El (de)plorable, estat i situació de la música a Catalunya

Joan Pere Gil Bonfill 06-06-2008

No em va bé venir a classe a aquesta hora, perquè haig d’anar a la perruqueria! D’avant d’aquesta afirmació tan rotunda, que ni el mateix Spinoza hagués pogut arribar a formular..., per cert, volen que segueixi? D’acord, allà vaig:

Aquesta persona que ara conta amb divuit anys i que evidentment, cent per cent, no és la culpable que el seu cervell pugui donar l’ordre a contestar una màxima com aquesta, és el clar fruit d’uns professors, principals responsables i encobridors, de tota una generació d’ignorància.

Quan un treu el cap per intentar veure la magnitud de la profunditat d’un pou, se n'adona que només hi ha un infinit i molta, molta foscor. Fins i tot un pot arribar a caure i tenir la desgràcia de no morir, però quedar ferit per a la resta de la seva vida. Amb aquesta, més o menys afortunada comparació, és com veiem la situació de la música, que en definitiva és també parlar de l’ensenyament general, d’aquesta terra tant nostrada.

Els nostres fills són aquest accidentats, els que reben les conseqüències d’un sistema que s’ha engolit a ell mateix, que ha obert mils d’interrogants innecessaris, on prima la qualificació de les malalties mentals dels alumnes, i que ara no se sap com tancar.

Tota una nova nomenclatura per fer més fàcil la vida dels nens, assignatures com Educació Corporal, crèdits..., un idioma on el músic de veritat creu que està en centres especials per a gent amb problemes diversos, pot ser per defugir de les mancances musicals i humanes?

Encara avui, van desfilant cap a l’ESMUC els mil milions de pessetes que ningú, fins el dia d’avui, Conseller/a, que igual podria ser conseller de ramaderia i pesca, s’ha dignat a saber quin és l’ús que s’està fent dels mateixos.

Avui hem de dir que la nostra música de fons és la d’una persona vomitant. Han aconseguit posar al mateix sac la música dels peluts -com els descriu SGAE- qualificatius que ja sonen com a normals com: en concert, l’artista... a gent que fa dos acords amb una guitarra.

El contingut d’aquestes paraules és molt dolorós, tant per qui les escriu com per qui les rep, almenys així hauria de ser. Però tantes coses haurien de ser d’una manera i són totalment d’un altra, fent que la indiferència formí part dels nostres hàbits quotidians. Estem a Catalunya, per tant analitzem la seva situació, però s’ha de dir i reconèixer, que a la casa dels nostres veïns- de cada país- passa igual o potser pitjor. Però com sempre ha estat inevitable, els bons pares només copsen els defectes dels seus fills.

Dos dades d’actualitat: En el Congrés que es va celebrar a Barcelona sobre l’ensenyament musical a les universitats, conservatoris, escoles, etc., alguns dels seus participants van trobar a faltar una ponència sobre el Karaoke com assignatura.
La Universitat de Yale, li concedí un Doctor Honoris Causa a Paul McCartney: perquè no hi ha ningú comparable al compositor i perquè admirem el seu geni musical.
Després d’aquestes dues perles, que ja parlen soles, no tindríem res més a dir, nosaltres som els culpables.

En una entrevista que li férem al compositor Josep Soler per a laportaclasica, li preguntàvem quin seria el seu pla d’estudis ideal, ell respongué: No hi ha plans ideals. Hi ha professors i persones que tinguin sentit comú i responsabilitats. Primer tenir facultats i després rebre ajuda per tirar endavant aquestes facultats. Res més.
Perdó, de que volien que parlés en aquest escrit?

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!