El pop d'aquí. D'on venim i on som

Joan Fontdeglòria 18-02-2011

Els canvis globals i locals que determinen l'exitosa nova onada

-El nou ordre musical i l'autogestió

A hores d'ara és ja un fet que la música pop feta a casa nostra viu un moment envejable. Alliberats de prejudicis, públic i crítica valora positivament el que es cou en petits segells, festivals independents, plataformes internautes i altres mitjans de difusió musical que han substituït les tradicionals llistes d'èxit manipulades per multinacionals. Els mass media marcaven tendències i monopolitzaven el mercat perquè la majoria de públic arribava al pop a través d'ells, però per sort els temps estan canviant. De fet, aquí trobem la primera clau del nou boom: si es vol arribar al gran públic, ja no cal sotmetre's a cap mitjà de comunicació de masses, a cap control discogràfic; els mitjans per enregistrar i propagar un disc són molt més accessibles i, sobretot, no s'han d'obeir les exigències d'agents o empresaris més preocupats per l'èxit comercial del producte que no pas per la seva vàlua artística. 

El resultat és un augment estratosfèric de l'oferta musical, però també, i al mateix temps, de la qualitat del què es produeix. I la qualitat no només millora per una qüestió de probabilitat (més oferta = més propostes de qualitat), sinó també gràcies a l'auge dels nous mitjans de difusió, amb els quals el músic s'allibera de les obligacions del mercat, de les grans discogràfiques i arriba a l'autoproducció. I com que ara allò que vol expressar només depèn d'ell mateix, o de qui ell vulgui, ara pot esquivar la imposició empresarial, no està obligat a seguir cap tendència i, per tant, genera idees (menys tendències = més idees). I aquesta és la segona clau.

 

-Els antecendents pop a casa nostra. La institucionalització

Des de fa uns 10 anys, doncs, tenim nous mitjans de difusió musical -que s'han propagat com la pólvora-, l'alliberament del músic de la cuirassa mercantilista -avui dia, el músic que només és un producte és perquè ho vol així-, l'augment per mil de propostes ben variades i, al cap i a la fi, l'auge d'idees concebudes tan allunyades de les modes com ho volen els seus autors. Però fins aquí, aquesta situació no singularitza el que es cou a casa nostra. No cal ser una fura per adonar-se que el context és extrapolable a nivell mundial. I no només això, sinó que, amb cert retard, des d'aquí ens hem anat sumant a tots aquests canvis, originats als Estats Units a partir dels fenòmens Napster i Myspace. És innegable que el context global ha afavorit el boom local -la diversitat d'estils i d'idees noves del pop català actual prové en gran mesura d'aquest nou context d'intercanvi global-, però ¿quins altres factors han entrat en joc en la nostra peculiar escena? ¿I com és que ara el fet de cantar en una llengua o en una altra, acostar-se a un estil o a un altre, ja no és una rèmora? Mirem d'esbrinar-ho, ni que sigui resseguint cronològicament els esdeveniments que han marcat aquesta nova onada.

Ens situem a finals dels 80 i principis dels 90. Els grups que des de diferents punts dels territori van sorgint com bolets cantant en català comencen a tenir certa repercussió. Les institucions públiques, que busquen la manera de normalitzar la llengua catalana, els protegeixen, es converteixen en els seus mecenes i els fan aparèixer pertot: festes majors, mitjans, mítings, etc. Tot plegat té com a punt d'inflexió el 14 de juny de l'any 91. Al Palau Sant Jordi, els més mediàtics del rock català celebren l'èxit davant més de vint mil persones... i signen, sense saber-ho, l'acte de defunció de l'etiqueta. Les institucions decidiran, a partir d'aquell moment i, en vistes a la Barcelona olímpica, dedicar les subvencions a una nova moguda menys local, més mestissa, més adequada al progres que governaven i, sobretot, ideal com a marc pluricultural d'uns Jocs Olímpics: la rumba catalana. En aquest cas, l'etiqueta no era pas cap invent, i significarà un impuls preciós a l'estil tant a nivell local com internacional, però l'èxit mediàtic rumbero també acabà quan les institucions van tancar l'aixeta.

