Els 10 millors analgèsics contra el 2010

Joan Fontdeglòria 05-01-2011

-"La lluita per la vida no és una lluita cruenta

sinó una millor adaptació a l'ambient"

(A.R. Wallace)

 

Què n'hem tret del 2010 que acabem d'empassar? La confirmació que el planeta és, a dia que passa, més hostil amb els pobres humans que l'habitem. Si en teníem algun dubte, wikileaks ens ha ensenyat tot allò que sempre havíem sospitat però, innocents com som, ni en el pitjor dels malsons imaginàvem que ens ho plantessin als nassos. I fidels al nostre irrenunciable esperit conservador, aquí no ha passat res de res. Immobilitat absoluta.

Davant del desconcert universal, ara més visible que mai, mirem de sobreviure de la millor manera possible; busquem beuratges miraculosos, i no en trobem. Però n'hi ha alguns que ens alleugereixen la càrrega. Com la música, que una vegada més ha estat un dels remeis habituals. Perquè no volem que les misèries se'ns empassin. Ens reconforta veure com hi ha qui, enmig d'aquest desconcert, segueix creant un món de sons i sensacions per reanimar-nos, per ajustar-nos les neurones. Deu ser veritat, doncs, que les millors creacions sorgeixen en els pitjors moments.

-Així, vist el panorama mundial, immobilistes com som, renunciem a lluitar. En tenim prou amb adaptar-nos al medi, sobreviure, i per això prenem la dosi analgèsica justa. En consumim de tots colors i de totes les formes, però amb tantes presses i tan poc temps, la musical és la ideal: immediata i reconfortant com cap altra.   

Entre el beneït allau de propostes que rebem al cap de l'any, en trobem algunes que s'esforcen per no caure en l'oblit. Aquí teniu les que al 2010 han sobreviscut a la lluita quotidiana, a la frenètica carrera per mantenir-se vius, per no quedar arraconats en iPods, iPhones, spotifys, etc... Ells són els 10 millors analgèsics musicals de l'any.

 

Vampire Weekend, Contra        

Cordes, himnes, veus i ritmes que traspassen fronteres. Li diuen afropop, però li podrien dir pop global, universal, i ells en són la referència. Contra confirma que ja no podem entendre la música popular sense Àfrica.

 

-Tindersticks, Falling Down A Mountain

Antony and The Johnsons, Swanlights

Tots dos arriben de les profunditats per arraconar-nos i deixar-nos sense alè, més enlluernadors que mai. Stuart Staples i Antony Hegarty són la veu de l'hivern més càlid, de la pluja que ja no emprenya. Ja no ens ho pensàvem, però tant uns com els altres ens el reservaven el millor regal per a aquest 2010.  

 

Midlake, The Courage Of Others

Ara tothom fa folk-rock, sí, però el seu és el menys convencional de la classe, i sense inventar res, que ja cal; només cal reinventar el que portem a la maleta, coure-ho a foc lent, i llestos. Han passat quatre anys de Trials of Van Occupanther, ens semblava insuperable, però amb aquest gir cap als setanta resulten més colpidors que mai.

 

-Howe Gelb & A Band Of Gypsies, Alegrías     

Americana + Flamenc? El millor casament de l'any el protagonitzen Howe Gelb i Raimundo Amador, dos talents, dos estils, dues maneres d'entendre la música. El fillet és tan rebonic que no entenem com ningú no hi havia pensat abans. De fet, si la gestació depenia d'aquest parell, el nadó no podia sortir menys eixerit. Ara, que creixi i es faci ben grandet!

 

Kort, Invariable Heartache

Kurt Wagner canvia la gorra pel barret de cowboy, però ja portava botes camperes. Cortney Tidwell ja les hi devia haver vist: li va proposar gratar en la tradició country i el resultat ens reconcilia amb l'estil més maltractat del món. Després d'això, ja només ens queda desterrar les ballades de country del planeta.

 

-M.I.A., Maya

El mateix dia que el Sant Jordi aclamava la impostura de Lady Gaga, el Razzmatazz escalatava amb Mathangi "Maya" Arulpragasam i aquesta tercera diana: electropop, reggae, R&B, hip-hop... barreja extrema, so global. M.I.A. torna a disparar, i la munició no és de fogueig.

 

Micah P Hinson, And The Pioneer Saboteurs

Canta menys, està menys adolorit, però creix tant com a compositor que ja no sabem què li haurem de demanar en el proper lliurament. Ara resulta que fa un disc que podria ser la banda sonora d'una nova pel·lícula del Lynch. Doncs res, que segueixi la ratxa. El texà s'entesta en marcar el ritme del nou rock americà.

 

-The National, High Violet

Arcade Fire, The Suburbs

El rock destinat a omplir estadis: des d'Ohio i Montreal, decidits a arraconar els impostors del gènere. ¿La nova plantofada als morros del mainstream serà la definitiva? Des de les trinxeres es cou a foc lent, els americans a la cinquena i els canadencs a la tercera, però amb tanta valentia que molts ja tremolen. Si res no s'esguerra, seran les dues grans bandes de rock de la dècada que encetem.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!