen l’altra tradició mallorquina, la de les verbenes guiris i del boom immobiliari, i se’ns eduen de la mà cap a Calgary 88, o als gèisers més recòndits. I tot plegat, en la seva millor versió melòdica i instrumental, aquí més vuitantera que mai. Aquells sintes que molts van odiar, Oliver i cia. ens els regalen de nou en forma de clàssic de culte. El millor dels retorns.

Tema recomanat: Clint Eastwood

 

-

3. Manel, 10 milles per veure una bona armadura (Discmedi/Warner)

Al seu moment ja vam reivindicar les immenses virtuts d’aquest disc-revàlida dels Manel –Gent normal?–. Amb el pas dels mesos, el fenomen manelista segueix creixent i creuant fronteres, fins i tot idiomàtiques –és el disc més venut del 2011 a l’iTunes Espanya i ha rebut el Premi Apple al millor disc de l’Estat d’enguany–. A aquestes alçades, doncs, poc ens queda per dir. Només, subratllar com el fan créixer també en viu, modulant-lo al seu format habitual en viu (veus, guitarres, clarinet, baix i bateria), sense l’efervescència instrumental de l’original però amb una posada en escena mil·limetrada i emocionant en què Gisbert, Maymó, Padilla i Vallvé, a dia que passa, es mostren madurs, impecables en l’execució, i captivadors, protagonistes, a cada concert, d’un espectacle musical, teatral i poètic. Només per això, ja mereixen el pedestal que ocupen.

Tema recomanat: Benvolgut

 

-

4. Xavier Baró, La màgica olivera (Khlämor)

Baró hauria de ser el Dylan català. Porta mitja vida recuperant les arrels de la cançó tradicional catalana, vehiculant-la en forma de folk-rock joglaresc espiritual, amb cançons magistrals i autèntics himnes. A La màgica olivera s’ha despullat encara més, i apareix gairebé només amb l’acústica i la veu, amb algun orgue i algun contrabaix i pinzellades de flauta. Tot sol, jugant amb melodies i lletres medievals, pròpies o tradicionals, com un trobador i joglar alhora, relata ambigüitats i tragèdies humanes paradoxalment belles. Contra la sofisticació, zero manipulació. Xavier Baró hauria de ser el Dylan català, però segueix a l’ombra, oblidat pels qui només busquen barretines i pamflets. Mentrestant, La màgica olivera és el nou tractat, i hauria de ser capçalera.

Tema recomanat: El carril

 

-

5. Mazoni, Fins que la mort ens separi (Bankrobber)

Malgrat que ja fa temps que omple el farcell de discos i temes impecables, i que el seu és un dels millors directes pop-rock de casa nostra, a aquestes alçades encara ens toca seguir reivindicant la immensa qualitat artística de Jaume Pla. Per sort, és ell mateix qui s’encarrega de reclamar l’espai que li pertoca a disc que passa. Amb aquest Fins que la mort ens separi (vegeu la crítica Passejant el risc) s’ha reinventat de nou, de l’eufòria a la introspecció, sense perdre energia rockera, harmonitzant-la amb nous teclats, sintes i cordes, i dibuixant un disc que millora com més s’escolta, ple de matisos. El temps li acabarà donant la raó, n’estic convençut. I també, que el seu millor disc encara ha d’arribar. Temps al temps. Però aquestes línies només són conjectures; escolteu-lo o aneu-lo a veure en viu. Hi trobareu els millors arguments.

Tema recomanat: Totsants

 

-

6. El Petit de Cal Eril, Vol i dol (Bankrobber)

El Petit de Guissona, Joan Pons, sembla fer-se gran. I això no és una mala notícia, i menys en aquest cas; perquè el que trobem darrere d’aquest nou punt de maduresa és el costat menys amable de la vida, això és, la mort, sí, però revestida de la mateixa alegria que sap donar, des dels inicis, a tota la seva proposta folk. Un disc alegre sobre la mort? Doncs sí. A les portes del cementiri també es pot somriure, ni que sigui irònicament. “Nus sota terra farem la mort”, diu a Vol. La imatge, en aquest cas, val més que mil paraules. Com va dir Xavier Villanueva a la seva crítica de Vol i dol, El Petit es confirma com “un dels més prometedors compositors de música popular a casa nostra”.