I les conseqüències d'aquests mecenatges? Quan la rumba va deixar de rebre l'impuls, va anar perdent repercussió mediàtica, però ja havia guanyat un prestigi que amb els anys no ha perdut. En el cas del rock català, també es va anar fonent, però en aquest cas, a més, el prestigi popular del català com a llengua per al pop-rock va quedar molt tocat. Com que havia estat protegit i subvencionat, a partir de la fi del moviment, quan es va començar a saber com els havien ajudat, cantar o escoltar pop en català va començar a ser vergonyós, justament per haver estat protegit oficialment. Perquè el català va passar a ser vist com un instrument poc rebel, massa oficial i, per tant, ja no servia. Perquè tots plegats -per sort- seguim rebutjant tot allò que se'ns imposa de dalt a baix sense que ho haguem triat. De fet, si miréssim més enrere, veuríem com a la Nova Cançó li va passar el mateix a finals dels anys 70.

 

-L'inici d'una nova cultura musical. El punt d'inflexió

A partir de finals dels 90 seguíem trobant grups pop d'aquí, però gairebé tots empraven l'anglès -per exemple, els fa poc reapareguts Cornflakes-, i alguns començaven a fer-ho en castellà. El lligam del pop-rock amb la cultura anglosaxona contemporània era encara massa estret, i seguia semblant poc adequat qualsevol ingredient estrany, diferent a l'habitual esquema que havia vist néixer i evolucionar el pop-rock. I si la novetat venia de la cultura pròpia -tant catalana com castellana- encara obtenia menys reconeixement. En aquest sentit, Astrud van ser la referència, ja que aconseguiren cantar i ser reconeguts en un castellà impol·lut, sense haver de recórrer a l'omnipresent anglès. Era un primer pas, perquè cantar en català no estava ben vist, però el castellà tampoc havia aconseguit ni un reconeixement popular prou ampli que fes ombra al monopoli anglòfon ni el reconeixement ampli dels mitjans i la crítica especialitzada. Des de la segona meitat dels noranta, Los Planetas havien significat el mateix que Astrud però a nivell estatal. I van anar caient com mosques els qui s'apropaven al pop en la llengua pròpia, per coherència i sobretot per honestedat.

-El punt d'inflexió en català el trobem a principis del nou mil·lenni. O millor dit, no el trobem en català, sinó en mallorquí, de la mà d'Antònia Font. Havien nascut a finals dels noranta, publicaren el seu primer disc, de títol homònim, amb bona acollida a Mallorca, i amb el segon -A Rússia (2001)- enceten el salt almenys cap al Principat. El pas definitiu el van donar amb Alegria (2002), un disc que seguia la línia conceptualment propera a la quotidianitat humorística, amb un punt de surrealisme futurista que tant musicalment com temàtica els feia traspassar l'àmbit estrictament local i tradicionalment endogàmic de la música pop en català. Antònia Font encetaven un nou tarannà i un nou llenguatge, que a més allunyava l'ús de la llengua pròpia en el pop de qualsevol vinculació ideològica o política. Amb aquest plantejament, es feia complicat que cap institució mirés de convertir-los en bandera de res, sobretot si tenim en compte que Joan Miquel Oliver i cia. no estaven disposats a vendre la seva immaculada llibertat creativa. Els mitjans musicals estatals s'hi van fixar ràpidament, van animar el personal a trencar tabús idiomàtics, situaren Alegria entre els millors discos estatals de l'any 2002 i a la llarga els reivindicaren com a nous estàndards d'una nova manera de composar que demostrava que es podien traspassar fronteres pop independentment de la llengua en què es vehiculés.      

De totes maneres, no es pot afirmar que l'efecte Antònia Font generés nous grups; no van ser els iniciadors de cap nova generació ni de cap nova etiqueta. Simplement, el públic i la crítica van començar a perdre els prejudicis en el fons i la forma que havia de tenir el pop, enquistats de feia anys en el pop-rock anglosaxó. I la resta  de grups van començar a creure-hi. La seva, doncs, no és una tasca messiànica, sinó iniciàtica d'una nova manera d'entendre la cultura pop. Així doncs, Los Planetas, Astrud i Antònia Font són especialment paradigmàtics, els dos primers en castellà i els últims en català. Però cal subratllar que el punt d'inflexió no va arribar només perquè apostessin per les llengües pròpies, sinó perquè reinventaven la música popular amb idees noves, sorprenents per la seva desinhibició i frescor. El públic i la crítica van començar a entendre que calia començar a valorar el pop d'aquí i a apostar per aquests i altres nous generadors d'idees... i no per als simples seguidors de tendències forànies.

