Filmoteca nova, pel·lícules belles, hàbits vells

Glòria Soler 15-04-2012

-Sembla ser que en aquesta època l'austeritat no només s'ha de tenir de portes endins, sinó que també s'ha de mostrar de portes enfora. Això és el que sembla dir el nou edifici de la Filmoteca de Catalunya, recentment inaugurat, tant gris i tant dur per fora com un es pugui imaginar.

Els primers dies en qualsevol institució renovada solen ser caòtics i de vegades passa tot allò que el responsable de torn voldria que li passés qualsevol dia, excepte el de la seva posada de llarg. Així que després d'una inauguració poc lluïda per la mala maror social de diferents col·lectius que aprofiten els actes dels polítics per fer-se sentir, venia la verdadera prova de foc: el primer dia de públic.

Envoltada de prostitutes fent cara de sorpresa davant uns vianants inhabituals però no per això menys disponibles (els xulos rondaven a prop), la nova seu projectava el gran drama musical West Side Story, de Robert Wise i Jerome Robbins que enguany fa 50 anys que es va estrenar. Més de vint minuts de retard en l'obertura de la sala van propiciar una d'aquelles cues curvilínies plenes de giragonses per on s'esquitllaven alguns reporters locals amb el micròfon i la càmera a punt per a l'abordatge. Un temps per observar que, per exemple, els treballadors s'identifiquen per empremtes dactilars, en comptes d'usar una típica màquina de fitxar. Austeritat per fora però no per dins? Aviat veurem que no. L'amabilitat de la taquillera i dels guardes de seguretat no va impedir que les diferents cues s'anessin allargant sense remei mentre els minuts passaven i els solitaris aprofitaven per comentar la pel·lícula entre ells. Bàsicament hi havia dos tipus de públic: els entusiastes que només l'havien vist per televisió (i més d'una vegada) i els neòfits que s'hi apropaven per primer cop, sense oblidar algun nostàlgic que la devia veure al cinema quan la Maria tenia els mateixos anys que la Natalie Wood. La sala triada per la projecció era la petita, la Laya, que es va omplir ràpidament quan es van obrir les portes. Els assidus a l'antiga seu se sentien una mica sobrepassats per les circumstàncies, acostumats a ser quatre gats i passar més desapercebuts. I de seguida la sala va agafar un aire no de cineclub apagat d'aquells que han viscut èpoques millors, sinó d'ambient estudiantil en el millor sentit del terme, sense butaques lliures pel mig i amb ganes de submergir-se de ple en la història de la pantalla.

-Com era d'esperar, la Filmoteca va projectar tota la pel·lícula, incloent l'obertura de Bernstein que, de la mateixa manera que si es tractés d'una òpera, presenta tots els temes que aniran sorgint al llarg de l'acció perquè l'espectador els tinguin ja identificats. I tot i que la imatge, durant aquests minuts prioritàriament musicals, només és la silueta de l'illa de Manhattan amb variació de colors, va quedar al descobert els anys i les vicissituds del rotlle perforat, talment com si fossin arrugues en un rostre viscut.

Però no només les taques negres indicaven l'edat de la cinta. El subtitulat també remetia a èpoques pretèrites. El més greu no eren les expressions caducades sinó que el traductor hagués obviat gairebé la meitat del què s'hi deia, entre ells, tots els noms dels personatges secundaris. Semblava, ben bé, que el subtitulat tingués els mateixos anys que la pel·lícula (i només cal recordar qui governava Espanya en aquella època).

A l'escena del terrat, el so va desaparèixer. Ni els xiulets ni els crits del públic van fer reaccionar als responsables, que probablement no eren a la cabina de projecció. Quan algú els va anar a trobar, van connectar el so just a temps perquè la Rita Moreno comencés la famosa America. I ningú va tenir el detall de tirar una mica enrere. Ja se sap, la peli és llarga.

Incidents a banda, veure West Side Story en pantalla gran en fa redescobrir tota la pel·lícula, des de les coreografies fins als detalls escenogràfics. I la música de Bernstein, sens dubte, es consagra com la seva millor obra.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!