Imatges sonores del Marroc

Bernat Rebés 28-09-2007

La frenètica activitat de l’estació d’autobusos de Tetuan va deixar el meu ànim esbocinat. “Aquí no aguanto ni quatre dies”. Olor a pixat, a curri i a peix fresc, crits, carros, maletes i bosses, penombra, fars, bitllets, calor i mirades inquisidores. Alguns m’agafaven pel braç, m’empenyien, em parlaven molt alt, a boca de canó, fins al fons dels meus timpans, atordint els meus sentits. Desorientat, em vaig deixar portar per aquest caos de gent i estímuls i em vaig submergir en la màgia d’un món desconegut. “Benvingut al Marroc, xaval, comença l’aventura”.

Eren ben bé les 3 de la matinada i l’aire era pur i perfumat. Preníem la fresca a la terrassa de l’hotel. Les muntanyes del Riff semblaven gegants adormits a la llum de la lluna plena i la nostra conversa fluïa al ritme de la brisa, pausada i tèbia. En aquell precís instant en què cadascú escoltava els seus propis pensaments, la veu del muetzí cridant a la pregària va irrompre com la llum d’una espelma en una cova i va trencar el silenci, inundant-ho tot fins a l’últim racó. Aviat un segon muetzí es va unir al primer, i quan ens vam adonar de què estava passant, ja n’eren quatre o cinc que cantaven, cadascú des del seu minaret i des de diferents punts del poble de Xaouen, creant un cànon cacofònic i espectral, una sensació sonora indescriptible. Era la primera nit que passàvem al Marroc, i la primera vegada que sentíem el cant dels muetzins. No ens cansaríem mai de sentir-los, una vegada i una altra al llarg del nostre viatge.

Djema el-Fnaa és un dels indrets més impressionants que pugueu imaginar. Enmig del caos de la ciutat de Marrakech, porta del desert, reducte d’humanitat al peu de les bastes i àrides muntanyes de l’Atles, s’estén una explanada empedrada que s’obre al cel com un gran ull. A ple estiu, en aquella hora feixuga en què els turistes s’afanyen a regatejar en les entranyes dels zocos, mentre els marroquins esperen, latents, hores més propícies per a la seva activitat, la plaça és buida i el sol s’emmiralla en ella. Però quan comença a baixar la calor, proliferen com per art de màgia les paradetes de sucs de taronja, els encantadors de serps, els tendals on cuinen cous-cous i tajine i kafta per a tothom, els venedors d’espècies i remeis, els nens boxejadors envoltats d’una munió de curiosos, els gnaoua amb les seves vestimentes cridaneres cantant al ritme infatigable dels cròtels, les rotllanes de músics tocant i cantant, i una gran fumera s’eleva per damunt dels caps de la gent que omple de vida la plaça, que de sobte sembla haver-se convertit en el centre de l’univers. Perdre’s enmig de la multitud, embadalint-se davant d’aquest o d’aquell altre, i embriagar-se de les olors, les imatges i els sons que brollen de Djema el-Fnaa és un dels plaers més grans del Marroc.

Zaïd somreia sota la foscor de la lluna. El foc no havia escalfat aquella vetllada, glaçada nit a recer de la Gran Duna d’Erg Chebbi. Com un nen que juga a aventures, explicava històries increïbles, i jo l’escoltava sense perdre detall. De sobte, es va aixecar d’un salt i va desaparèixer engolit per la haima. Instants després portava a les mans uns bongos i uns cròtels gnaoua. “Fem música!”, va dir entusiasmat. I amb els bongos entre les cames va començar a picar un ritme incert, dubitatiu. “És la marxa del dormedari!”. La seva alegria era francament contagiosa, i em vaig sentir impulsat a agafar els cròtels i començar a seguir-lo. Era una veritable marxa de dromedaris, el seu mateix caminar pausat i elàstic. Tum, tu-tun-tun, tam-ta ta ta-ca, Tum, tu-tun-tun, tam-ta ta ta-ca, com posseïts per la màgia d’aquelles sonoritats que semblaven sortir de la mateixa essència del desert, el Zaïd i jo ens vam posar a tocar, emportats l’un per l’altre, en un espiral creixent de complicitat, i cada vegada més empastats en aquella marxa ens vam compenetrar com si haguéssim conviscut anys i anys sota la mateixa haima, a l’ombra de la mateixa lluna. La nostra improvisació es va allargar molta estona. Em feien mals els dits i els braços, i tocàvem tan fort que hauríem pogut despertar fins els grans de sorra més adormits, i la nostra música fluïa i s’escampava per la immensitat dels desert, disseminada en la brisa nocturna en un èxtasi que feia brillar les estrelles més que mai. I de sobte, en un moment de connexió màxima, sense mirar-nos, absorts com estàvem en els sons dels bongos i els cròtels, vam saber que aquell era l’últim cop, i el silenci es va menjar el so de la darrera picada per un instant, just abans que el Zaïd i jo arranquéssim a riure de pura felicitat. Vaig aprendre tant de les hores passades al seu costat...

Espremíem les últimes hores del nostre viatge enllaunats en una cafetera amb rodes, camí de la cosmopolita Casablanca. Enrera quedava el 10ème Festival Gnaoua et Musiques du Monde d’Essaouira, una setmana trepidant en què aquest tranquil poblet de pescadors, amb la seva medina aletargada i el seu regust a passat, s’havia omplert de vida fins a l’últim racó. Concerts a cada plaça i a tota hora, multituds arremolinades al peu dels diversos escenaris, músics de renom internacional... però bé, per què us he d’enganyar? La crua realitat és que vam arribar a Essaouira l’endemà del festival, quan els operaris recollien els immensos escenaris on hores abans havia tingut lloc un dels festivals més important del país, només comparable amb el Festival de Fès des Musiques Sacrées du Monde. Com a músic i amant de la música, això em va doldre profundament, i em vaig prometre tornar-hi l’any que ve. Com a consol ens va quedar el concert que ens van oferir els nostres companys de viatge, un grup de set o vuit marroquins eufòrics que es van passar les set hores que va durar el trajecte fins a Casa cantant cançons gnaoua, acompanyant-se de palmes i d’alguna darbuka. Poc abans que es pongués el sol, un d’ells va veure, en un costat de la carretera, una paradeta on venien síndries de la mida de pilotes de platja, i van cridar entusiasmats al conductor de l’autobús perquè s’aturés un moment. No van ser els únics que es van precipitar sobre el carro de fruita. Cinc minuts més tard vam reprendre la marxa, i els nois van començar a repartir talls de síndria entre tots els viatgers, a nosaltres també, amb un gran somriure i sense deixar de cantar. Ens va agradar el seu gest i vam pensar en quantes vegades algú els regala res quan arriben a la Península després de jugar-se la vida en les perilloses aigües de l’Estret. L’endemà al matí vam volar de tornada a casa. Vam trobar a faltar que algun dels passatgers de l’avió cantés una cançoneta i vam prendre consciència que aquestes coses només passen en països meravellosos com el Marroc.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!