 

-La nova onada pop neix lliure i independent

I a partir d'aquest nou punt d'inflexió, vam començar a sumar propostes de qualitat que començaven a esclatar, sovint quan donaven el salt al català o al castellà des de l'anglès. És el cas de Mishima (començaren amb 2 bons discos en anglès però arriben a més públic amb el primer en català l'any 2005 i encara segueixen creixent), Mazoni (Jaume Pla, des de Holland Park en anglès, es planta sol amb un disc també en anglès i el 2006 publica Esgarrapada en català i esclata) i Love of Lesbian (després de tres discos en anglès, amb el quart, en castellà -Maniobras de escapismo, 2005-, fan un pas de gegant i ja no han deixat d'escalar).

Mica en mica el pop fet aquí anava sumant adeptes, aprofitant el nou ordre musical (els nous mitjans de difusió musical i l'arraconament del monopoli de les grans multinacionals) que, com ja hem comentat, ens arriba, lent però irreversible, amb el canvi de segle. En aquest sentit, els Manel acabaran sent el paradigma de com l'autogestió a la xarxa pot desencadenar l'èxit: abans de publicar físicament el seu magnífic disc de debut (Els millors professors europeus, 2008) ja comptaven amb un públic fidelment entusiasta, que els seguia i recomanava a través d'un boca a boca més virtual que oral. A finals del 2008, els Manel ocuparen els primers llocs de les llistes dels millors discos estatals en la premsa especialitzada. I al cim de les llistes hi vam trobar Joe Crepúsculo: sorgit de Tarántula, el barceloní Joël Iriarte sorprenia amb el seu desganat pop electrònic, casolà, sense complexes. Sense proposar-s'ho, Joe demostrava que allunyant-se del mainstream amb una saludable pinzellada lo-fi es pot ser tan mediàtic com qualsevol superproducció, justament perquè així s'aconsegueix mantenir un punt d'immediatesa que el públic i la crítica sempre agraeixen.

La qualitat, doncs, millora. I els estils, ben variats, es multipliquen. Perquè la nova desinhibició encetada a partir d'Antònia Font fa que ja no importi si la proposta es vehicula en català, castellà, anglès, francès..., ni que l'estil sigui un o un altre. L'important és ser fidel a allò que es vol transmetre, creure-hi i no tenir com a única fita encapçalar cap llista d'èxit. Noves idees al marge de tendències i l'icònic axioma indie "fes-ho tu mateix" com a nova capçalera. I amb aquesta nova fórmula arriba l'èxit de públic. Paradoxalment, el principi que al llarg de la història del pop havia condemnat els músics a sobreviure als marges, ara els fa triomfar. Les causes, com hem vist, són diverses; però el fet que les grans discogràfiques ja no tinguin la clau exclusiva per arribar al gran públic se'ns dibuixa decisiu.

-Amb aquest nou panorama, la diversitat musical pop és saludablement àmplia d'estils i colors, per molt que alguns mitjans i/o institucions busquin la maleïda etiqueta que els defineixi. Perquè no té sentit buscar una sola etiqueta. El que ara mateix tenim és una beneïda tirallonga de figures ben definides, personalitats rellevants, amb idiosincràsies ben marcades, amb estils diferents, i algun geni. Entre els qui sobresurten, Joan Miquel Oliver (Antònia Font) n'és el capdavanter; Ricky Falkner, Raül Fernàndez i Pau Vallvé, multiinstrumentistes i productors, són alguns dels ideòlegs de capçalera. Els petits segells discogràfics (Bankrobber, Sones, BCore, Foehn Records, Austrohúngaro, Amniòtic Records, Producciones Doradas...) sovint neixen dels grups i tiren del carro, moltes vegades també assumint el paper de promotores i mànagers, més a prop que mai dels músics. I la paleta de grups i propostes -noves o que ara tornen a bellugar- i estils no té aturador: Roger Mas, Maria Rodés, Sanjosex, Guillamino, Espaldamaceta, Mazoni, Maria Coma (cançó d'autor); Standstill (pop progressiu); Balago (ambient); Aias (pop lo-fi); Manel, Le Petit Ramon, El Gos Binari, Anímic, El Petit de Cal Eril, Oliva Trencada (folk); La Troba Kung-Fú (rumba i cia.); Me and The Bees, Fred i Son (twee rock); La Brigada, Els Amics de les Arts (pop-rock); Mujeres, Els Surfing Sirles (garatge); Tarántula, Joe Crepúsculo (electro pop-rock); Pere Janer (electro-pop); Za! (hardcore free); El Guincho (pop tropical); Hidrogenesse (art-rock); Anna Roig i l'Ombre de Ton Chien (chanson); Mishima, Gentle Music Men, Facto Delafé y Las Flores Azules, Love of Lesbian, Sidonie (indie pop); entre molts, uns més mediàtics que uns altres, representen aquest nou eclecticisme pop.              

