La història d'una eterna (pre)ocupació

Joan Fontdeglòria 14-12-2012

Sobre la reforma educativa del ministre Wert

-Aquest és l'enèsim capítol d'una trista història, la història d'un Regne nascut a partir de l'expansió d'un territori i de la conseqüent subordinació d'uns altres: conquerir i sotmetre ha estat la seva manera de néixer i de créixer. Si mireu d'endevinar qui n'és el protagonista us adonareu amb la mateixa tristesa que aquest paper el podrien representar la majoria d'Estats moderns -tan deplorable com cert-. Però la història d'aquest Regne ha anat sempre una passa més enllà de la clàssica submissió territorial. El nostre protagonista hi ha sumat el fet diferencial d'uns quants Regnes, dels més depravats: la tossuda dèria de sotmetre també ideològicament els habitants dels territoris conquerits. Així, els sotmesos no només han de renunciar al seu territori, a casa seva, sinó que a més estan obligats a pensar i sentir com els qui els han segrestat. Seguint el símil, és com si volguessin imposar la síndrome d'Estocolm tot sumant a la complicitat d'aquest estat psicològic la permanència d'una nova identitat. La maniobra és tan execrable com psiquiàtricament gairebé impossible, i provoca pel cap baix la lògica sublevació del sotmès. Però el nostre protagonista no hi ha volgut renunciar, creu tossudament que la seva manera de sentir i de veure el món és l'única possible i com un bou no castrat s'embraveix, una vegada i una altra, i interpreta la legítima defensa del sotmès com un atac personal i ideològic a la seva única veritat. Ara sí, amb tanta evidència no cal donar-hi més voltes, i anem tots a petar a la trista història del nostre Regne, el d'Espanya, i de retruc al del seu nou estendard incendiari, José Ignacio Wert.

Tot va recomençar fa un parell de mesos, quan el brau va manifestar l'enèsima declaració d'intencions del Regne: "Nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes". Ara l'ha materialitzat en l'esborrany d'una nova llei d'educació que preveu l'ús ideològic de la llengua castellana per tal d'aconseguir el sentiment que els mou: espanyolitzar els alumnes catalans. Com? Imposant l'ensenyament de la llengua del brau i el Regne per sobre de la resta: la seva serà troncal, matèria de primera categoria i, la de l'eternament sotmès, d'especialitat, de tercera categoria, menys rellevant, no vehicular i no obligatòria.

Si analitzem els fets ens adonem de seguida que un Regne amb aquest comportament es defineix de dues maneres: per un costat, en la forma és totalitari perquè diu saber què convé als ciutadans de tot el Regne i ho promulga des d'una absoluta manca de diàleg; i per un altre, en el fons és feixista perquè tots els individus, independentment de la seva fisonomia particular, del seu lloc d'origen, etc., són mobilitzats al servei de la ideologia oficial, en aquest cas la identitària: és l'Estat qui decideix el conjunt de característiques que fan que una persona o una comunitat sigui ella mateixa. Ergo el nostre Regne és totalitari i feixista. Si els analitzem des d'un punt de vista sociolingüístic, els fets segueixen la mateixa línia definitòria i, de més, acaben perjudicant a tots els parlants i a totes les llengües en joc. D'una banda, perquè instrumentalitzant la llengua castellana l'envileixen, la degraden a simple eina manipuladora, tal i com han fet històricament els règims totalitaris i feixistes amb la seva llengua pròpia. Un idioma, una de les eines més nobles, democràtiques i populars que tenim els éssers humans, es veu convertit en un mitjà de manipulació identitari per tal d'aconseguir que els individus se sentin com l'Estat creu que s'han de sentir, en aquest cas "espanyols". Com ja ha passat en altres moments de la història igualment totalitaris i feixistes, l'idioma imposat tornarà a despertar recels, i es farà pel cap baix antipàtic entre els qui el reben obligats i ja compten amb una altra llengua mare i pròpia al territori sotmès. D'una altra banda, perjudica directament la llengua dels sotmesos: si ja patia pel sol fet de ser minoritària, menystinguda a l'escola està condemnada a desaparèixer entre molts dels parlants que d'una altra manera no l'aprendran mai. Perquè a casa nostra, malgrat que l'actual sistema d'immersió lingüística procura l'exposició intensiva dels alumnes a la catalana per tal d'assolir el bilingüisme dels aprenents, senzillament perquè no parlen la catalana, la realitat ens diu que els centres escolars ja estan farcits d'alumnes que només parlen català amb el professor de català.

Si la llei educativa deixa d'equiparar el català i el castellà, justament en un context en què el castellà és l'habitual i llengua mare entre els estudiants, el resultat només pot accentuar la desaparició de catalanoparlants. En la pràctica comunicativa quotidiana no té cap importància -òbviament, la comunicació bàsica entre els parlants és igualment fluïda- però convé recordar que una llengua és també una manera d'entendre i expressar col·lectivament el món que ens envolta; arraconar-la és, doncs, menystenir un col·lectiu i de retruc privar als qui no la poden aprendre de la possibilitat de compartir aquest art expressiu i de comprendre el col·lectiu que la parla. Però no cal dir que la diversitat de formes d'entendre el món i la possibilitat de compartir aquestes i altres realitats fan especialment nosa al nostre Regne, fins al punt que són actituds que mira d'aniquilar per tal d'enfortir la seva ideologia homogeneïtzadora.

Per últim, a nivell pedagògic la llei és tan esperpèntica que sembla contradictòria: és ben sabut que ser bilingüe afavoreix l'aprenentatge i la capacitat de l'estudiant, produeix beneficis cognitius, agilitza el cervell, millora la rapidesa mental i facilita, doncs, la capacitat d'aprenentatge, no només d'altres llengües, sinó també de qualsevol altra matèria o competència. Però clar: no és pas paradoxal que la materialitzin, i és que el nostre Regne, fidel a la seva tossuda dèria, procura mantenir els cervells ben frenats per tal que no rumiïn massa i acabin contraatacant amb la millor de les armes possibles, l'única realment democràtica, la de l'intel·lecte. En aquest sentit, doncs, és del tot coherent; no en queda cap dubte.

La pitjor de les notícies possibles ens arriba quan ens adonem de qui és aquesta vegada la víctima directament sotmesa: els nostres alumnes. Conscients de la pràctica impossibilitat de maniobrar en la ideologia dels qui ja els hi hem vist el llautó, el brau i el seu Regne apunten aquesta vegada als més innocents. Els volen convertir en objectes, en simple titelles. Traeixen intencionadament l'essència mateixa de l'educació, la que procura que els alumnes es facin dignes i lliures (!). El senyor brau i el seu Regne s'han adonat del punt feble de la seva eterna maniobra: a casa nostra les noies i els nois segueixen creixent lliures, plurals, amb esperit crític, de tots colors i de totes menes. I sense adoctrinament, sense manipulació. Per això, senyor brau, il·lustre Regne, a l'escola no tenen res a fer. A l'escola no els deixarem entrar.   

 

Joan Fontdeglòria

Professor de Llengua i Literatura

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!