El Primavera Sound i jo

Joan Fontdeglòria 12-06-2012

-

Com ha anat el Primavera Sound (PS) aquest any? Miro enrere i faig balanç. Personalment, entre els múltiples menús degustació possibles, del meu àpat particular -una mitjana de set concerts sencers els tres dies del Fòrum-, trio: primer, M83, perquè hi vaig celebrar l'eufòria de viure -l'actualitat converteix en primordials certes emocions-; segon, White Denim, perquè feia temps que no veia tant virtuosisme i tanta energia en un sol grup, en un sol escenari; Lee Ranaldo i Wilco, perquè fan renéixer com ningú el rock d'arrels, i el fan anar més i més enllà; quart, The Chameleons i The Cure, perquè amb el pas dels anys sonen més propers que mai, i perquè els seus fronters respectius, Mark Burgess i Robert Smith, no canten, alliçonen; i cinquè, Yo La Tengo, perquè quan no hi són, res és el mateix. Aquesta és la meva particular tria, injusta per força per la infinitat de plats que no vaig tenir el plaer de tastar. I és que el PS ofereix tantes propostes i tant ben triades que ens obliga a renunciar. I encara que pugui semblar paradoxal, el PS fa d'aquesta renúncia una virtut, la de crear infinitat de primaveres, tantes i tan diverses com la munió de personetes que el gaudim.

I què més té el PS que no tinguin els altres festivals? A banda del meravellós allau vivencial-musical que un acumula edició rere edició, la primera gran diferència és el seu emplaçament urbanita: ha nascut i crescut en una gran ciutat, està ben comunicat i és a l'aire lliure. En coneixeu cap altre igual? El salt del Poble Espanyol al Fòrum (2005), en aquest sentit, va ser definitiu. El PS va convertir un espai opulent, excessiu i nascut dels deliris de grandesa del Clos i cia. en el marc ideal per a un esdeveniment musical massiu. El PS al Fòrum demostra que es pot moure gentades sense incomodar-les. Ampli, funcional i a prop de mar, el Fòrum sembla fet a mida, el decorat perfecte. Perquè mentre l'afluència s'ha anat multiplicant, s'hi ha sabut adaptar: de poc més de 40.000 assistents del primer any al Fòrum als més de 150.000 d'enguany, gairebé sense despentinar-se. Els organitzadors han sabut gestionar com ningú tanta gent en un espai limitat.

En aquest sentit, aquest any afegeixen un parell més de mèrits diferencials: per una banda, després de triar i remenar curosament ciutats europees on exportar la idea, acaben d'estrenar PS a Oporto, en un espai també ampli, còmode i a prop del mar com l'original; i per una altra, al PS barceloní hi han sumat la nova oferta gratuïta a l'Arc de Triomf, dues jornades capicua a les clàssiques tres del Fòrum. Val a dir que no és nou el trasllat de l'esperit PS a la resta de la ciutat -des dels inicis ha programat concerts en espais públics- però sí que la proposta sigui de gran format, en un gran escenari i amb músics tan il·lustres que podrien ser cap de cartell en qualsevol altre festival. I que sigui de franc. La resta, òbviament, l'hem de pagar, però ja fa anys que podem comprar l'abonament a un preu més que raonable, sobretot els qui vivim a Barcelona -perquè no ens hi hem de desplaçar- i adquirim l'abonament a un any vista. Malgrat que no coneixem qui vindrà, no patim; després de tants anys, estem convençuts que la tria és en bones mans.  

Més virtuts: el PS és una mena de curs intensiu de música contemporània, i ha aconseguit que els gustos del personal s'hagin tornat tan eclèctics com el seu cartell. El PS és un festival i, per tant, una celebració, però també un ensenyament que desinhibeix, perquè ens fa oberts de mires. Com? Tenint molta cura en la tria, des de les referències de diferents estils que expliquen d'on venim fins a les últimes noves propostes, a vegades desconegudes i ben variades, però totes elles amb un comú denominador: són propostes lliures de músics lliures, dels qui creen el que volen, com volen i quan volen; dels qui controlen de dalt a baix la seva proposta; dels qui no són propietat d'un encorbatat que els jutja des d'una oficina. Ni els caps de cartell s'escapen a aquest precepte. I aquest any, 270 propostes amb aquest a priori. No trobareu cap festival tan nombrós que cuidi tant la independència del que proposa. 

