Els músics planten cara a l'estafa

Joan Fontdeglòria 17-09-2011

Els fets que condicionen la recerca d'un nou model de creació i promoció musical

La indústria musical es troba en el moment més dinàmic de la seva història. D'ençà del canvi de segle no ha parat de buscar un model de "negoci" que l'adapti als nous temps i a les noves circumstàncies. I el problema ha estat justament aquest: els qui fins ara movien els fils pensaven que es tractava només d'això, d'un "negoci", de treure'n el màxim benefici a canvi de poc o res. La indústria era una estafa per als músics, obligats a claudicar, tractats com qualsevol altre producte de mercat. No importava què es creava sinó com es venia. Per sort, els músics estan agafant les regnes que les multinacionals els havien pres. I els qui els seguim, ho agraïm. No sabem fins a on arribarà el nou model que es dibuixa, però el camí recorregut ja ha valgut la pena. Podrien ser cinc, o deu, però els resumeixo en quatre. Quatre fets que estant tombant el model de "negoci". O millor dit -ara sí!-: el nou model de creació i promoció musical.

 

-1. La venda de música enllaunada ha deixat de ser la gallina dels ous d'or de les multinacionals discogràfiques. Ha estat un procés gradual, però definitiu d'ençà de l'esclat universal d'Internet, de la socialització del seu ús i de les múltiples possibilitats de difusió que ha obert i que segueix generant. Les discogràfiques gegants -Warner, EMI, Sony BMG i Universal, anomenades no en va les big four-, van ser les primeres perjudicades. Acostumades a girar milions i milions de negoci a partir del control dels grans mitjans de comunicació tradicional (televisió, ràdio i premsa escrita) on difonien, previ acord comercial, els seus "productes", es van trobar, de cop i volta, amb un rival inesperat. Senzillament, un nou mitjà que no podien comprar i controlar a cop de talonari com la resta: Internet, on la difusió es feia lliure i global. Els mitjans de producció i de divulgació ja no eren, doncs, propietat d'un sol amo, com estàvem acostumats, sinó dels mateixos usuaris. I en el nostre cas, dels mateixos músics. Després d'intentar en va satanitzar-la, ara miren de fer-se-la seva, reclamant retroactivament drets d'edició, comprant comunitats i els millors espais als buscadors més populars per seguir arribant al gran públic. A nivell tècnic, han hagut de claudicar davant del nou format digital. Segueixen editant LP físics, però el negoci ara l'han de fer venent-los en format digital o reconvertint-se en promotores. L'estafa del CD també ha quedat amb el cul enlaire. ¿I ells en paguen les conseqüències? No tant com mereixerien. I ara veurem per què.

 

-2. L'esperit llibertari iniciàtic de la xarxa no els canvia: l'únic objectiu dels grans segells segueix sent el benefici màxim. Amb el mateix tarannà, comprant a qui convingui. Costi el que costi. Estant demostrant que Internet no és tan poc controlable com semblava. Segueixen convençuts que tot té un preu i, mica en mica, van monopolitzant l'instrument que havia de salvar la comunicació lliure. Per fer-ho, no han hagut de desviar-se ni un gram del seu clàssic estil mercantilista: segueixen comprant els espais de difusió gegants -només heu d'obrir l'iTunes Store per adonar-vos de què se segueix venent en portada- per difondre els seus productes i tornar a tancar el cercle. Els dinosaures van perdre una batalla, però no la guerra. ¿Tornaran a controlar tot el pastís, per molt horitzontal que sigui el mitjà? Fins ara, el capitalisme i els seus derivats s'ho han menjat tot. De fet, per poc que mirem enrere, cada dia que passa ens adonem de com el maleït mercat va devorant bona part de les virtuts llibertàries de la xarxa. El mercat que es va apropiar del món i després de l'art, ¿farà el mateix ara amb la principal xarxa de difusió? Malauradament, no sembla que res hagi de canviar. Sigui com sigui, ara guanyen menys, perquè Internet no és tan fàcilment manipulable. Estaven acostumats a forrar-se i ara "només" fan negoci. I per això trontollen. I per això denuncien als qui no claudiquen davant del monopoli. Perquè qui s'ha acostumat a controlar tot el pastís no suporta haver-lo de repartir. Això sí: els agradi o no, la descàrrega que ells anomenen "il·legal" segueix viva, i sense tenir-les enllaunades, podem escoltar totes les novetats que vulguem, sense pagar o pagant raonablement. I, de moment, ja és molt més del que teníem abans que s'encetés la revolta.

