Amics de l'aliè

Marta Manjón 23-11-2009

Sobre la personalitat patològica de Fèlix Millet

-Llegeixo la declaració de Millet davant del jutge; tota plena de gestions immobilliàries obscures, comptes a Suïssa, bonus i extra-bonus. Com un Julián Muñoz al cas Malaya, Fèlix Millet desgrana les seves activitats durant poc menys d'una hora davant el jutge.

Em fascina la quantitat de símptomes que presuntamente apareixen quan un d'aquests gran magnats presten declaració:: Amnèsia (No ho recordo. Quan tingui l'auditoria ho podrem veure perquè de memòria no me'n recordo); Ansietat (estic nerviós); Afàsia (Directament amb les orquestres parlava molt poc); Acalcúlia / Agràfia (No hi havia factures ni res); Agnòsia (No vaig veure talons ni res).

Intentant comprendre les motivacions que mouen els lladres a gran escala, obro el meu manual de psiquiatria[1]; Cleptomania: Dificultat recurrent per controlar els impulsos de robar (....). L'individu experimenta una sensació de tensió creixent abans del robatori, seguida de benestar, gratificació o alliberació quan ho duu a terme. Ho descarto, les trames que els lladres professionals organitzen requereixen premeditació i temps, quelcom més elaborat que una simple falta de control d'impulsos.

Segueixo amb el meu manual i arribo al Trastorn Antisocial de la Personalitat: No aconsegueixen adaptar-se a les normes socials respecte al comportament legal (...) enganyen i manipulen per tal d'aconseguir diners(...) Tenen pocs remordiments per les conseqüències dels seus actes(...) els caracteritza l'engreiment i un encant superficial.

Mentre em debato en el meu diagnòstic clínic, adverteixo un altre paral·lelisme entre Millet i Muñoz. La seva passió per la música: el segon per la Pantoja, el primer pel Palau. Serà per això que en reformar una de les seves cases de l'Ametlla, Millet va prescindir de la cuina i es va fer instal·lar un auditori. Capricis de melòman.

Cap el final de la sessió, Millet és preguntat sobre la veracitat de la seva declaració, i l'imputat contesta: Fins el que jo sé, sí. Si surten altres coses, ja veuré.  Quina cuidada preparació d'un futur "donde dije Digo digo Diego". Quan surtin altres coses, veurem què decideix.

El diagnòstic clínic és sempre un exercici difícil així que segueixo amb les meves tribulacions. Potser he de deixar de buscar justificacions i admetre que, els amics de l'aliè, en la majoria dels casos, són simplement uns terribles pocavergonyes.

 


[1] VVAA, Diagnostic and Statistical Manual of Mental Disorders, Fourth Edition (DSM-IV)

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!