Auto de fe

Joan Pere Gil Bonfill 01-06-2006

25 Anys de Badalona al Conservatori

Quants conservatoris o escoles de música tenen a les abnegades prestatgeries de les seves biblioteques un exemplar de la partitura d’orquestra editada per Boosey & Hawkes, en una edició de l’any 1943, de l’òpera “Salome op. 54”, de Richard Strauss? Creiem que ben poques o cap, almenys a Catalunya. Què vindria a dir aquest subtil detall? Doncs vindria a definir la singularitat d’aquest centre de música, ben diferent de tota la resta de centres de la seva especialitat. Aquest lloc sempre ha intentat desenvolupar-se tal com Déu mana però a la vegada al seu marge. El passat 9 de març se celebrà al Teatre Zorrilla de la ciutat el primer dels que serien els actes commemoratius d’aquest aniversari. Allí es trobaren tots, públic, alumnes, autoritats, tots menys la consellera d’Ensenyament, que era en aquest cas Marta Cid, una senyora de qui dubtem molt de la seva sensibilitat musical (a part de sentir les bandes de música), i sobretot del seu sentit comú. Estarà assabentada, aquesta consellera, del camí que ha de seguir l’ensenyament en l’àmbit general i ja no cal dir el musical? Al nostre país l’ensenyament és una conya, una de les definicions més sàvies que va fer un humil alcalde i que s’han pogut dir en els últims temps (en aquell cas concret es feia referència a la justícia). Les conselleries d’Ensenyament i Cultura haurien de ser les salvadores d’una societat abocada a la falta de criteri individual i que només pot presumir d’una superproducció d’ignorància, car aquestes ja porten temps a la deriva i cada conseller o consellera que ocupa el càrrec contribueix que aquest desbaratat suplement social sigui inherent a cada individu. Segurament serà que aquesta dona pateix la síndrome de Medea, que es trobava contínuament en un món màgic i irracional. Potser hauríem de fer com explicava Eurípides, entrar en un somni per poder entendre la complicada i turmentada psicologia d’aquesta consellera.

Tornant al tema que ens ocupa, més aviat l’altre tema ens preocupa, destacaríem dos personatges que habiten des de fa tota aquesta pila d’anys en el centre. Un és en Jordi Llorens, gerent i principal impulsor d’aquest projecte, gestionador acadèmic i fins i tot ànima confessora de molts dels professors, i l’altre, per descomptat, el seu director Josep Soler. Tots dos eren conscients de com profundes podrien arribar a ser les arrels d’aquest projecte gens ambiciós però humilment conseqüent. Diuen que durant l’any 1982 la democràcia a Espanya es consolidà. Potser sí, però veiem que una vegada atorgat aquest dret tan preat se’l maltracta i passa a ser una violenta llibertat.

Realment, la conspiració que s’està portant a terme a tot el món, que consisteix en què tots els caps d’Estat s’han posat d’acord o han coincidit en la missió de fer-nos el màxim d’estúpids, sense criteri ni vergonya, farà que s’elimini la mateixa societat i els polítics brindaran per la seva feina tan ben feta. Es llencen missatges com mirades renovadores sobre l’evolució de les societats on sempre surt el lema de compromís social. De quin compromís parlen? “Els especialistes” diuen que l’home arriba al món en un estat de gran imperfecció des de molts punts de vista, i des del nostre, n’acaba marxant en un estat deplorable. Tot això fa que l’ensenyament a tot el món es trobi a la cua de totes les prioritats. El tret més esgarrifós és comprovar el que pot generar una persona, veure que els humans tenim molta força de voluntat, però malauradament posada al servei d’actes de vandalisme. Vivim entre malalts reals i per a nosaltres els malalts no són els drogoaddictes, els alcohòlics, etc. (aquests diríem que són gent amb problemes i assenyalats amb tots els dits possibles), sinó més aviat malalts de manca de raonament nu de desigs per a un mateix. Els carrerons d’ignorància, tan i tan fàcils d’entrar-hi, i tan sols amb una sortida esgarrada en un mur, els posaran recolzats i dislocats per penetrar-los amb trets d’angoixa i solitud. Som conscients que és una sensació molt estranya que un home sigui jutjat per un altre, ja que el que jutja pot un dia cometre la mateixa acció que el jutjat (sembla una cita bíblica però no era la meva intenció). En una cosa estarem d’acord: no per sacsejar el
mort, aquest ens contestarà les preguntes que li formulem, oi senyora consellera?

“Ara, al meu darrere, hi tinc una gran desolació, una buidor de crits, com el gel a les mans que es transforma en foc corrosiu. Existeixen determinades espècies d’animals amb qui no hi ha forma natural d’establir un enteniment amb els humans, però la naturalesa ho aclarí en molt poc temps; el que no està resolt ni mai ho estarà és l’enteniment entre la nostra mateixa espècie. Quanta repugnància em produeix caminar pel mateix viarany que molts! Per què, et pregunto camí covard, per què admets el pas d’aquests destructors emissaris?”

Apart de les diferents activitats i concerts per part dels professors, alumnes i exalumnes, el centre ha presentat una sèrie de tres discos -també cal dir que en molts pocs llocs tenen com de costum fer tiratges regulars de discos per a la promoció dels seus professors i alumnes. El primer disc es tracta d’un monogràfic de música per a diferents formacions del compositor catalanoargentí i professor del centre, Alejandro Civilotti; el segon està integrat per peces de tres professors: Miquel Àngel Hurtado, Miquel Roger i Marcos Bosch; i el tercer i últim és un disc doble que inclou tot el material musical que es va poder conservar i salvar entre els anys 1951 i 1953, del compositor Josep Soler, amb obres de cambra i fins i tot una “Missa”. Cal analitzar aquest acte d’honestedat i tot un exemple d’acollir el passat i mirar-lo de front sense tenir por i rubor d’amagats al davant d’una finestra oberta. Destacaríem un extraordinari i sorprenent resultat musical dels alumnes del conservatori que hi varen participar.

Un dels actes centrals fou la presentació d’una futura Orquestra “Ciutat de Badalona”, un dels llegats juntament amb la creació d’un grup de cambra per a la quasi exclusiva interpretació de les obres dels segles XX i XXI, que el seu director Josep Soler ens vol deixar.

No hem d’oblidar que sempre tindrem al fons una música constant, ensinistrada per gent més o menys de bona voluntat, i fent possible que almenys el Conservatori de Badalona camini per les dreceres de l’aprenentatge de la música.

L’any 1981 moria entre unes “notes disperses” el nostre natural escriptor Josep Pla i naixia un Conservatori en una de “les ciutats del mar”. Tot un auto de fe (i de bona fe), tal com deia Elies Canetti.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!