Dues orquestres, dues realitats…

Bernat Dedéu 01-06-2008

La Filharmònica de Nova York i l’Orquestra de la Metropolitan Opera House a Barcelona

Les últimes aparicions de la Filharmònica de Nova York i l’Orquestra de la Metropolitan Opera House ens han permès veure desplegades dues realitats musicals radicalment diferents, que situen a les formacions senyera de la ciutat en universos de qualitat molt allunyats, per a major dissort dels melòmans i els aficionats de Gotham. D’una banda, la Filharmònica de Nova York afronta amb torpor els últims sospirs de la titularitat de Lorin Maazel, que deixarà el podi de l’Avery Fisher Hall la pròxima temporada. Per acabar aquest any, el seu sisè com a titular des del setembre de l’any 2002, el director nord-americà ha volgut programar dues simfonies marca de la casa d’evident to crepuscular, la Novena de Mahler i la Vuitena de Bruckner. N’esperem bones dosis de carn d’olla i –com dirien els periodistes- en seguirem informant...

Potser és massa aviat per fer valoracions generals del regnat Maazel, però –pels concerts en què hem pogut veure al director al capdavant de la formació, que han estat molts- la Filharmònica de Nova York mai no ha acabat d’estar a l’alçada de la qualitat que poden arribar a donar els seus esplèndids músics. Hem vist un Maazel amb l’habitual tècnica precisa i afilada, la memòria arquitectònica prodigiosa de sempre i un coneixement enciclopèdic de la matèria musical en qüestió fora de dubte... però també hi hem observat uns aires de rutina que arrossega des de fa massa temps i que han acabat contagiant inexorablement a l’orquestra. Actualment, pesi a qui pesi, la nostra filharmònica és la més justeta de les Big Five, i és a anys llum de Boston o Cleveland, que –sota les batutes de James Levine i Franz Welser-Möst- arriben a quotes de precisió altíssimes.

Paral•lelament, i el que és més greu en el cas que ens ocupa, Maazel no ha tingut cap incidència en la vida musical i cultural d’aquesta la ciutat. No caldria potser arribar a l’orgull New Yorker de Bernstein, que tots trobem terriblement a faltar en un director de la Filharmònica, però hom té la sensació de que Maazel només ha concebut aquesta ciutat com una illa més on tenir-hi un apartament i passar-hi l’estona fent concerts per sumar al currículum. La Filharmònica, per exemple, ha viatjat molt poc, especialment a Europa (contràriament, aquí és ben habitual sentir, any rere any, a les Filharmòniques de Berlin o Viena). L’únic protagonisme cultural que ha tingut el director, més enllà del microcosmos del faristol, ha estat el recent peregrinatge de l’orquestra a Pyongyang, una visita encertadíssima pel seu contingut polític i artístic, però que arriba massa tard, massa tard...

Ara que esmentem les Big Five, The New York Times es feia ressò –la setmana passada- de la recent contractació de Riccardo Muti per a la Filharmònica de Chicago, que es farà efectiva el setembre de 2010. Molts músics de la Filharmònica de Nova York van mostrar amb veu alta –en un article firmat Daniel J. Wakin en aquesta mateixa publicació diària- la seva disconformitat amb el nomenament. “No sé què tenen ells que no tinguem nosaltres”, hi declarava desenganyat el viola Peter Kenote. Com diria John Cage, la pregunta és tan bona que no cal destruir-la amb una resposta... Últimament, és cert, Muti havia mostrat molta química amb l’orquestra novaiorquesa i, de fet, el cas era tan evident que el seu gerent Zarin Metha va voler-lo contractar com a titular fins a dues vegades, l’any 2000 i el 2005. Muti va refusar amb cortesia, adduint que –després de l’experiència traumàtica de La Scala- no volia lligar-se a una orquestra per molt de temps.

Però el mestre, diria la cançó, muta d’eccento e di pensiero; a banda d’una oferta de ben segur sucosa (Muti no es lliga a cap dama per pocs calés, i ben fet que fa...) Chicago té moltes coses que no tenim nosaltres. Bé, moltes... menys una; un director titular jove. En una decisió potser forçada per la negativa de l’estrella italiana (i potser també per la de Dudamel...?) però en qualsevol cas tremendament encertada, els responsables de la Filharmònica han estat molt valents amb la tria del futur titular novaiorquès. Serà Alan Gilbert, magnífic director de quaranta anys amb força lligams a la casa (els seu pare va ser violinista de l’Orquestra, la seva mare encara hi està lligada, i la seva germana treballa a l’administració de la casa), que arribarà al podi el setembre del 2010. De moment, als concerts en què hem pogut veure Gilbert dirigint l’orquestra, les sensacions han estat més que notables i les perspectives de futur fan que, a falta de Muti, la seva presència sigui fins i tot més desitjable. Aquí, pensem, cal sang jove... i autoritat.

