Etern Fischer-Dieskau

Antoni Colomer 10-06-2012

-Un es passa la vida sense voler arribar a escriure mai determinats articles. La mort de les llegendes, dels ídols, no per esperada, és menys dolorosa. Inevitablement, de manera inexorable ens van deixant els nostres mites, en aquest cas músics que han marcat la nostra vida. No ho volia escriure però, finalment, ho he de fer: un 18 de maig, el mateix dia que Gustav Mahler, ens ha deixat el gran, l'immens -en qualsevol de les accepcions que vulguem tenir en compte -, l'inigualable Dietrich Fischer-Dieskau.

Vaig tenir la sort d'arribar a veure'l cantar en aquells dos concerts que va oferir al Gran Teatre del Liceu del mes de març de 1991. I és que el baríton alemany no venia a Barcelona des dels anys seixanta, després d'un lamentable concert al Palau al qual només hi van assistir unes poques files d'espectadors. Ofès pel que va considerar una descortesia i, perquè negar-ho, manca de nivell cultural del país, Fischer-Dieskau es va negar en rodó a tornar a la nostra ciutat fins els concerts esmentats, trenta anys després, en els quals es va mostrar distant amb un públic que va voler retre-li homenatge, més interessat en impulsar la carrera de director del seu fill que no pas de reconciliar-se amb el públic barceloní.

Sí, el seu caràcter no era senzill i tenia un alt concepte de si mateix i de la seva vàlua com a artista i intel·lectual. I és que, pesi a qui pesi, Fischer-Dieskau ha estat, per a mi i per a molta gent, el cantant més important del segle XX.

És evident que les classificacions en art poden resultar absurdes però, si som rigorosos, bàsicament hi ha hagut dos cantants que, amb la seva personalitat i grandesa artística, han modificat la manera de cantar durant el segle XX: Maria Callas i Dietrich Fischer-Dieskau. Callas va aportar una vocalitat única a l'època que li va permetre aprofundir en determinats repertoris aleshores oblidats o fins i tot maltractats, en els quals, a més, va introduir una penetració i complexitat psicològica inaudita en un món de l'òpera que, com deia el crític Celletti, per aquells anys s'havia instal·lat en la scuola del mugito sorgida del verisme. Callas va aportar a determinats personatges, com Violetta Valery, Lucia di Lammermoor o Norma, la carn i la sang que mancava a interpretacions brillants vocalment però superficials pel què fa al sentit tràgic del personatge.

Fischer-Dieskau, per la seva part, va imposar la seva personalitat al món del lied. Un món que tenia com a referents a gent de la generació d'abans de la guerra com Hans Hotter, Anton Dermota, Alexander Kipnis, Julius Patzak. Peter Anders, Rudolf Bockelmann, Friedrich Schorr....per citar alguns, i només veus masculines. Tots ells gran cantants, alguns dels quals, escoltats avui ens poden semblar interessants, fins i tot emocionants, però inevitablement estilísticament antiquats. I és que el rigor en la dicció sense amaneraments, la musicalitat extrema sempre al servei de l'obra i l'autor i allunyada d'efectes dedicats a la platea, una capacitat intel·lectual extraordinària i, finalment, unes condicions vocals úniques, van ascendir a Fischer-Dieskau fins als altars del món del lied. A través dels seus discs, editats en el moment de màxima eclosió del sector, especialment els dedicats a Schubert amb el seu inseparable Gerald Moore, es va constituir en el profeta de la paraula de Franz Schubert, amb qui la veu de Fischer-Dieskau es va arribar a identificar de manera total, no només a Alemanya, sinó arreu del globus terraqui.