El millor del cas és que mentre mirem de situar-los en algun estil, ens adonem que la gran majoria mesclen diferents influències, sovint amb l'imaginari popular -ara també local- com si fossin esponges, després ho baten, tot plegat, i ho filtren, cadascú pel seu sedàs personal. L'únic que tenen en comú és que fan música pop, si entenem el terme com a reducció de "popular", "del poble", i hi encabim tot el que no és "culte", és a dir, après, transmès i gaudit en cercles acadèmics, amb uns codis propis i allunyats de la gent comuna, que majoritàriament no hi accedeix. Aquest és l'únic fil conductor real. La resta, invents mediàtics per encabir-los i, si sorgeix, per servir-se'n de bandera com han fet sempre. La diferència és que aquesta vegada la gran majoria està demostrant tanta maduresa i independència que, més aviat, diria que els qui se n'aprofitaran seran els músics dels mecenes, i no a la inversa. Si hi ha subvencions o ajuts, podem estar tranquils: la majoria sabrà agafar els diners i córrer... a provar coses noves.

Comentaris

  1. elquecontesta (23-02-2011 15:02):
    Menys mal!!! Ara estàs disculpat. És molt diferent piratejar quan tens 1000 CDs que quan tens 25. Estàs exculpat! En cas d'arribar a tenir 2000 CDs pots fins i tot arribar-te a les llibreries i agafar tots els llibres que vulguis impunement! No... en serio... crec que és un problema del que ens hem de conscienciar definitivament. Està fent molt de mal al sector i això és tant evident com que ara per ara ja és inexistent el recolzament als joves grups. Això vol dir que les discogràfiques només aposten per lo segur i els que comencen s'ho han de pagar tot de la butxaca. No és només baixar-se música: hem de pensar en les repercussions a la llarga i a la curta. I la cronicitat del pirateig continu pot acabar essent una patologia crònica i irreversible que acabi amb la salut de la música. Ull viu!

  2. El nen cuc (22-02-2011 18:02):
    No voldria que pensessis que sóc un pirata compulsiu. A casa hi tinc uns 1000 CD dels quals potser un 5% són còpies pirates. El que si et puc assegurar és que ja no consumeixo CD's com ho feia abans. Estic una mica saturadet de tanta música. Se m'acumulen els llibres que voldria llegir, tinc guardats a l'historial del meu navegador unes doscentes adreces de blocs superinteressants que encara no m'he pogut llegir amb calma, m'agradaria fer cada dia els mots encreuats del Màrius Serra de la Vanguardia i a sobre cada dia haig d'anar a treballar. Un bon dia em vaig adonar que tenia molts CDs que amb prou feina havia escoltat un parell de vegades amb atenció. He decidit parar una "miqueta" el meu ritme de consumisme compulsiu i estic aprenent a valorar i assaborir antics CDs que fèia anys que no escoltava: Nick Drake, Soundgarden, Supertramp, The Cult, Genesis, OMD, Bob Dylan, Pearl Jam, Blur, The Verve, Pulp,...

  3. elquecontesta (22-02-2011 14:02):
    Efectivament... masses temptacions, no? l'emule és com el cant de les sirenes... el torrent com un carmel a la sortida del cole... I nosaltres, que no som de pedra, caiem! i no ens adonem que estem fent molt mal a l'artista i a la indústria que el recolza. No tens rao quan comentes que la indústria musical no s'ha sabut adaptar: La diversitat i els nous formats han justificat èxits com l'itunes! però el problema és que paral·lelament ha evolucionat la pirateria i gent que la justifica i la fomenta. No ens enganyem: és temptador... certament... trobes gratis el que val 20 euros a la botiga!!! i a sobre sense caràtula espectacular!!! No podem ser tant simples per l'amor de déu! Això és com la crisi, que o nosaltres posem solució o no hi haurà mai cap Zapaterero o cap Mas que ens la solucioni!

