Berlín celebra la Pasqua a Salzburg

Antoni Colomer 17-01-2007

Anualment, la Filharmònica de Berlín passa dues setmanes instal·lada a Salzburg. Aquestes dues setmanes coincideixen amb Pasqua i s’han anat desenvolupant des que Herbert von Karajan va voler crear a la seva vila natal el seu Bayreuth particular.

Evidentment els anys passen, el temps modifica i resitua les coses, però el Festival de Pasqua s’ha convertit, definitivament, en un dels esdeveniments més elitistes - en el millor i també en el pitjor dels termes- del panorama musical internacional.

La sovint capriciosa trajectòria històrica ha fet que gairebé quaranta anys després de la seva fundació, les rendes d’aquest mini-festival (dues setmanes consecutives durant les quals es repeteixen dues vegades els quatre programes) les porti una personalitat tan oposada a la de Karajan com la de Simon Rattle.
De tarannà modernista i eclèctic, Rattle simbolitza un nou estil de director capaç tant d’obtenir esplèndids resultats en el barroc francés de Rameau, com de ser el màxim impulsor de la música del jove i prometedor Thomas Adés. És cert que el gran repertori simfònic pot ser discutible, però la capacitat de comunicació, la sensacional tècnica de direcció, la passió i la personalitat amb què afronta cadascuna de les obres que interpreta el converteixen, probablement, en el gran director de la seva generació.

La seva evolució ha estat lenta però imparable. Des dels inicis en diverses orquestres angleses de segona i tercera fila, passant pel seu regnat a Birmingham (on ha deixat una petjada inesborrable situant l’orquestra entre les importants dels continent) i finalment el seu sorprenent nomenament com a successor d’Abbado al front dels filharmònics de Berlín ens parlen d’una figura que ha donat pocs passos en fals.
El temps dirà com i cap a on evoluciona aquest músic, però com a programador, a Salzburg, ja està deixant la seva petjada: aquest any s’han reunit a la localitat austríaca personalitats tan acusades i diverses com Boulez, Bartoli, Bashmet, Haïm, Kremer, Adés o les senyores Labècque. L’any que ve presentarà tres programes Britten / Mozart / Schubert i l’obra escenificada serà “Peter Grimes”; probablement resulti l’assalt definitiu, com ja va succeir amb el “Porgy and Bess” de Glyndebourne, per consolidar l’òpera de Britten com un dels títols cabdals del teatre musical del segle XX. Li desitgem molta sort.


Els concerts:

En una decisió que desconeixem quin grau de simbolisme o de pragmatisme té, Rattle va cedir en un dels concerts la batuta a Pierre Boulez perquè aquest dirigís un programa íntegrament Bartok.
El virtuosisme de l’orquestra -en estat de gràcia durant tot el festival- va quedar palès en la Suite de Dansa que va obrir el concert. Però el filet estava per arribar: ni més ni menys que el primerenc concert per a violí interpretat per Gidon Kremer, el Concert per a Viola amb Iuri Bashmet, i finalment “El Mandarí Meravellós”. Quasi res.

Boulez dirigí amb la flegma i austeritat gestual habitual, però a la mínima indicació l’orquestra responia amb un vigor i entrega rars de veure en aquestes formacions.
Kremer va lluir la seva capacitat de comunicació i lirisme, integrant-se plenament en el so i el discurs de Boulez, mentre que Bashmet furgà, amb la seva viola, en les interioritats més recòndites i desgarrades d’aquest inacabat concert amb el seu so fosc i vellutat.
Una personalitat, la de Bashmet, indiscutible i inimitable.
“El Mandarí Meravellós”, després de l’intimisme del Concert per a Viola, va ser un regal, una propina de luxe per a un concert d’un nivell i rigor artístic elevadíssim.

Per la seva part, Rattle havia preparat un programa Ravel/ Debussy/ Poulenc que es va veure un tant desequilibrat en la seva estructura per la inclusió (només en el concert del dia 11) de l’obra de Thomas Adés, que era present a la sala, “The premises are alarmed”. No és que l’obra no tingui valor doncs mostra una personalitat tímbrica i sonora així com una capacitat d’orquestració de primer ordre. Però és una peça molt curta i no excessivament ambiciosa que contrastà al costat de “Daphnis et Chloe” núm. 2, Concert per a dos Pianos de Poulenc o “La Mer”.

Sir Simon s’arrencà amb un “Daphnis et Chloe” fulgurant, d’un lirisme i una brillantor fulgurant. Les fustes d’aquesta orquestra són d’autèntic luxe i la relació que l’orquestra manté amb el seu titular és la d’un autèntic amor a primera vista.

El concert de Poulenc fou desgranat per Rattle i les Labècque amb aquell grau d’ironia i sentimentalitat tan propis de l’autor. Possiblement una versió de referència.
Les Labecque van començar la segona part amb “en blanc et noir”, que inicialment havia de tancar la primera, però que la peça d’Adés va desplaçar. Finalment, la versió de “La Mer” va quedar un pèl esvaïda per la llargada i varietat del concert. Tot i així es va poder apreciar el virtuosisme cromàtic, la calidoscòpica variació de colors i atmosferes, des del pianíssim més sinuós fins a la catarsi sonora. Un balanç senzillament sensacional.