 

-3. Cada vegada més músics opten pel DIY ("Do it yourself", "fes-t'ho tu mateix"), pràctica fins fa poc temps reduïda a alguns grups de punk i indie. Des de fa anys és tota una filosofia anticapitalista, un moviment contracultural que reivindica l'autoproducció per esquivar la dependència i aconseguir ser el màxim de fidel possible a les pròpies conviccions i, artísticament, a les pròpies creacions. El primer pas d'un músic que opta pel DIY és, òbviament, esquivar l'aparell mercantilista de les grans multinacionals. Però sempre havia estat una opció minoritària. Si mirem enrere, qui feia bandera del DIY estava condemnat a sobreviure com a cultura alternativa, allunyat del gran públic, justament perquè, com ja sabem, les multinacionals controlaven les produccions i els grans altaveus. A més, malgrat les fortes conviccions d'independència, molts van acabar fitxant (és el cas, per exemple, dels Flamming Lips o els Sonic Youth) per arribar més lluny. Els qui van aconseguir l'èxit abans de vendre's van poder exigir seguir controlant les seves creacions, i fins i tot alguns es van alliberar del tot de la multinacional (per exemple, Rolling Stones, Radiohead, Róisín Murphy o Lilly Allen han fugit d'EMI), però els qui no aconseguien de cap manera arribar al gran públic, morien en l'oblit. Amb les noves tecnologies i Internet, el DIY reviu amb més força que mai perquè els artistes s'adonen que poden controlar tot el procés de producció i divulgació sense haver de recórrer a ningú: amb un ordinador ben equipadet, poden enregistrar els temes amb la mateixa qualitat que a l'estudi, i poden divulgar la seva creació a la xarxa sense passar pel sedàs dels grans mitjans. El cas més paradigmàtic és el dels Arctic Monkeys i, localment, Manel. Tots dos van tenir difusió abans de publicar el primer disc, abans de recórrer a cap discogràfica. I quan ho han fet, han pogut mantenir el marge, conscients que ara és la indústria qui els va al darrere i no a la inversa. A partir d'aquí, es multiplica l'oferta musical nascuda lliure, tant a nivell de músics com de petits segells independents -per sort, molts músics han creat les seves pròpies discogràfiques, que són les que millor s'identifiquen amb la identitat de l'artista- fins al punt que es comença a confondre la clara línia que separava l'indie del mainstream. Ja no sabem, per exemple, on hauríem de col·locar grups com The Strokes, Franz Ferdinand o, més recentment, Arcade Fire, amb tant d'èxit com els que neixen directament com a producte de consum. En definitiva, moltes més propostes neixen lliures, però les que sobresurten, acaben signant contractes. Això sí: la bona notícia és que, si ho volen, segueixen controlant el que fan, i mantenen el DIY, ni que sigui en part.     

 

-4. Es venen menys discos, però es multiplica la música en viu. I també les promotores que la gestionen. Els artistes poden autoproduir-se i fins i tot divulgar-se  -amb menys o més sort, perquè ja hem vist com els tòtems de la indústria comencen a lligar ben curt el que es cou a la xarxa...-. Però hi ha un sector que se'ls escapa, per una simple qüestió d'incapacitat logística: la programació i representació de la proposta, és a dir, el qui els promociona els concerts. Perquè si no venen discos, ¿com sobreviuen actualment els músics? Fent tants concerts com l'agenda els permet. Perquè al mateix temps que va caure la venda de música enllaunada, es va multiplicar la demanda en viu. I aquesta sí que és una gran notícia per al públic. Fins fa no massa temps, havíem d'esperar anys per veure en viu certes propostes, ni que fos desplaçant-nos. Ara, en canvi, la majoria acaba passant molt a prop de casa nostra. I com que s'han multiplicat els concerts, també ho han fet les empreses promotores. A casa nostra tenim fins i tot una Associació de Promotors Musicals (APM), que ha passat de tenir 10 associats el 2001 als 41 actuals. El creixement és directament proporcional a la crisi de les grans discogràfiques i a la resta de canvis en la producció i divulgació esmentats. ¿I què diferencia a una discogràfica d'una promotora?¿És beneficiós el canvi? Sens dubte. Primer de tot, perquè moltes promotores -que sovint també són segells- han nascut dels mateixos músics, la qual cosa facilita l'entesa i la identificació artista-empresari. I, sobretot, perquè la promotora intervé al final del camí, sense condicionar el procés. En canvi, les grans discogràfiques sovint condicionen -sobretot les grans- la creació musical des del seu naixement, allò que han de fer i com ho han de fer, en molts casos imposant el que és o no és rendible al mercat. En definitiva, condicionen la llibertat creativa de l'artista. I com no podria ser d'una altra manera, la qualitat se'n ressenteix. Ara, amb el nou model que s'està gestant, els músics poden mantenir intacta la seva obra, tal i com l'han pensat. I estic segur que ells ho celebren tant com el públic.