  4. El nen cuc (22-02-2011 01:02):
    El problema és que abans hi havia discs de vinil i no existia Internet, ni l'eMULE, ni el Bit Torrent, ni res de tot això. Si, d'acord. També hi havia pirateria. Aleshores jo em feia gravacions en cintes de "casset" i després em fabricava les tapes. Però el que em feia comprar els discs autèntics eren aquells obres d'art que hi havia a les portades dels discs amb format d'LP. Encara guardo totes aquelles petites joies: els discs de King Crimson, les portades del Roger Dean dels discs de Yes, les enigmàtiques i misterioses portades dels Pink Floyd...Tot això s'ha perdut i és realment una pena. A canvi, la tecnologia s'ha instal.lat en les nostres llars i el consumisme compulsiu ens ha portat a aquest carreró sense sortida. Paral·lelament els grans "peixos" de la indústria musical no han sabut ni han volgut adaptar-se als nous temps i continuen pensant que la resta de mortals som uns simples "consumidors" dels seus productes. El que han de fer és baixar una "miqueta" el preu excessiu dels CDs, aportar algun detallet de qualitat a la portada, etc.

  5. elquecontesta (21-02-2011 21:02):
    Veig que la moral del "nen cuc" no podrà dormir aquesta nit. De lo contrari el cas seria greu. Decidir només robar als rics és una pas molt noble, no? sobretot quan el sistema musical està en crisi i la pirateria fa tant mal que fa trontollar aquelles discogràfiques i aquelles botigues que haurien de donar recolzament als mediàtics i als que comencen. Recordeu: abans era així... però és clar... abans no hi havia gent tant noble com el Sr. cuc, que decideix robar als més grant convençut que així fa un bé als petits. Ens hem tornat tots bojos. Quina lògica més absurda feu servir?

  6. Una opinió més (21-02-2011 17:02):
    M' ha agradat la contestació de "elquecontesta" i segueixo al Joan Fontdeglòria des de fa temps i sempre he trobat interessant tot el que diu, senzillament perque és un apassionat de la música i això, en crítica és molt... Encara que: No entenc que fa El Guincho en mig de tanta proposta de la terra. I, ho sento, no m' engresca gaire, encara, cap de les propostes de la nova onada... M' agradaria participar d' aquest optimisme, no en penseu que no...però, per a mi tos, encara, son el que els yankees anomenen "entertainers", no artistes, és a dir , agafen una realitat de "fora" i la fan pròpia en la seva llengua...però no aporten gaire a un panorama global. Gràcies per deixar-me participar...:)

  7. El nen cuc (21-02-2011 14:02):
    El que és immoral és que arribin a cobrar 17 ? o més per un CD de novetat. De què van les discogràfiques? Quan baixaran del burro? Quan hagin plegat totes les botigues de discs? Lo meu no és una qüestió patriòtica. T'ho ben asseguro. Simplement:prefereixo col.laborar amb gent que té menys públic potencial i per tant la seva supervivència musical és molt més difícil. A part d'això, cada cop compro més discs en tendes de segona ma. Almenys allà no es passen tant amb els preus. El que no tinc tant clar és si estic afavorint realment als músics quan compro un CD de segona ma.

  8. elquecontesta (21-02-2011 12:02):
    Està molt bé això de fer sel·lecció de les atrocitats que fas. Un molt bon criteri: si és de "la terra" no piratejo, però si és "de fora" piratejo!!! Et creus una mena de Robin? Et penses que així neteges les teves culpes? Et penses que en temps de crisi el robatori està justificat??? En serio et creus una persona moral?

  9. El nen cuc (20-02-2011 19:02):
    El millor és no tenir prejudicis a l'hora d'escoltar qualsevol tipus de música. Si les cançons són bones segur que acabaran sent escoltades per un públic més tard o més d'hora i en major o menor mesura. El que està clar és que hi ha un mercat potencial molt més potent per aquells que canten en anglès, i en menor mesura pels que ho fan en castellà. Jo no tinc manies a l'hora d'escoltar bona música, però si el grup utilitza la llengua de la meva mare acostumo a comprar el CD, si el grup ho fa en la llengua del meu "tio" José doncs a vegades me'l compro i a vegades me'l baixo. En canvi si el grup ho fa en anglès, com que ja té un mercat potencial tan gran de compradors, me'l copio o me'l baixo directament d'Internet. I és que en temps de crisi i davant una oferta tan aclaparadora un ha de aprendre a distribuir bé els seus calerons.

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!