Els blogs de la vergonya

Joan Pere Gil Bonfill 23-09-2008

Un bon dia, poc desprès de la formació del flamant “Quartet Casals”, vaig parlar amb el germà del llavors amic meu, el violoncel·lista del quartet, Arnau Tomàs. Li vaig plantejar participar junts en un concert que em varen oferir en un festival. La primera pregunta que em va formular ràpidament fou, de quina quantitat de diners es disposava... silenci per la meva part. Li vaig dir la quantitat en qüestió i crec que no va arribar ni a riure, però la resposta fou: nosaltres (el quartet) per aquesta quantitat no toquem! Aquests xicots ja des dels inicis amb les seves formes començaven a despuntar. Primer els diners i els premis –en aquest cas, que els atorguin premis no és ben bé culpa d’ells– que de música ja en parlarem més endavant.

Aquest conte ja s’ha acabat o, millor dit, aquesta història de terror malauradament és certa i tremendament descriptiva. És cert que són i seran un grans tocadors d’instrument, però quan parlen són bastant previsibles i comuns, “som com una família”... diuen. Només amb això ja se’ls ha de tractar d’artistes? També s’ha de dir que les preguntes del que feia l’entrevista tampoc eren per tirar coets –just sentint l’entrevista veia els focs artificials de la Mercè–. És una novetat gravar els “Quartets” de Brahms? Què aporten a Catalunya, a part de dir que són catalans? (només la meitat del quartet). S’han interessat pel patrimoni musical català? o pot ser aquest ni existeix (afirmo). Bé, si volen, els diré que el compositor Josep Soler té en el seu catàleg set quartets i a més a més de gran nivell musical, però aquesta música no encaixa dins del seu ambient de “alto standing del Hollywood musical”. No és el mateix anar per les grans sales del món amb el Soler de can Catalunya que amb Brahms, oi? i tot i això va i els concedeixen el Premi Ciutat de Barcelona. Amb aquesta actitud artística i política ens envien un missatge ben ocult i codificat, però que es pot desxifrar i és: el panorama musical català és desolador. Sense anar més lluny, l’altre dia la meva dona, que és peruana, i parla perfectament el català, cosa que no pot lluir la violinista del quartet, em va fer una pregunta- reflexió: Perquè és fa dir Palau de la Música Catalana si la presència de música de compositors catalans és anecdòtica? ... (vaig rumiar)
Li vaig respondre que aquí són d’aquesta naturalesa, trepitjar si es possible tot el d’aquí i enaltir als de fora. De no ser així comprovin vostès mateixos la histèria per Woody Allen a Barcelona amb l’estrena de la seva última pel·lícula i també quan actua o fa el ridícul, al abans anomenat Palau de la Música Catalana, al tocar el clarinet de la manera més fastigosa que es pot fer amb un instrument. Però quan convé protegir als artistes de la terra, llavors surt la pitjor selecció que corre per aquí.

Acabo de treure dos discos més, un editat per Columna Música i l’altre a l’Amèrica del Sud, en aquest últim no es va gravar el “Concert per a Clarinet de Mozart” –i així poder seguir la línia del Quartet Casals–, es va gravar el “Concert per a Clarinet i Orquestra” de Josep Soler, tot un clàssic, oi? Però això no interessa a ningú, és l’anomenada “cultureta” per fer país, per posar-ho a una emissora local com aquesta i quedar-se amb la consciència ben neta. No volia dir neta, volia dir tranquil•la.

Voldria acabar, però no puc d’estar-me de fer referència a l’entrevista que se li va fer al Director Artístic del Liceu, Jaume Matabosch. Ens situem: sala Gran del Teatre del Liceu, aquesta temporada es programa una òpera, almenys així es fa dir, d’un tal Palomares. Pregunto: tan poc costa ser programat al Liceu? Sé que no. Què hi ha darrera de tot aquest espectacle? Jo no sóc compositor però m’han entrat ganes d’intentar fer una altra òpera en cinc minuts i així aconseguir ser programat. Tornant a Josep Soler, compositor que té 16 òperes –sí, els bons treballen de veritat, no els fan falta encàrrecs–, sé de bones fonts, que reiteradament se li ha negat una estrena a la Sala Gran. Però què es pot demanar, si gairebé tos els gerents dels teatres d’òpera no tenen el més mínim sentit crític vers l’art i no tenen ni idea de música? Requisits indispensables per poder ocupar aquests alts càrrecs. Amb aquest panorama podem comprovar que en el Liceu, apart de que va ser intencionadament cremat, allí, cada vegada estant més socarrimats.

En els nostres dies tot està devaluat, premis, èxit –sinònim de guanyar molts diners i de gent que els pagui–, pianistes que volen escriure les seves memòries als 26 anys i juguen a la play-station –un desgraciat més carregat de milions–, és lògic que cadascú defensi el seu patrimoni fins i tot allò de què un s’hauria d’avergonyir.

Bé, ja que en el programa de vostès demanen opinions, doncs aquí tenen la meva. Pot ser no és la que voldrien, però com avui dia tot és meravellós, arriba un punt que és sospitós i a mi particularment les meravelles d’avui em cansen.


Signat: Joan Pere Gil Bonfill, músic de barri.
Aclareixo: Aquests són els meus noms i cognoms reals. No acabo d’entendre aquest invents tant monstruosos anomenats “blogs” on la gent s’amaga darrera l’anonimat, és a dir, d’una opinió totalment nul·la i que deixa molt que desitjar de les persones que no donen la cara, en aquest cas el nom.

FONT: Blog de nit de Catalunya Música

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!