La indústria del disc no desapareix

Joan Fontdeglòria 07-04-2012

Desmuntant els auguris més catastrofistes

La indústria discogràfica tradicional s'està morint. Hem convertit aquesta afirmació en axioma irrefutable d'ençà que Internet s'ha instal·lat en les nostres vides. La xarxa global ha d'acabar engolint els suports físics; el tsunami sembla irremeiable. Tanmateix, som realment davant la fi del negoci musical tradicional? Disco 100, un petit negoci familiar, ens demostra que la supervivència és més que viable. I la pervivència de CD's i vinils en les nostres vides com a objectes vivencials dibuixa un futur menys negre del que sembla.

-

No hi ha dubte: la cultura canviarà els seus mitjans de difusió tradicionals. I qui no es reorienti, morirà. Ningú no ho discuteix, i els qui n'estudien les causes i les conseqüències ja fa temps que ho han admès, no com a hipòtesi sinó com a punt de partença. En l'àmbit musical que ens ocupa les causes assenyalades habitualment són dues: l'impacte del format digital i l'allau de descàrregues gratuïtes. És a dir, per una banda, ningú comprarà discos que es poden trobar més barats a Internet i, per una altra, ningú seguirà comprant un producte que pot trobar a zero euros en la xarxa. Són faves comptades. I la conseqüència immediata assenyalada ha estat el tancament de discogràfiques, promotores i botigues de discos.

 

L'EXCEPCIÓ ÉS L'EXEMPLE

Si bé és innegable que Internet es menja el disc i que la indústria n'està patint les conseqüències, es traduirà tot plegat en la mort definitiva del CD i del vinil? Més que agosarat, és impossible respondre a aquesta o a qualsevol altra hipòtesi de futur. No nego ni afirmo, doncs, l'axioma inicial, però miraré de dubtar-ne amb un cas particular, ben proper, i demostrar una hipotètica supervivència viable. A Gràcia hi ha Disco 100, clàssica botiga de discos, empresa familiar des de 1978, primer al carrer Escorial núm. 100 -d'aquí el nom- i des dels anys noranta al 33 del mateix carrer. El negoci el van iniciar el Jesús Mayor i l'Elisabeth Bratvogel, i avui el segueixen conduint juntament amb els seus fills, el Dan i el Lutz. Ja fa anys hi han unit el Dani Peralta i eventualment, quan la feina apreta, la Lara Cano. Perquè la feina, a Disco 100, apreta; el negoci funciona. Una botiga de discos que avui dia en segueix venent un bon grapat? Insòlit. Miro d'esbrinar-ne les causes.

 

FUNCIONAL, PROPERA, SOCIAL

D'entrada, quan un hi arriba, no hi troba ni opulència ni focs artificials: la botiga és radicalment clàssica, de tota la vida, amb les tradicionals prestatgeries de CD's i cia. plenes a vessar, com si no hi hagués passat ni el temps ni la crisi. L'espai no segueix cap tendència postmoderna. Allunyar-se de modes amb data de caducitat estalvia temps, diners i maldecaps. Prioritzen el que perdura, la funcionalitat i el bon tracte. La resta és en mans del client i de les seves particulars fílies. I el tracte personal, com l'espai, professional, senzill i proper. Ni rastre d'extravagància ni de compostura. El primer secret deu ser no tenir-ne, de secrets. Al centre de l'ala interior del local hi ha una taula rodona, plena de manuals, llibres i revistes de consulta, envoltada de més referències bibliogràfiques a la part inferior de les prestatgeries de CD's. El Dan comenta que aquí mateix els clients s'hi asseuen, consulten catàlegs i les últimes revistes de referència, i les comenten amb ells mateixos o amb altres clients. Quan ens volen fer creure que és inútil sortir de casa -diuen que ho podem trobar tot a la xarxa- Disco 100 manté un punt de trobada social i real, amb llibres i converses musicals. "Els clients habituals ens diuen que tenen la web com a eina de consulta però que prefereixen venir a la botiga, anar mirant i consultant el material", comenta el Dan.