 

Se'ns fa evident, doncs, que la indústria musical està canviant. En una entrevista a El País (Babelia, 10 de setembre de 2011), el líder dels Wilco, Jeff Tweedy, ho resumia amb aquestes paraules: "Hem deixat de trobar sentit al fet que un segell, qualsevol segell, es quedi amb el 80% del pastís." Cada vegada més, els mateixos artistes són els autèntics protagonistes. I el seu marge de maniobra és la nostra felicitat. Durant massa anys les multinacionals ens van corrompre, perquè ens havíem d'empassar la seva porqueria sense més. No teníem massa altaveus alternatius, i els pocs que sobrevivien, els havíem de rebuscar. Els qui valien la pena, eren en mitjans gairebé pirates. I part del públic renunciava, no s'esforçava per trobar alguna cosa millor, absorbit per l'allau mediàtica. Perquè malauradament, tots plegats som conservadors de mena. Si ens acostumem a una feina, a un entorn, a uns hàbits, tendim a mantenir-los. I si ens malacostumen a escoltar porqueria, ens l'empassem. Però no som idiotes del tot. També sabem assaborir els plats cuinats a foc lent... si algú ens els deixa tastar, ni que sigui de tant en tant. I això és el que ha passat: ara que coneixem l'escudella i la carn d'olla, pocs som capaços d'empassar-nos una sopinstant. Havent gaudit dels Antònia Font i dels Manel, ¿algú vol tornar al rock català? O eixamplant horitzons, després d'un concert dels Arcade Fire o de The National, ¿què podem dir dels focs artificials dels U2? Sigui com sigui, és evident que la música preconcebuda i teledirigida com a producte de consum segueix acaparant portades. No ens n'hem alliberat, i diria que no ho aconseguirem mai. Però és innegable que les possibilitats de tria del públic i la qualitat musical s'han eixamplat. I, per tant, ja no hi ha excuses. Qui ara no s'acosta a la música cuinada a foc lent és perquè no vol.

Comentaris

  1. joan (19-09-2011 20:09):
    Jordi! Responent a la teva pregunta: ¿Té valor omplir estadis? Sí, molt valor empresarial, perquè demostren que han sabut vendre molt bé el producte, i que són capaços d'entretenir a molta gent. Com passa amb certs programes de Tele5 o A3. ¿Però té algun valor artístic? Jo crec que no, però em sembla que tampoc ho pretenen: ells volen fer hits i omplir estadis i, per aconseguir-ho, saben que han de funcionar com una empresa: vendre allò que millor s'ajusti al mercat per tal que el producte arribi a molta gent i sigui rendible. Són tan honestos com la resta, i et poden fer tan o més feliç que la resta, però no poden pretendre aportar cap valor artístic si estan pendents de la rendibilitat del producte. U2 i cia. són un negoci a gran escala i, com a tal, hi ha molta gent que s'hi juga massa pasta, hi ha massa por a equivocar-se, a perdre la inversió. I la por a l'error és l'antítesi de la creació realment artística. L'artista ha de ser radical, ha d'arriscar, ha de renovar i generar idees, i els qui omplen estadis no ho poden ser, perquè per omplir-los han de renunciar a ser-ho. ¿Vols dir que, amb tants diners en joc, U2 pensa en algun valor que no sigui l'estrictament mercantilista?

  2. Jordi (18-09-2011 21:09):
    Per això mateix, els U2 tenen el seu espai igual que els Antònia Font tenen el seu. Si els U2 ens poden oferir el focs artificials que els Antònia no ens poden oferir es per diverses raons. Només cal veure l'èxit d'assistència als concerts d'un o l'altre... o això tampoc val?

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!