Les òperes:

És curiós el fet que Rattle no s’ha posicionat mai com a director operístic:
les seves aparicions són molt escollides i sovint amb obres poc habituals.
Al marge del “Porgy” abans esmentat, el qual marcà una fita en el conservador festival de Glyndebourne, les seves aparicions operístiques són escasses i curioses: “Les Boreades” de Rameau a Salzburg, “Le nozze di Figaro”, també a Glyndebourne, “La petita guineu astuta” de Janacek, “Fidelio”, l´apassionant òpera de Szymanowsky “El rei Roger”, i alguna incursió wagneriana fugaç.
Durant aquesta edició presentava una versió escenificada de “Così fan tutte”, obra que ja havia portat al disc (en una versió no prou valorada per la crítica i que és, segurament, la millor versió moderna, interpretada amb instruments històrics), i l'“Idomeneo”, també mozartià, en versió de concert.
Quant a la darrera obra esmentada, la feina de Rattle fou absolutament sensacional. Orquestra molt reduïda, gairebé de cambra, amb contrabaixos situats enfront del director i mínims efectius en metalls i fustes. El sentit dramàtic i densitat aportat als recitatius acompanyats -allà on es mostra un gran director d’òpera mozartiana- va fer que alguns semblessin més madurs i elaborats que els de les obres posteriors que tots coneixem.

Langridge va exhibir una alçada dramàtica i una identificació amb el rol d’Idomeneo que van fer oblidar les seves limitacions vocals. Kozená és una grandíssima cantant: té el timbre, l’agilitat en la coloratura i el sentit del frasseig dels grans cantants d’aquest repertori. Oelze despuntà per la bellesa del seu timbre i la innocència que atorgà al seu personatge, reflectit en el seu cant immaculat, mentre que Schwanewilms ho feu per una riquesa tímbrica i una flexibilitat estilística poc habitual. Tant de bo s’enregistrés aquest “Idomeneo”: marcaria una fita en la història fonogràfica de l’obra.
La representació de “Così fan tutte” va ser, per tot, un vetllada inoblidable. Tot fou excel·lència, des d’una direcció de Rattle atenta, expressiva, flexible, profunda i inatacable des de qualsevol punt de vista -cosa difícil en aquesta ambivalent i polièdrica obra mestra. El mestre anglès integrà els silencis en la situació dramàtica i en el discurs orquestral amb resultats expressius aclaparadors.

El treball en els recitatius, tant secs com acompanyats, fou de primer ordre esdevenint autèntiques peces d’orfebreria. En aquest punt s’ha d’esmentar el matrimoni Herrmann, responsables de la direcció escènica i actoral, sense els quals això no hagués estat possible, així com l’excel·lència dels cantants.
La versió dels Herrmann fou d’una multiplicitat de lectures il·limitada. L’espai immens del “Grosses Festspielhaus” fou assumit amb naturalitat, amb un treball luminotècnic de gran subtilesa. La mateixa subtilesa que mostraren en la caracterització d’uns personatges que, sempre en primer terme, despullaren sentiments i emocions de manera arrevatada.

El cant de la Bartoli es basa en matisar el matís, en suspendre el temps en un pianíssim, en una “cadenza”, en un passatge de coloratura o en un recitatiu, gràcies a la seva dicció perfecta. Rattle la seguí, en les seves àries, amb devoció i amor.
Kozena està sobrada de classe i veu per a un paper com Dorabella, però a més a més és una actriu còmica irresistible. Bonney, constituïda en Despina “Grand Maîtresse”, ja no està en el seu millor moment vocal, però per fer Despina és un luxe asiàtic (curiosament Despina, en aquest muntatge, és l’única que no s’entera de la pel·lícula).

El més discret, dins el gran nivell general, fou el tenor Kurt Streit, un tant esquiu en els passatges aguts però curiosament excel·lent en el “Tradito, schernito”; d´altra banda el Guglielmo de Finley és dels millors del moment.

Però mereix una menció especial Thomas Allen. Hi ha moltes maneres d’apropar-se a un personatge tan ric com Don Alfonso. El cantant gal·lès personificà amb magisteri teatral i més que suficiència vocal un vell seductor, a mig camí entre el Casanova de Fellini/Sutherland i el de Mastroiani/Scola a “La nuit de Varennes”. Fins i tot la “regia” el va fer aparèixer en la segona part amb un look Aschenbach/Visconti definitiu: patètic, majestuós, alcohòlic, lúcid, mefistofèlic, desenganyat però brillant. Els adjectius s’acaben, però la interpretació del senyor Allen romandrà com un record inesborrable en la memòria d’aquest afortunat espectador.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!