 

LA CLAU NO ÉS INTERNET

Disco 100 té web, sí, però només des de fa uns mesos, des de finals del 2011. La van crear perquè els clients els la demanaven i, de moment, hi han introduït aproximadament un terç del seu fons de catàleg. Així doncs, la xarxa no ha estat clau en el seu creixement. Ha canviat alguna cosa d'ençà que la tenen? La web els està servint per treure material rar que no han mogut, sobretot cap a l'estranger: hi ha qui busca a la xarxa de fa temps cert material i, de cop i volta, ara el troba a la seva web. Així, venen col·leccions gens comunes, rareses en estoc de fa anys que no tenien sortida. Internet, doncs, els està ajudant a compartir massivament el fons de catàleg, però de manera tan incipient que, de moment, no és significatiu en el conjunt de negoci.

Potser en el futur vendran un munt de material a la xarxa. Sigui com sigui, la clau en el seu cas no és el mitjà sinó la quantitat de material de què disposen. Perquè Disco 100 ha anat acumulant un fons de catàleg impressionant, avui dia d'unes 120.000 referències, que s'eixampla a dia que passa. Disposen d'un cabal abismal, amb pocs exemplars de cada referència, en molts casos només d'1 o 2, que reposen constantment quan es venen, i un repertori d'estils i zones de procedència inesgotable, específicament classificats a la botiga: jazz, clàssica, òpera, blues, soul, funk, gospel, hip-hop, country, pop, rock, reggae, ska, metal, electrònica, dance, experimental, crooners, orquestres, balls de saló, new age, bandes sonores, infantils, espanyols, catalans, brasilers, portuguesos, grecs, francesos, italians, indis... Com diu el Dan, "la gran diferència és que tenim molts més discos que els altres i els cuidem molt més perquè contínuament anem buscant els discos que ens van faltant. Juguem amb un estoc petit i, si es ven, el tornem a demanar perquè el més habitual és que, si no el venem, ens l'hem de quedar en estoc fins que algú vulgui i el trobi."

 

QUALITAT I FUNCIONALITAT

I com es fa la tria del que sumen a aquest immens fons? Per un costat, no renuncien a les novetats top-vendes a través de les distribuïdores habituals; per un altre, com els productors d'una gran indústria, verifiquen les mostres més amagades i filtren el producte mitjançant un adequat control de qualitat; això sí, com sempre, a la seva manera: "El Jesús consulta sovint l''UNCUT' i el 'MOJO' -són molt del nostre perfil perquè tenen molt de tot, reedicions i discos desconeguts- i tria els discos que reben bones crítiques però que aquí sembla que no arriben; sovint els importem nosaltres directament perquè la distribuïdora o no els serveix o a vegades carrega uns marges que no ens podem permetre." Importen material inèdit, de qualitat, per al client sibarita, i el sumen a les novetats més mediàtiques. "Cada setmana entrem més de 200 novetats. Al 2011, per exemple, en vam entrar unes 12.000". I què es ven millor? La novetat o el fons de catàleg? "En general, en un any venem més fons de catàleg que novetats, però el disc més venut de l'any és sempre una novetat." I el més venut? "De llarg, Manel. El 2011, '100 milles per veure una bona armadura', i 'Els millors professors europeus' ho havia estat al 2010. Tots dos es venen constantment". La combinació dibuixa una clientela heterogènia com la mateixa realitat i arrelada alhora a la nova moda local -això sí: no la passatgera sinó la de qualitat-. Al cap i a la fi, lluny de menystenir el client mantenint només el que més es ven, valoren el seu bon gust i el potencien.  

