Alicia de Larrocha

La Porta Clàssica 09-10-2009

In memoriam

Alicia de Larrocha va morir el passat 25 de setembre. La pèrdua és, com sol dir-se, irreparable. Desgraciadament, no és aquest l'únic tòpic que es confirma vàlid, davant un esdeveniment de tal abast. La pianista barcelonina, malgrat els seus molts reconeixements públics i premis (va rebre el Príncep d'Astúries el 1994, per citar potser el més sonor), va ser una perfecta desconeguda per a la majoria de ciutadans. Mentre de l'altre costat de l'oceà era aclamada, rebuda no tant sols com a ambaixadora de la música espanyola, aquí va haver d'acontentar-se amb l'estimació del reduït cercle de melòmans i músics. Cert és que va defugir sempre el "divisme". Una discreció que contrasta amb l'autenticitat del seu art, amb la seva entrega incondicional a la causa pianística, tant en la vessant interpretativa com en la pedagògica. A l'Acadèmia Marshall des de 1959, va fer possible la formació d'un gran nombre d'intèrprets. Sobre els escenaris, sòbria i concentrada, aliena al tumult i rotunda en la seva tècnica, que va ser impecable fins a la seva retirada. Del piano extreia un so generós i emotiu, sense caure mai en la complaença. Va prioritzar l'anàlisi al sentiment fàcil, sense deixar-se portar per exhibicionismes vacus. Les seves mans eren petites, però tenia una seguretat i fortalesa indiscutibles. Són conegudes sobretot les seves gravacions de la Suite Ibèria d'Isaac Albéniz, de gran vitalitat. Alicia de Larrocha va enlluernar també per les seves interpretacions de Mozart, d'una claredat encomiable. Es va acomiadar dels escenaris a l'Auditori de Barcelona, als vuitanta anys d'edat, tocant el Concert per a piano núm.23. KV 488. El 1787, un any després de compondre aquesta obra, Mozart va escriure al seu pare el següent: “La mort, si la mirem imparcialment, és la fi de la nostra existència. He format en els últims anys una relació tan estreta amb aquest millor i més fidel amic de la humanitat, que la seva imatge ja no sols no m'aterreix, sinó que m'és, en veritat, estimulant i consoladora. Dono gràcies a Déu per haver-me jutjat mereixedor d'entendre-ho. No vaig mai al llit sense pensar que, fins i tot sent encara jove, podria potser no veure la llum de matí. No obstant això, ningú que em conegui pot dir que per això el meu tracte sigui de persona trista o malhumorada. Per aquesta serenitat d'esperit, que desitjo de tot cor a tots els meus semblants, dono gràcies al meu Creador tots els dies”. Valgui el moviment lent de l'esmentada obra (un dels pocs que el compositor va assenyalar amb la indicació adagio, en comptes de l'habitual andante) com a oració fúnebre, com un recordatori de l'art d'Alicia de Larrocha que ens reconcilia amb la vida. Descansi en pau.

YouTube Alicia de Larrocha



Alicia de Larrocha falleció el pasado 25 de septiembre. La pérdida es, como suele decirse, irreparable. Desgraciadamente, no es este el único tópico que se confirma válido, ante un acontecimiento de tal alcance. La pianista barcelonesa, a pesar de sus muchos reconocimientos públicos y premios (recibió el Príncipe de Asturias en 1994, por citar quizá el más sonoro), fue una perfecta desconocida para la mayoría de ciudadanos. Mientras del otro lado del océano era aclamada, recibida no sólo como embajadora de la música española, aquí hubo de contentarse con el aprecio del reducido círculo de melómanos y músicos. Cierto es que rehuyó siempre el divismo. Una discreción que contrasta con la autenticidad de su arte, con su entrega incondicional a la causa pianística, tanto en la vertiente interpretativa como en la pedagógica. A cargo de la Academia Marshall desde 1959, hizo posible la formación de un gran número de intérpretes. Sobre los escenarios, la recuerdo sobria y concentrada, ajena al tumulto y rotunda en su técnica, que fue impecable hasta su retirada. Del piano extraía un sonido generoso y emotivo, sin caer nunca en la complacencia. Priorizó el análisis al sentimiento fácil, sin dejarse llevar por exhibicionismos vacuos. Sus manos eran pequeñas, pero tenía una seguridad y fortaleza aplastantes. Son conocidas ante todo sus grabaciones de la Suite Iberia de Isaac Albéniz, de gran vitalidad. Alicia de Larrocha deslumbró asimismo por sus interpretaciones de Mozart, de una claridad encomiable. Se despidió de los escenarios en el Auditori de Barcelona, a los ochenta años de edad, tocando el Concierto para piano nº23. Kv 488. En 1787, un año después de componer esta obra, Mozart escribió a su padre lo siguiente: “La muerte, si la miramos imparcialmente, es el fin de nuestra existencia. He formado en los últimos años una relación tan estrecha con este mejor y más fiel amigo de la humanidad, que su imagen ya no sólo no me aterra, sino que me es, en verdad, estimulante y consoladora. Doy gracias a Dios por haberme juzgado merecedor de entenderlo. No voy nunca a la cama sin pensar que, aun siendo todavía joven, podría tal vez no ver la luz de mañana. Sin embargo, nadie que me conozca puede decir que por ello mi trato sea de persona triste o malhumorada. Por esa serenidad de espíritu, que deseo de todo corazón a todos mis semejantes, doy gracias a mi Creador todos los días”. Valga el movimiento lento de la mencionada obra (uno de los pocos que el compositor señaló con la indicación adagio, en lugar del habitual andante) como oración fúnebre, como un recordatorio del arte de Alicia de Larrocha que nos reconcilia con la vida. Descanse en paz.

YouTube Alicia de Larrocha

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!