I l'última virtut que sempre l'ha fet gran és l'exquisida manera de tractar-nos a tots, músics, periodistes i públic. Any rere any hem vist com millorava la ubicació dels espais i la comoditat de tothom, atent a tot el que comporta gestionar milers de persones entrant i sortint d'un espai limitat, rectificant i millorant. Quan els hem demanat resoldre algun incident puntual, han sabut personalitzar la resposta i la solució. Conec i he viscut uns quants casos exemplars en aquest sentit, me n'han parlat músics, periodistes i públic, i com que per desgràcia no són habituals en esdeveniments d'aquestes magnituds, sempre els he explicat obertament. El PS és sobretot diferent per la seva professionalitat i pel tracte exquisit amb tothom.

Resulta que aquest any hem conegut un incident arran d'un article d'opinió publicat a El Periódico sobre el PS: el crític musical Jordi Bianciotto, a banda d'elogiar l'excel·lència del PS, hi reclamava més presència de l'escena catalana per tal de "construir un model genuïnament propi". Bianciotto reivindica ara més presència de l'escena pròpia i en millors horaris perquè "viu un àlgid moment creatiu" i perquè ara val la pena mostrar-la al nombrós públic estranger que arriba cada any al festival. La reacció del PS va ser insultar-lo en boca del codirector del PS, Gabi Ruiz, a través del seu compte públic a Twitter amb frases com "¿Hay alguien más retarded que Jordi Bianciotto? No hay nada que odie más que el provincianismo disfrazado de nacionalismo barato" o "Porqué no te dedicas a arreglar los problemas del país, que para eso te pagan". Després va arribar la retirada de l'acreditació al periodista. Dijous al vespre van rectificar i li van retornar l'acreditació, però Gabi Ruiz no ha deixat de menysprear-lo des del seu altaveu, insisteixo, tan públic i mediàtic com qualsevol altre mitjà. Entre insults i arrogància, dedueixo que Ruiz ha confós la reivindicació d'una legítima denominació d'origen musical amb provincianisme. És curiós que ho faci perquè, per exemple, al llibre que els organitzadors del festival regalen als assistents cada any, a la part en què descriu el naixement de la nova versió portuguesa, un dels valors que s'hi subratlla és la "nodrida representació de l'escena musical portuguesa". Per al nou Optimus PS d'Oporto és un valor i per a l'original no? Si més no, contradictori.

Sigui com sigui, un pot estar d'acord o no amb l'opinió d'un periodista, però insultar-lo i menysprear-lo denota, pel cap baix, una nul·la capacitat de diàleg, de confrontament raonat i raonable d'opinions, malgrat que tristament és una pràctica habitual en aquesta mena de xarxes i que l'organització és lliure de triar qui toca i quan al seu festival. Personalment m'entristeix, i em deixa en pilotes davant dels qui ara em pregunten la meva opinió dels fets. I per què a mi se'm demana explicacions? Perquè durant anys he reivindicat obertament les virtuts que acabo de llistar. Perquè, endut per la passió, m'he cregut el PS i me l'he fet meu fins al punt d'ignorar els seus defectes. Els comentaris de Gabi Ruiz m'han obert els ulls i ara m'adono que he comès el pitjor dels errors: m'he identificat amb el PS com ho fan els nacionalistes amb el seu territori, i amb la meva actitud li he atribuït un valor altíssim. Només he sabut veure-hi mèrits i, a més, he estat tan provincià que n'he fet bandera. Per tant, dubteu de totes les virtuts que acabo de llistar: l'entusiasme excessiu m'han enterbolit la raó. D'ara endavant, seguiré gaudint tan com pugui del PS. Això sí: miraré de no deixar-me endur per fanatismes ni banderes. A partir d'ara, quan em preguntin, procuraré arraconar la passió. A partir d'ara, l'entusiasme vivencial, a la intimitat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!