En resum, procuren tenir el més nou i cuiden com ningú el fons de catàleg. Amb aquestes premisses, no han parat mai de multiplicar el fons. Per això, el seu principal problema sempre ha estat d'espai: com encabir tant material en un local limitat? "Ho vam solucionar canviant les caixes dels CD's per fitxes de la mateixa mida, amb la portada fotocopiada, valoracions del disc de revistes especialitzades, sobretot de l''UNCUT' i el 'MOJO', i alguna crítica." Així, van solucionar el problema de capacitat, van aconseguir mantenir intacte el material original al magatzem i hi van sumar un plus de qualitat per al client: la informació del disc en el mateix disc. Però el material segueix multiplicant-se, i més des del renaixement del vinil. Perquè Disco 100 va néixer amb el fonogràfic, van apostar pel disc òptic amb el canvi de local als anys noranta i ja fa deu anys que recuperen el format tradicional, com diu el Dan, "clarament per insistència dels clients". Avui dia, però, encara tenen molt menys material en vinil que en CD. "Vam començar pels vinils de clàssics, per tot allò que creiem que s'ha de tenir en vinil, dels 60's als 80's, però ara també tenim novetats. Ara mateix, si s'edita una novetat també en vinil, procurem tenir-la". I amb aquesta tendència a multiplicar, el problema de sempre, d'espai, segueix Iatent: "Ja no sabem on posar els vinils. I si féssim el mateix que vam fer amb els CD's, el problema és que la fotocòpia no hi encaixa. Estem buscant com solucionar-ho". Beneït problema. Acabaran trobant la manera. Parlant-ne i pensant-hi. Si algú té alguna idea, estaran encantats de sentir-la.

 

CRÉIXER SENSE ORDINADOR

Disco 100 multiplica cada any el fons i l'estoc, però no saben si també han fet créixer la quantitat de vendes per una simple raó, tan singular com tot el que anem coneixent d'ells: fins fa tres anys no tenien ni ordinador. I com funcionava un negoci d'aquestes dimensions sense la màquina que mou el món? "Les comandes de reposició, fins fa tres anys, les fèiem en funció de les fitxes guardades al mostrador: si la fitxa era al calaix del mostrador volia dir que no en quedava cap en estoc, i si la fitxa encara era al seu prestatge, volia dir que encara en teníem algun exemplar." Tan simple com eficaç. Ara ho tenen tot informatitzat, amb un programa fet a mida que els organitza el catàleg, les distribuïdores i els clients. Però només fa tres anys, quan ja era, més que omnipresent, impensable l'absència de l'ordinador en qualsevol llar o empresa. Demostren que es pot viure la mar de bé al marge de l'ordinador. És inaudit, però sobretot envejable: ni s'imaginen la de maldecaps informàtics que s'han estalviat. O potser sí, i per això s'hi resistien. Ara saben treure-li el suc que els convé; això sí, sense divinitzar-lo, perquè la màquina es pot penjar -ja sabeu: a vegades sembla haver nascut per fer-nos perdre temps- però tota la dinàmica quotidiana, el tarannà i, sobretot, el sentit comú, estan molt per sobre de l'habitual "error del sistema".

 

EN MANS DEL MONOPOLI

Per tot plegat, el Dan no sap dir-nos si avui dia venen més o menys, però ens apunta algunes pistes: "Ara es venen molts més discos més barats que abans. D'uns anys ençà les grans discogràfiques [Emi, Universal, Warner i Sony] s'han relaxat i ofereixen discos a millors preus. Quan algú abans comprava una dotzena de discos es podia gastar uns 200€, i ara pot tenir-los gastant-se la meitat. També tenim clients que vénen amb pressupost tancat, potser només de 10, amb una llista dels que voldria, i es queda el que pot pagar amb el que té. I si no, s'espera." A Disco 100 no han notat la crisi de la indústria musical, però sí la crisi quotidiana, la que afecta a la despesa domèstica, a les butxaques particulars, perquè els mateixos clients els ho diuen. El negoci sobreviu també, doncs, per l'abaratiment del cost d'un disc. I qui és el responsable que el preu d'un disc sigui més o menys alt? El Dan ho té clar: "Les grans discogràfiques són les que manipulen més els marges; sovint, un disc que ens el venen avui perquè el puguem vendre a 18, el mes següent el podem vendre a 6. Com és? Jo no sé quin marge tenen ells, però si poden fer aquests canvis, de 18 a 6, vol dir que tenen marge per fer totes dues coses, no? El nostre marge l'apretem amb algunes novetats perquè potser la gent el busca en dos o tres llocs abans de comprar-lo, però no podem anar mai de 18 a 6." El botiguer, en mans de la multinacional que té el monopoli. Vist el panorama, les majors relaxen els marges, però coneixent-los, no són de fiar. I què passa quan el negoci viu al marge d'aquests vells dinosaures?   