-Fischer-Dieskau va néixer a Berlin i de seguida va destacar per les seves qualitats musicals. Mobilitzat al final de la II Guerra Mundial, acaba en un camp de concentració a Itàlia, on donarà els seus primers concerts. I del camp de concentració al teatre en un tres i no res. El seu talent és tant evident, tant remarcable que tot just acabada la seva estada al camp, inicia una carrera professional fulgurant que el converteix en molt poc temps en el baríton més respectat de la seva generació. La seva reputació en el camp del lied es consolida ràpid, però Fischer-Dieskau cultiva el gènere operístic des del començament amb la companyia de l'òpera de Berlín i es sol·licitat ja des de 1947 per batutes com les de Furtwängler o Walter. La seva planta, així com la seva projecció fan que ompli l'escena amb la seva sola presència.

El més admirable d'aquesta figura indiscutible és la maduresa que mostra en les seves primeres actuacions i els seus enregistraments, com el del mític Tristan und Isolde de Wilhelm Furtwängler per EMI. La veu és en principi lírica per color, però amb una gran extensió que li permet greus foscos i ben projectats així com una facilitat innata per atacar el registre agut tant en piano com en forte. La capacitat de modular una veu molt personal es basa en un control de l'aire canònic i una perfecta administració de les ressonàncies tant cranials com toràciques. L'afinació és immaculada, però el que sovint es passa per alt és un dels fonaments de la seva musicalitat: un sentit del ritme, una perfecció en l'articulació rítmica de la paraula que el converteix per força en una autoritat cantant texts de Heine, Goethe, o Müller, als quals confereix una nitidesa expressiva enlluernadora.

Però, més enllà de totes aquestes qualitats, que ja el convertirien en un dels grans cantants del seu temps, està el seu fraseig. Un fraseig únic i intransferible. D'una personalitat inconfusible. Tant és així, que per a alguns pot suposar un inconvenient més que no pas una virtut.

En Fischer-Dieskau no hi ha una sola nota, pausa o síl·laba emesa a l'atzar, sense haver estat pensada i madurada. Això no vol dir que el seu cant sigui robotitzat o no sigui expressiu. Al contrari. Més aviat, en alguns moments el fraseig podria ser considerat de lleugerament amanerat. Aquest aspecte és el que se li ha criticat més, especialment en el repertori italià, ja que en el fach alemany les seves interpretacions es conten per definitives, des del lied fins als seus Mandryka (Arabella) Wolfram (Tannhäuser), o Wozzeck, per triar tres papers ben diferents en els quals va deixar petjada. Afegim aquí una creació insuperable com el Comte d'Almaviva de Le nozze di Figaro, per acabar de donar la dimensió real d'un intèrpret amb majúscules. Altres creacions importants serien l'esmentat Kurwenal; el seu Amfortas (Parsifal) o Hans Sachs (Die Meistersinger von Nüremberg).

Per altra banda, en Verdi, perquè és aquest autor el que més va interpretar pel què fa al repertori italià, si exceptuem algunes furtives incursions en personatge puccinians, Fischer-Dieskau ha deixat alguns dels enregistraments i interpretacions més controvertits de la història moderna del cant. Iago, Rigoletto, Germont, Macbeth, Posa, Falstaff, Amonasro... Pràcticament tot el catàleg verdià per a un home que adorava l'obra del compositor italià, però que tenia un concepte molt particular de com calia interpretar-lo. De vegades amanerat en la plasmació concreta del sentiment de la peça o del personatge, de vegades massa líric pel què fa al gust del públic llatí, la veritat és que, més enllà de gustos, totes les seves interpretacions tenen elements fascinadors. Des d'un aprofundiment psicològic d'alta volada fins a un rigor musical que poc sovint s'escolta en els especialistes d'aquest repertori.

Música barroca, contemporània, sacra, òpera, cançó, direcció orquestral, pintura, escriptura... El llegat de Fischer-Dieskau és el d'un gran home del renaixement i la seva mort, la de la baula perduda que ens unia a una època daurada de la cultura europea que ja no tornarà. Del món d'ahir del que parlava Zweig. Fischer-Dieskau ha estat l'últim dels déus, potser el Déu de Déus, d'aquell Walhalla. Descansi en pau.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!