De fet, Gilbert ja ha manat els músic de la Filharmònica en més de vint ocasions. Aquest cronista, no obstant, el va veure en el primer concert en què va dirigir l’orquestra després del seu nomenament (5 de març), amb la lògica expectativa. Celebrem, per exemple, la inclusió al programa d’un desconegut habitual dels programes novaiorquesos, un tal Hadyn (Els sona, no? Pare del classicisme, inventor de la simfonia, tot aquell rotllo del Papà Hadyn, etcètera). Gilbert va triar (també encertadament, si més no a priori) la Simfonia Número 48, esplèndida composició que –petit detall- fa currar els solistes de trompa com uns babaus, amb una tessitura impossible a prova de míssils. Doncs bé, tot i que la direcció fou absolutament adequada a la partitura, Gilbert no va poder amagar les deficiències que arrossega una de les pitjors seccions de l’orquestra. Per ser un home que coneix familiarment a la majoria dels músics de la formació, la tria fou desastrosa...

Aquesta sensació va esvair-se, ràpidament, amb les Cançons Tradicionals de Berio –interpretades amb veu massa prima per Dame Upshaw- i una sensacional Quarta de Beethoven, on Gilbert va demostrar què pot fer amb aquesta orquestra quan la lidera amb una mica de mala llet. Això sí, a risc de fer-nos pesats, pensem que al director novaiorquès li caldrà molta voluntat per tornar la trempera als seus músics; massa dies tocant a mig gas, massa músics de l’orquestra amb massa concerts a les espatlles... res, no obstant, que una bona batuta no pugui canviar, i preguem perquè així sigui. Que els músics de la Filharmònica lamentessin públicament el rebuig de Muti, tot i la innegable tristor que produeix l’abandó d’un dels mestres més estimats del món, no fa cap favor al nou titular. Un cop contractat, el titular és el director que han de defensar els professors. I més si són de la família...

Parlàvem de la letargia de Maazel, i no ho fèiem en va. Una de les mostres d’aquest fet és que la Filharmònica ha millorat molt quan altres mestres, especialment americans, n’han agafat les rendes. El primer exemple és Leonard Slatkin, que va unir-se com a aparent convidat de pedra a la megaestrella Lang Lang en la també megaesperada estrena del Concert de Piano del compositor xinès resident a Nova York Tan Dun.

Pel que fa al concert, havent sentit altres peces de Tan Dun com la seva opera The First Emperor al Met, en podem dir poques novetats; trenta minuts de música d’esperit cinematogràfic, molt hàbil en la juxtaposició d’elements i instrumentació orientals amb l’orquestra europea de sempre... però que –al tercer cop d’efecte exactament igual, a la tercera melodia tipus I love you- perd tota la seva força. Nogensmenys, augurem molts èxits al compositor; actualment, l’acostament ianqui a les formes artístiques de la Xina (ara que les dues potències semblen conviure, per emprar el llenguatge dels antics comunistes, en pacífica coexistència) és innegable i portarà molts encàrrecs als xinesos residents a can ianqui... A part, la seva música té poques dissonàncies i és agradable a l’oïda, que és –deixem-nos d’històries- el que més importa a les masses que van als concerts.

Però parlàvem de Slatkin; a banda de conduir l’orquestra amb convicció durant la peça de Tan Dun, el director nord-americà ens va regalar una lectura de l’Ocell de Foc stravinskyà absolutament sensacional, i curiosament paradigmàtica; interpretar aquesta música amb la frescor original, amb una bacanal final orgiàstica molt ocurrent, mostra com –en el fons- un compositor mort l’any 71 encara pot ser molt més modern que un nascut el 1957...

L’altre convidat ianqui de luxe al podi de l’Avery ha estat David Robertson, habitual als escenaris de la ciutat, que ha fet un treball magnífic amb l’Orquestra de Sant Louis durant els últims tres anys. Robertson ha tornat a Nova York recentment amb programes prou interessants. Començava la seva estada amb la Filharmònica el 22 de maig, amb Schubert, Korngold i Sibelius. Del primer ens va oferir una bona interpretació de la Inacabada, magnífica en la seva contenció, especialment en un arriscadament apianat Allegro moderato que mai va acabar avorrint-nos.

Després va venir el poc habitual Concert de Violí d’Erich Korngold, una peça excessivament melosa, d’un romanticisme passat i carrincló que el seu defensor –el concertino Glenn Dictertow- va disparar amb contenció i exhibint una tècnica ben fresca, de fàcil ovació. Finalment, la Primera de Sibelius ens va portar de nou a un Robertson contingut, molt exacte en les entrades, sense els habituals histrionismes en el rubato que escoltem habitualment en les interpretacions del simfonista finès. Igualment, tot i les bones intencions del director, la Filharmònica sempre hi arrossegava una corda mat, excessivament vidriosa, una sensació de taldiafaraunanyisme que no feia cap favor al repertori escollit. La feina de Robertson, insistim, magnífica; també valdria la pena veure’l més als auditoris de casa...