 

DO IT YOURSELF

Amb un simple exemple, el Dan apunta com escapar dels qui mouen els fils: "Remate s'ha autoeditat el nou disc; sortirà a l'abril només en vinil, i ens ha dit que el vol vendre a 8'5€, i surt marge per a tothom." A priori, un petit segell o un músic tot sol han de tenir més costos d'edició que la multinacional, que fabrica en sèrie, però els qui ofereixen millors condicions als botiguers són els qui viuen al marge de les majors. Tan paradoxal com cert. El Dan també ens explica que cada vegada hi ha més petits segells -per exemple, Bankrobber o BCore- que els deixen els discos en dipòsit, els ofereixen millors preus i, a més, cuiden més l'estètica del CD. I a Disco 100 no tenen un no per a ningú, per petit que sigui. "Al mateix nivell, amb molts grups ens posem en contacte directament amb ells i els fem de punt de venda." Cuiden els petits i, lluny de competir, col·laboren amb altres botigues: "Tenim molt bon rotllo amb una botiga similar a la nostra a Vic, Martulina Divina Discos, amb qui compartim solucions o ens passem contactes que d'una altra manera no trobaríem. Per exemple, la primera maqueta de La Iaia ens la van passar ells."

 

SOM DAVANT EL FINAL?

Reprenc, doncs, la hipòtesi inicial: la indústria del disc tradicional està condemnada a desaparèixer? Som davant la mort del CD i el vinil? A Disco 100 hi he trobat algunes claus per sobreviure més que dignament als pitjors auguris. Així, si els prenem com a paradigma, trobem algunes sortides. Primer, per a l'última baula de la cadena: què hauria de fer el botiguer? Personalitzar el tracte, apropar-se al client, a les seves inquietuds. Com en qualsevol altre ofici, ha de buscar solucions pràctiques tant per a ell com per al client, mirant de facilitar la feina i donant informació de qualitat. El millor exemple són les fitxes de CD's de Disco 100: més informació contrastada en poc espai. Pel que fa a Internet, el botiguer l'ha de veure com una nova eina, però no com l'única ni la millor. Malgrat l'esplèndid servei que ens ofereix Internet, seguim cercant la complicitat personalitzada, sensible. Un professional a qui adreçar-nos directament és irreemplaçable. I sobretot, el qui ven ha de cuidar el material que perdura al llarg del temps. Discos bons n'hi ha per donar i per vendre, i sempre hi haurà qui els voldrà tenir, tocar, recordar.

 

CUIDAR EL FORMAT

Arribats a aquest punt, val la pena aturar-se i reflexionar sobre el valor del contenidor musical, el vinil o el CD -perquè, òbviament, ningú augura la desaparició de la música, sinó la mort lenta però segura del seu format tradicional-. Són simples recipients destinats només a contenir i, per tant, una nosa més que l'home del segle XXI farà desaparèixer? La realitat ens diu que la música segueix vivint associada al seu valor estètic, memorístic, i aquest valor li atorga el format físic. Abans i ara, fullegem els llibrets, contemplem les portades, les lletres originals o les imatges i il·lustracions perquè també formen part de l'art original de l'objecte. Vinculem la música a imatges, objectes i records, i els mantenim físicament, en una caixeta quadrada de plàstic, o en una portada, o en un llibret. I hi retornem al cap dels anys. Generalitzant, si durant segles hem tendit a recordar i a recuperar el passat mitjançant objectes físics farcits de significat, per què ara ho hem de deixar de fer, justament amb la música, el mitjà artístic més popular del planeta? Personalment, segueixo veient fins i tot adolescents amb CD's del grup que idolatren, resseguint les lletres, les imatges. I els més grans, més o menys melòmans, seguim volent-los tenir a prop, o regalant-los. Per nostàlgia o pel que sigui, reclutant-ne més o menys, tots gaudint-los personalment, o lluint-los als altres. És clar que en general en comprem menys, perquè Internet els ha fet massivament accessibles. Per això som més selectius. I perquè l'estètica del CD i la seva relació qualitat preu, en molts casos, ha baixat fins a uns mínims gairebé insultants: tots ens hem desil·lusionat, quan els hem desprecintat i hi hem trobat una trista cartolina, uns crèdits, o ni això; o quan se'ns ha ratllat gairebé sense ni mirar-lo. Per això, és evident que el packaging també s'ha de cuidar. I com ens deia el Dan, els més petits estan donant lliçons en aquest sentit a les majors, que l'havien pervertit fins a límits indecents.

