Decàleg(s) Pixies

Joan Fontdeglòria 28-04-2010

Esperant el 28 de maig al Primavera Sound 2010

-Ja fa dies que el Primavera Sound 2010 va anunciar el seu cartell d'enguany (vegeu Repàs crític al cartell del Primavera Sound 2010), tan brillant que encara estem triant les ulleres de sol adequades per viure'l menys enlluernats. Per celebrar els 10 anys de festival i per agraïr-nos la fidelitat, l'any passat van posar en marxa una sèrie d'enquestes en què podíem reclamar les bandes que ens agradaria tornar a veure. La llista era força llarga i es va anar limitant, mica en mica, amb votacions, més o menys nostàlgiques, però que servien per demostrar que els noms que hi han jugat ja eren o s'han convertit en autèntics clàssics del pop-rock internacional, referents per les noves generacions, aquells que sovint trobem a les prestatgeries del FNAC sota el segell de culto, els grups en què la resta de bandes prefabricades s'emmirallen per aconseguir sonar, almenys, amb certa originalitat respecte a tot allò que ven l'MTV. Doncs bé, en aquella llarga llista votada pels qui hi hem anat any rere any, hi havia noms com (en aquest ordre) Pixies, Portishead, The Arcade Fire, Animal Collective, Pulp, Belle and Sebastian, Sonic Youth, Wilco, Neil Young, Yo La Tengo, The White Stripes, PJ Harvey, Mogwai, etc., i així fins a 30, dels quals l'organització va prometre l'esforç de contractar-ne almenys un, com a agraïment als que l'hem seguit durant una dècada.

El primer que vaig pensar és que, si els sortejaven, em sentiria satisfet del tot amb qualsevol d'aquests gegants. Més tard, em va venir al cap que si almenys un cop a la vida pogués tornar a veure els Pixies en acció, ja podria descansar en pau la resta dels llargs dies que encara espero gaudir de guitarres en viu (encara que envellim, hi ha coses que mai podrem deixar de fer...). I dit i fet: el primer grup que van anunciar van ser els Pixies. L'impacte és semblant al que tindria qualsevol culé malaltís si li diguessin que veurà una final de la Champions entre el Barça i el Madrid al Bernabéu. O bé, posats a somiar, al d'un historiador de l'art que el conviden a la Capella Sixtina amb l'autèntic Michelangelo de guia per un dia. Ara estem vivint el compte enrere i, per sort, encara hi ha certes coses que, abans que passin, ens fan viure un neguit, un cuquet, un no-se-què a la panxa que, sigui quin sigui el resultat final, ja ens haurà omplert d'una esperança sense fonament racional però... tan plaentment que només el fet d'haver somiat truites ja ens haurà fet sentir vius. Som així. Igual que aquell sibarita que aconsegueix per primera vegada una taula al Bulli... ai, les hores prèvies...

A mi em passa com al culé, l'historiador o el sibarita: vivim pendents d'un somni que aviat acomplirem. El resultat final acabarà fent que se'ns posi la pell del revés o que potser, malauradament, ens sentim decebuts; per la derrota, la decepció d'un mite idealitzat o per un àpat deborat amb massa delit. El millor de tot és que ara no pensem en el resultat final: ara només compta el desig. I això ja justifica qualsevol fi. Almenys, percentualment, la nostra vida l'omplim majoritàriament d'una il·lusió que ningú ja no ens podrà robar. I si el resultat final no és tan plaent com l'oníric, ja ens ocuparem d'omplir el dia a dia amb un altra il·lusió reconfortant.

Ara mateix podria acabar aquesta reivindicació personal del Pixies dient tot el que he sentit i encara em fan sentir les seves cançons, però no sóc poeta. Per allunyar-me de certa visceralitat, he pensat en algunes raons més o menys racionals que haurien de convèncer qualsevol amant dels concerts en viu perquè no deixi escapar aquesta oportunitat. Agafo aire, miro de deixar de banda els impulsos i us responc per què el concert dels Pixies, el proper 28 de maig, al Parc del Fòrum, serà, a priori, un dels moments musicals del 2010:


-1. Perquè són el grup de rock més influent dels últims vint anys. I això ho sap qualsevol que es fixi en què ha passat després que ells apareguessin. Escolteu les guitarres i busqueu el ressò del seu so... és il·limitat.


