Documentals musicals a dojo

Xavier Villanueva 02-11-2012

Festival In-Edit

-Ja tenim a sobre el cap de setmana final del Festival de Documentals Musicals In-Edit i la seva carregada programació per aquests últims dies. I seguim de marató. Avui ens centrem en tres títols presentats a concurs dins la secció internacional, tres històries completament diferents:

Uprising: Hip Hop and LA Riots és una patada a l'estómac; la narració sense pèls a la càmera dels disturbis racials a Los Angeles de 1991 i la seva relació amb la música que els hi donava veu, el hip hop. La pallissa de quatre policies blancs al negre Rodney King no va ser un bolet aïllat, era una entre tantes: la diferència estava en la càmera que ho gravava. El judici posterior va ser emès per televisió i quan van declarar als policies innocents es va encendre la metxa de la revolució. Tres dies de violència que el hip hop ja havia anticipat: Fuck The Police (NWA, enregistrat dos anys abans) va ser l'himne d'uns disturbis en els que van participar molts dels gegants del gènere (Tupac, Dr. Dre, Ice T...). Com avisen els organitzadors del festival, és una pel·lícula que pot ofendre certes sensibilitats, però és que moltes vegades la realitat és ofensiva, i Uprising no és més que un retrat d'aquesta part fosca de la realitat. Imprescindible per entendre l'evolució del hip hop des dels primers norantes.

-Don't Follow Me I'm Lost. A Film about Bobby Bare Jr és una cosa molt diferent. Bobby Bare Jr és un músic de rock independent (que no s'ha venut perquè no he tingut l'oportunitat), fill d'un dels mites del country de l'època, el Grand Ole Opry i pare patidor de tres fills. El film segueix les misèries (i alguna grandesa) de la gira que munta amb una de les tantes bandes poc conegudes que l'acompanya, els Blue Giant, per a acabar en una última mitja hora més reflexiva on s'exploren maneres diferents d'intentar viure de la música. L'obsessió pels diners (donaria el que fos per poder-me vendre) i per la rebuda més aviat minsa de la seva música per part del públic (no puc obligar a la gent a que li agradi la meva música) són dos dels centres temàtics sobre els que va girant aquest retrat de Bobby Bare Jr: tota una pel·lícula (tota una vida) sobre l'intent (fallit?) de fer de la música un treball "normal".

Gozaran. Time Passing és també un retrat prou diferent. El director d'orquestra resident a Viena però d'origen iranià Nader Mashayeki té el somni de muntar una orquestra a Iran que interpreti Mahler i Cage. La pel·lícula recull aquest intent des dels seus inicis al 2006 fins al final abrupte amb les eleccions del 2010. Carregada de poesia (Hafez és omnipresent) i de bellesa, suggereix una manera calmada de mirar de la mateixa manera que el Sr. Mashayeki proposa una nova manera iraniana d'escoltar els clàssics europeus. La música neix en l'escolta, diu, i proposa que els iranians trobin noves respostes a través de Cage i Mahler. Un bon intent que es veu superat per la melangia que desperta el film, que tot i no voler tractar cap tema polític directament, sí que els atrapa a través d'una sensació de tristesa irresoluble que inunda la pantalla.

A banda de la programació sotmesa a competició (que seguirem repassant) l'In-Edit ofereix diferents alternatives pel cap de setmana. Un dels protagonistes serà Julien Temple, un dels grans del món del documental musical i el personatge homenatjat aquest any. Aquesta tarda oferirà una Master Class a l'Auditori de la Blanquerna mentre el festival va programant molta de la seva obra. A tall d'exemple, dos retrats completament diferents de dos grans músics britànics: Joe Strummer i Paul Weller.

-El film sobre Paul Weller en realitat és un retrat de Londres des de l'òptica del Modfather. Paul Weller. Find the Torch és una espècie de collage col·lectiu de la ciutat des de la veu i les noves cançons de l'ex The Jam. En canvi, Joe Strummer. The Future is Unwritten se sembla més un biopic a l'ús. La vida de l'ex Clash des de ben petit, els seus anys hippies i les seves bandes, els seus canvis de nom, els amics que deixa enrere, la fe punk i The Clash, la tornada a un cert hippisme... Tot això barrejat amb fragments de pel·lícules basades en George Orwell i imatges d'arxiu per a un film rodó i un retrat molt ben perfilat. Imprescindible pels fans de Joe Strummer i per a qualsevol persona mínimament interessada en el punk. A més, es pot combinar amb una estrena de la passada edició del festival, Quiero Tener una Ferretería en Andalucía, sobre els anys del Sr. Strummer al sud d'Espanya. I ja que parlem de punk, una altra joia de Julien Temple programada al festival és The Filth and the Fury, un altre retrat més que clarificador (potser el retrat definitiu) sobre els Sex Pistols.

El festival ofereix també aquest cap de setmana l'oportunitat de fusionar documental i música en viu amb la projecció d'Art Will Save the World. A Film About Luke Haines i el posterior concert de l'ex The Auters a la Sala Apolo dins un nou apartat de l'In-Edit anomenat Doc-Alive, en el que enguany ja han passat els valencians Litoral. A més, la resta de pel·lícules en competició i un munt de bones històries fora de concurs. I una nova manera de seguir el festival des de casa, In-Edit Tv, portal web del festival on cada dia es va penjant alguna que altra novetat. No hi ha excuses, seguim de marató.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!