 

LA FINALITAT ÉS FER DINERS?

Així, tornem als de sempre, als maleïts monopolis, als d'esperit només mercantilista, als tot-per-la-pasta: ofereixen als músics contractes només per manipular-los, els serveixen uns formats que sovint els degrada i, als clients, uns productes, en molts casos defenestrables; la seva actitud segueix sent insultant. I com que ara han vist les orelles al llop, comencen a rebaixar preus, però segueixen forrant-se.

Així, després d'aquesta disquisició sobre el format, arribem a la primera baula de la cadena: el músic. Vist el panorama, què hauria de fer? Per als creadors, el camí ha de ser un altre. Han de ser valents i viure al marge. I tan bon puguin, s'han d'aprofitar de les majors i no a la inversa. La persecució ha de ser diferent: l'objectiu ha de ser que les majors els vagin al darrere. I quan els tinguin menjant de la mà, les tornes hauran canviat i podran utilitzar els seus mitjans com més els convingui. I si no arriben mai a perseguir-los, almenys podran seguir fent el que han volgut i com han volgut conservant intacta, almenys, la seva voluntat.

Això sí: tots els qui viuen d'aquest negoci han de recordar que, en essència, la indústria musical no pot ser només un negoci, una simple activitat econòmica. I en aquest sentit, Disco 100 també és paradigmàtic. Botiguers, músics, promotores, discogràfiques, etc., han de recordar que, si només busquen enriquir-se, s'han equivocat de sector. Perquè això és un art, i un pot acabar guanyant-hi diners, és clar, però en darrer terme. D'entrada, en general, l'artista que només busca enriquir-se a través de qualsevol expressió artística, abans de començar ja ha trinxat la seva capacitat creativa i l'ha convertit en un producte únicament de consum. La música, com la resta d'arts, intrínsecament no té cap valor mercantilista; en aquest sentit, ha de néixer d'una necessitat expressiva i no pas econòmica. La música és un mitjà per expressar certes habilitats particulars a través d'experiències externes o internes del músic, i si aquest les vol compartir certament requereix d'una indústria, però conscient del material sensible que té entre mans. Els qui ajuden a difondre-la i, per tant, hi viuen, no poden perdre de vista la matèria prima; l'han de tractar amb cura i posar-se al servei de l'obra. Tots els implicats s'han de moure per interessos molt allunyats dels econòmics. En tot aquest procés, els diners no poden ser mai la finalitat. Disco 100 segueix més viu que mai justament perquè ha entès de què va tot plegat; com heu vist, estimen l'ofici i el tracten com mereix. És justament això el que es troba en perill d'extinció?

Però no. No vull caure en l'axioma catastrofista oposat: per sort, encara són molts els qui es mouen en aquest sector sense finalitats només mercantilistes. Seguim tenint músics que només pretenen expressar-se i compartir el que fan. I segells, promotores i botiguers que els cuiden. Curiosament, resulta que, a més de dedicar-s'hi perquè els agrada, també s'hi guanyen la vida, fins i tot oferint millors preus amb millor qualitat. D'altra banda, el producte final segueix contenint com a mínim un innegable valor vivencial, el d'objecte en què dipositem part de les nostres vides. I per rematar-ho, malgrat sembli paradoxal, resulta que al llarg de la història mai s'havien publicat tants discos com es publiquen ara. De moment, la indústria del disc no desapareix. Realment curiosa, aquesta crisi, oi? La solució és foragitar els intrusos?

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!