J´ACUSO...!

Joan Pere Gil Bonfill 29-09-2008

Sobre l´Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls

D’aquí a no res començarà el que s’anomena un nou curs escolar (antiga expressió). Els cursos sempre són nous i acaben sempre igual. Com a professor de l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard de la ciutat de Valls, “segurament” se m’invitaria a dir unes paraules el dia de la seva inauguració. No tinc ganes de parlar, potser sí d’escriure. Doncs aquí van aquestes ratlles per a qui puguin interessar.

En el lloc on es farà la presentació del curs 2008-2009 no hi serà la principal responsable de la ciutat, i del que passa a dintre de la mateixa, la senyora alcaldessa. (Si segueix el seu bon costum). Dic senyora perquè no sé quin tractament té una batllessa. Excel·lentíssima potser?

Fora de text: així ells queden ben inflats i contents.

Les absències dels principals responsables sempre són justificades, o bé per una reunió molt important -a la gent li apassiona reunir-se i a més a més sempre són importants i transcendents- o bé per una urgència familiar, i la majoria de les vegades resulta que estaven inaugurant una nova penya barcelonista, per posar algun exemple, cosa normal, ja que sempre dóna un sucós rèdit de vots. Bé, no siguem mal pensats i ben pensem que a lo millor tampoc deu tenir ganes de parlar.

L’Escola de Música de l’Ajuntament de Valls, que per cert, no figura ni a la pàgina web del municipi, està acumulant una sèrie de mancances, algunes d’elles ni tenen solució, ni es poden comprar, però la principal i més immediata és la falta d’espai, i aquesta sí la soluciona els diners. Amb els ...alumnes matriculats aquest curs, fa que cada vegada sigui més difícil el treball. Nosaltres preguntaríem a la senyora alcaldessa: En quants metres quadrats viu i quin és el nombre d’habitants que els gaudeixen? Si fem la proporció, quants metres quadrats deuria tenir l’escola de música? No volem ni saber-ho.

Avui la cultura, en aquest cas la música, pels polítics no té cap mena d’us pràctic immediat, ja siguin de dretes, d’esquerres, del mig o els de cap per avall, què més dóna, són això, polítics, una espècie “encara” sense perill d’extinció. Plató, fa uns dos mil cinc-cents anys ja deia a la seva República: ...és per això que la formació musical és la principal, que és la que més fa penetrar el ritme i l’harmonia en l’interior de l’anima.

Quan de tant en tant vaig al lloc on vaig néixer, els primers instants sempre arribo a pensar que m’he equivocat de lloc. Per desgràcia, suposem que Valls ja no és lo que era. Ara les ciutats s’han convertit en espais de destrucció, adornats pels monstres de ferro, les grues. Destrucció per obtenir quelcom a canvi. Diners. Tornant a Plató, afirmava que: ...el just veien que és savi i discret, i l’injust ignorant i dolent i que la justícia és fer el que convé al més fort. Ja veuen, la cosa ve de ben lluny.

En un dels nostres innumerables claustres, vàrem insinuar que un dia intentaríem de parlar amb l’alcalde de torn i, saben quina resposta vàrem rebre? Doncs que de res serviria. Fet gravíssim si pensem allò que sempre és diu: parlant s’entén la gent.

Vivim en un món -aquest gran escenari de llunàtics que deia Shakespeare en el seu Rei Lear- governat per un alcohòlic que en les seves estones lliures practica la matança humana i a més, el delegat a la Terra d’un senyor que entre tots vam crucificar fa dos mil anys, entre tots dos s’abracen i es fan les pertinents reverències, i en nom de l’ungit s’absolen entre ells els pecats. De quins valors podem anar predicant? Un món sense ètica ni moral, sense escrúpols ni educació, un món ple de morts físics i mentals que es deixen la vida al davant d’una màquina espantosa. Què més volen, senyors polítics, ho han aconseguit!

Però sí al poble se li ha de donar allò que demana, jo, a més de firmar aquest escrit, en nom de l’Escola demano més atenció cap a ella, no som cap parc d’atraccions per als nens. Els nens al estudiar música s’adonaran vivament de les mancances, de les coses mal fetes, (...) i se n’enutjaran raonablement. Intuïa de nou Plató.

Potser només són paraules, dèbils, infortunades en el seu destí, però el vent es pot tornar huracà i els seus fills, senyors polítics, seran els que rebran aquesta herència, apart dels milions i de les propietats que humilment i amb la suor dels demés han adquirit. Suposem que de lo contrari no tindria cap explicació aquesta enutjosa i irritant passivitat. Tota aquesta mena de gent, ha après un mecanisme, que fa que tot el que s’arriba a dir sobre la seva persona, els deixi immutables, una virtut que també és de lloar, tot s’ha de dir.

La vida sempre és el mateix ritual. El que fa que sigui diferent està en la gràcia amb què es fan aquelles coses tan rutinàries. El meditatiu Marc Aureli deia: res nou, tot és habitual i efímer. El curs escolar, sortosament, sempre és el mateix procediment. Per descomptat tots els professor farem els mateixos esforços que vàrem fer el curs passat i que fa vint-i-dos anys.

Alguna gent em titlla de tenir mandra a escriure segons quins documents, i tenen una certa raó, no puc perdre el temps en fer segons quines coses que a la vegada no serveixen per res o només per perdre aquest temps. O és que he perdut el temps escrivint tot això? Renoi, ja he tornat a perdre el temps. Aquí sí que no puc fer res, només Proust el va poder recuperar, i tant sols en la ficció.

Hauríem de superar els desgarradors dubtes sobre la validesa de l’art, i mirem d’acabar els Quatre dies (com els dies que portava mort Llàtzer o el mateix número de trinos que posà Richard Strauss als flautins a la seva última cançó, Im Abendrot) que ens queden a nosaltres i a la Terra, de la manera més digna possible.

Tot és provar-ho, bona sort!

Cogito ergo sum.


(*) NOTA: Joan Pere Gil Bonfill és professor de clarinet de l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard

Comentaris

  1. un de la terra (02-03-2011 20:03):
    He seguit la tasca pedagògica del professor Joan Pere Gil i puc assegurar que és un professional més que competent i un home convençut que ensenyant música es poden formar homes de bé. La notícia de fa uns dies al Punt de Tarragona revela fins a quin punt la coacció moral i emocional és una arma del tot inacceptable usada per gent incompetent i envejosa quan no pot aconseguir imposar criteris de dubtosa professionalitat. Rebi aquest noble professor el més sincer suport!

  2. elquecontesta (02-03-2011 20:03):
    Una mica de periodisme d'investigació: la llibertat, com sempre, és un luxe molt i molt car. He pogut saber en llegir ara fa uns dies el Punt de Tarragona que l'autor d'aquest article, el Joan Pere Gil, ha estat víctima de les seves paraules aquí escrites ja que aquestes van ser escoltades pels incompetents de torn: Voldria expressar el meu incondicional suport al Joan Pere i, naturalment, a tots aquells que son víctimes dels mediocres que no arriben ni arribaran mai a poder entendre el que veritablement és la música i la funció del músic.

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!