Amb la cistella plena

Xavier Villanueva 09-11-2012

-Cada setembre la capital osonenca es transforma durant uns dies en un gran mercat musical; és el Mercat de Música Viva de Vic. Aquest any presentava gairebé setanta propostes musicals diferents i un punt de trobada i de negoci  pel sector professional. A més, a la programació oficial se suma un cartell alternatiu que de vegades funciona com una autèntica cantera de músics joves a descobrir, com pot ser el cas de petits però poderosos festivals com l'Hoteler o el Sugar, en els que, per exemple, es van poder veure directes com el d'Eric Fuentes i el Mal o el del Petit de Cal Eril amb nous temes camuflat darrere el sobrenom de Montserrat.

Tota la ciutat de Vic s'omple de música, i passegis per on passegis sempre tens l'opció d'escoltar algun directe. A la cistella de vímet que duia hi van cabre tots aquests productes frescos:

- Els mallorquins genials Antònia Font i el seu nou disc, Vostè és Aquí, que van presentar en un directe amb les entrades esgotades i moltíssima expectació entre l'audiència. Van disparar una quarantena de cançons de menys de dos minuts (n'hi ha que no sobrepassen el minut) emmarcats en una escenografia senzilla però curiosa amb un munt de bicicletes com si fossin un mural per sobre els caps dels músics i una única bicicleta al lloc on se sol posar el cantant. Una quarantena de cançons que tornen a posar en primer pla el geni del senyor Joan Miquel Oliver i companyia, en aquest cas mitjançant idees musicals en brut, poc evolucionades, com si fossin joies sense polir. "Veníem d'un disco aixà i ara mos ha sortit un disco així" va ser l'única explicació de la banda (Pau Debon), que no cal que s'expliqui molt més enllà de la seva obra. Hi ha cançons sobre els neutrins que tot ho travessen, sobre l'estància de Chopin a les illes, sobre l'antic aeròdrom de Palma... però la menció especial se l'endú una versió d'un grup gairebé desconegut de Mallorca, els Totsants, i la seva Leyenda Negra, una crítica brutal a la idea d'espanyolitat centrada en les celebracions del "Día de la Hispanidad"; és la primera cançó dels mallorquins en castellà, i tal i com estan les coses...

- El retrat lúcid de l'avarícia en una curiosa barreja musical: el barroc de cambra del Brossa Quartet de Corda sumat a la veu de contratenor de Jordi Domènech i al hip hop dels dos MC's dels sabadellencs Falsalarma. Textos de Molière o Narcís Oller, cartes del lladre Fèlix Millet i raps dels Falsalarma en una fusió molt potent amb substrat de música barroca i la genial actuació del contratenor Jordi Domènech per a posar sobre la taula una de les misèries humanes més populars: l'avarícia.

- L'encreuament de cultures i músiques entre el Pandori (música tradicional coreana) i el flamenc que van protagonitzar Jeong Ga Ak Hoe i Marta Robles i els seus músics. Buleries coreanes, música tradicional oriental "aflamencada" i una connexió musical força especial entre tots dos gèneres viscuda des del respecte mutu. Impressionant la fúria de la veu principal coreana, digna del més "jondo" del "cante jondo".

-- El Rèquiem d'Enric Montefusco (Standstill) i Raül Fernàndez (Refree) per a 25 veus. Amb una escenografia molt cuidada i amb la sala plena de petites llums en les mans dels assistents, 25 cantants va donar cos a uns textos molt durs però brillants sobre l'aïllament i la condició humana. Pavese, Céline o Bukowski, entre d'altres, per a un retrat dolorós però punyent de la mort en vida del nostre esperit. A tall d'exemple, en paraules de Charles Bukowski: "hay un pájaro azul en mi corazón que a veces quiere salir [...] y es tan tierno como para hacer llorar a un hombre, pero yo no lloro, ¿lloras tú?".

- La cantaora Mayte Martín i el seu nou treball de boleros clàssics i cançons d'amor. Peces ja històriques com Piensa en mi, Corazón loco, Espérame en el cielo o Inolvidable per a unes idees musicals que ja s'han pogut escoltar abans (per exemple, el Lágrimas Negras de Bebo Valdés i Diego el Cigala) però que mai està de més que es vagin repetint, sobretot si això es fa amb la delicadesa musical de la proposta de la cantaora. A més, la veu de la Mayte Martín sempre dóna un regust especial.

- Els vascos We Are Standard i la seva música de ball qualificada de "rave amb guitarres". Amb un directe potentíssim els de Bilbao van fer ballar una bona part del recinte del Sucre com si fossin els mateixos Franz Ferdinand. El seu nou treball, l'EP Great state és un disc que no s'ha de deixar passar per alt.

Amb la cistella ja plena, tan sols destacar altres propostes digníssimes, com la fragilitat cosmopolita d'arrel punk de la Maïa Vidal, els "cantes de ida y vuelta" de la Paula Domínguez o l'electro-pop dels barcelonins Dorian, entre els moltíssims productes frescos del mercat. Productes frescos que ja comencen a irradiar des de Vic cap a la resta del país per tota aquesta temporada.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!