La Filharmònica, de fet, es va anar habituant al bon obrar del mestre, i va arribar a exhibir signes d’esperança en la seva pròxima intervenció (29 de maig). El programa, immillorable; el concert s’iniciava amb les versions orquestrals del Tres Estudis per Piano de Debussy ordides pel compositor suís Michael Jarrell, magnífica perversitat que transforma una obra mestra allunyada del mecanicisme dels estudis en una peça orquestral d’una lluminositat evident, on veiem a un Debussy amb aires de ballarí bastant inèdit. Una nova perversió, encara millor, la va conformar el Rendering per a orquestra de Luciano Berio, una peça (com va explicar al públic el mateix Robertson alla Bernstein, emprant els seus músics per exemplificar el seu discurs) que el compositor italià va maquinar a través d’un manuscrit que Schubert havia ideat per una simfonia (la Desena) tot just abans de morir. Berio transforma aquests 14 compassos en una inclassificable fantasia que més que una variació podria definir-se com una meditació o agencement, amb tocs fantasmagòrics preciosos, especialment durant la intervenció de la celesta.

Tot i els bons auguris de l’excel·lent primera part, el deliri musical del concert va arribar a la segona, quan el solista Emanuel Ax va passejar-se per l’Emperador de Beethoven amb una trempera que el cronista no veia des de feia molt de temps. És una autèntica pena que Ax trepitgi poques vegades els escenaris barcelonins, una terrible llàstima; poques vegades hem sentit un so tan mesurat en l’Adagio, sense sentimentalismes, però amb una capacitat muscular envejable al Rondó. Potència, muscle, Beethoven en estat pur... i qui vulgui verdureta, que se’n vagi al súper...

Però, letargies a banda.... hi ha altres mons, i més vida, tot just al costat del Lincoln Center, perquè la vida musical de l’Orquestra de la Metropolitan Opera House és diametralment oposada, trobant-se a anys llum del que hem descrit. Fa tot just dos anys, quan James Levine va anunciar que l’orquestra es prendria cada temporada unes vacances operístiques per Nadal i que les compensaria amb algun concert, la notícia va ser rebuda amb prou tristesa per tots els aficionats novaiorquesos. Vist el resultat, hom podria resar fins i tot perquè aquests breaks de Verdi i Puccini fossin més habituals. En les seves últimes aparicions al Carnegie Hall, l’Orquestra del Met ha mostrat una solidesa bestial, amb instants que l’equiparen sense embuts a les millors formacions europees. No exagerem, insistim, car les sentim sovint...

El primer tast el vàrem tenir ja fa mesos. Levine no només treu de l’escenari als seus professors per acostar-se al simfonisme més titànic. També aprofita les vacances per centrar-se en un repertori menys habitual a les sales de concert. Levine tornava al Carnegie amb la Met Chamber Ensemble, una formació de cambra amb professors de l’orquestra mare, escollint la intimitat del Zankell Hall (la sala mitjana del coliseu) per firmar un concert memorable (31 d’abril). Començava el programa amb un regal del cel que sentim poquíssimes vegades a les sales de tot el món, la Gran Partita per a vents i baix doblat de Mozart. És increïble pensar com aquesta mostra de la música més excelsa que ens ha donat l’Art Occidental és interpretada amb tanta escassetat. Si es fa amb la brillantor que vàrem sentir, hom només ha de donar les gràcies per ser a Nova York en aquell instant precís i gaudir com un camell. La interpretació de l’Adagio (amb l’extraordinari oboè Nathan Hughes) ens va situar directament al planeta Venus. Després tornarem a sentir la mediàtica Eine Kleine Nachtmusik, amb una corda que mossegava com li agradava a Mozart, sense histrionisme. Novament, qui vulgui verduretes que foti el camp...

Però els oients del Carnegie també ha pogut gaudir del gran simfonisme amb Levine i la seva màquina de disparar notes. Comentem amb entusiasme el concert del 22 de Maig, on l’orquestra va estar esplèndida, amb obres de Carter, Schumann i Txaikovski. Del primer, Levine en va dirigir les Variations per a orquestra, una peça molt interessant que destrueix la noció típica de variacions estructurals i oposades en el tempo, per abraçar un treball de variació motívica. En el stacatto de la quarta, la unitat i l’espessor de la corda metropolitana ens va transportar directament al so del bon Karajan, és a dir, fluixeses... les justes. En un moment sempre emotiu (i sortosament habitual) vàrem poder veure el mateix compositor, als cent anys, agrair els aplaudiments del públic. Amb Schumann, Levine va comptar amb el jove pianista Jonathan Bliss com a solista privilegiat del Concert per a Piano, al que només podem esmenar alguna falta d’enteniment entre els dos protagonistes al darrer moviment; petites foteses. L’espectacle final va arribar amb una Quarta de Txaikovski amb unes ganes de fer música brutals; amb concessions a l’espectacle, certament (la música del rus s’hi adiu prou), però amb una energia envejable; poques vegades hem sentit aquest final –insistim, amb l’inevitable txumba txumba- amb tanta joia. Sempre cal tornar a Txaikovski; tots hem estat joves...

En definitiva, seria bo que els responsables de la Filharmònica de Nova York s’acostessin més als concerts dels seus veïns. Acabaran implorant que aquests es quedin a casa (és a dir, al fossar) perquè, de seguir així, Nova York només tindrà una orquestra. L’Orquestra del Met. La qual cosa, evidentment, és una notícia molt dolenta, podent gaudir de dues formacions que –potencialment- són de les millors del planeta...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!