2. Perquè tenen tants grans discos i tants bons temes que m'és difícil destacar-ne algun. Per començar, almenys dos discos, el Doolittle i el Surfer Rosa. Temes? Monkey goes to heaven, Hey, Where is my mind?... i tants altres... Són una fàbrica de hits, no d'impacte: en potència.


3. Perquè la seva ombra és tan allargada que han marcat a artistes tan allunyats com Nirvana, David Bowie, U2, REM, Radiohead, Arcade Fire o Weezer. Aquests són els que ho han reconegut, però en podríem dir molts més.

4. Perquè molts d'aquests i d'altres artistes (Bono el primer), confessen que es conformen en ser humils imitadors dels de Boston. La sinceritat els dignifica.


5. Perquè musicalment, esgarrapen i acaronen com no ho ha fet mai cap banda.

6. Es pot escriure rock amb textos no-tòpics? Els Pixies van demostrar que sí.

7. Perquè van ensenyar que hi havia rock més-enllà-de. I que valia la pena deixar-se enlluernar per tot allò que es fa al marge de les grans discogràfiques.

8. Perquè no sé com seria tot plegat sense els Pixies, però estic segur que seria pitjor.


9. Perquè quan van tornar el 2004, ja va ser tremendo.


10. I perquè, com diria aquell il·lustre alemany, "no hase falta desir nada más". Mireu, mireu: Here comes your man, Debaser, i en viu, fa anys, Monkey gone to heaven... No creieu que hi ha grups que es passen la vida buscant sonar la meitat que els Pixies?

 

A banda de les meves reivindicacions -ja heu vist, menys fredes del que pretenia- el millor decàleg, sens dubte, ja ens el van regalar ells. El títol seria alguna cosa com: "Decàleg Pixies", o si voleu, millor, "10 raons per seguir creient en el rock":

 

  1. Come on Pilgrim (1987)-
  2. Surfer Rosa (1988)
  3. Doolittle (1989)
  4. Bossanova (1990)
  5. Trompe le Monde (1991)
  6. Death to the Pixies 1987-1991 (1997)
  7. Pixies at the BBC (1998)
  8. Complete B-Sides (2000)
  9. Pixies (The Purple Tape) (2002)
  10. Wave of Mutilation: The Best of the Pixies (2004)

 

Mentre no arriba el moment, anem posant disc rere disc, amb un somriure d'orella a orella que ningú ens podrà robar; potser perquè no saben que, tot plegat, passa mentrestant.

Comentaris

  1. El nen cuc (24-02-2011 17:02):
    Gràcies per aquest magnífic article. M'has fet venir ganes de tornar a escoltar els Pixies. Avui dia 24 de febrer de l'any 2011, després de llegir aquest escrit, m'he dirigit entusiasmat cap al darrer prestatge d'aquest petit moblet d'IKEA tan horrorós que hi ha al menjador i he agafat el "Doolittle". Com a mínim feia tres o quatre anys que es trobava allà i la pols s'havia acumulat en els pocs cm quadrats de la seva part superior. He tret el CD de dins i l'he posat a la cadena de música i he pujat el volum a tota castanya. Me n'he enrecordat de quan anava al Magic, dels meus darrers anys a la facultat, del Karma, del Popular 1 i de tantes altres coses. Però sobretot me n'he tornat a adonar que efectivament els Pixies van ser un prodigi o un miracle d'aquells que sorgeixen un cop cada 10 anys. Així que moltes gràcies pel teu article. Si no l'hagués llegit. No hauria anat entusiasmat a la recerca del "Doolittle" i aquest ,probablement, encara estaria ple de pols i amagat. Com un petit tresor enfonsat al mig del mar.

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!