Tema recomanat: Dol

 

-

7. La Iaia, Les ratlles del banyador (Música Global)

Malgrat que beuen del mateix pòsit pop-folk tan explotat últimament a casa nostra, de totes les propostes que van apareixent, la d’aquest trio vigatà mereix un punt i a part. Perquè Ernest Crusats, veu i compositor, és, a més d’un gran cantautor fill de la pròpia tradició (Ella cus la signaria el millor Ramon Muntaner), un músic amb una sensibilitat oberta de mires, cap a l’indie, el rock i el folk d’abans i d’ara, els ritmes sud-americans o la cançó italiana. I sobretot, perquè sap trobar la melodia inoblidable. Les ratlles del banyador dibuixa una personalitat musical inaudita fins ara a casa nostra. Vaja; que si ho fessin en anglès diríem que són millors que Beirut o The Wave Pictures.

Tema recomanat: La platja

 

-

8. Esperit!, Endavant continu (Bankrobber)

Analitzat com mereix Endavant continu, el disc del (pen)últim projecte Dalmau Boada, només ens queda recordar que no és un àlbum convencional en el sentit d’un recull de temes amb principi i final. De fet, no podem dir ni tan sols que el disc tingui un desenvolupament formal lògic. El que Boada proposa aquí és el resum d’una aventura imprevisible on l’important és el com, és a dir, la manera mitjançant la qual crea les seves joies. Si em voleu creure literalment, mireu el tema recomanat, que ni tan sols és al disc, i entendreu què vull dir. I quin és el mètode? Com deia Sklovski, “restaurar l’experiència immediata de la vida”. Més que un disc, un viatge. Això sí: sense guia turístic.

Tema recomanat: Reno, Nevada

 

-

9. Despertadors Atòmics, L’ofici del rellotger (Casafont Records)

Sentir una altra vegada el reef que enceta aquest magnífic debut ens torna a aixecar de la cadira. No; no és que contingui cap poció màgica, ni cap producció estratosfèrica. No han fet un mil·limetrat estudi de mercat, o de tendències, per aconseguir que no l’oblidem. Ni tan sols podem dir que inventin res. Aquí només tenim bateria, baix, guitarra i una veu que surt de l’ànima. Tres paios que estimen el que fan i toquen com els àngels el que ara sembla no estar de moda. Però –què collons:– el funk ens segueix removent les entranyes, i quan es mou d’aquesta manera, no podem fer res més que aixecar el maleït cul de la cadira. I a la resta del disc? El funk també camina. Des de Solsona, el groove que ens faltava.

Tema recomanat: Milce

 

-

10. Inspira, Escapistes (Amniòtic)

Aquest segon disc del projecte personal de Jordi Lanuza millora la seva singular versió de folk quasi psicodèlic, amb l’electròfon so del millor pop seixantero i unes lletres amarades de precioses metàfores, on mira de respondre algunes de les eternes preguntes –encerta amb imatges lapidàries com “No són arbres, això són marbres genealògics”– i hi explora, en general, les alternatives d’esdeveniments pròspers i adversos que la vida ens va regalant. Aquí també encerta amb la melodia justa, i hi madura la seva singular veu, gairebé nasal; i onírica, com l’ambient que es respira, en conjunt, en aquest preciós disc. Inspira és la joia oculta d’Amniòtic Records, el segell que Lanuza comparteix amb Pau Vallvé, Maria Coma i Nico Roig, a Gràcia. I amb molt talent.

Tema recomanat: Focs i brases

Comentaris

  1. Villi (11-01-2012 17:01):
    Benvolgut Joan: No pots imaginar-te que maco és retrobar-te amb gent que estimi la música de tot cor, curiosa i que tingui la capacitat d ' encomanar aquesta passió per l' amor que hi ha en les seves explicacions...amor, especte, carinyo,coneixement, humiltat, treball...i l' orgull de que aquesta persona sigui amiga teva...Gràcies senyor, porto uns dies llegint reculls del 2011, i no havia trobat la pau, fins ara...Visca!!! Sempre voldrem més!!!...petons

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!