La insuportable lleugeresa del músic o el triomf dels fracassats

Joan Pere Gil Bonfill 16-03-2006

Recordem els dos-cents quilòmetres que ens tocava fer per poder arribar a tocar en una necessària i humil audició del nostre instrument en el malaurat Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona (eren aquells uns bons temps?). Tant els nostres estudiants com els professionals -que tanta falta ens fan per al desenvolupament del nostre “país” (?), com per exemple el gran i pompós Quartet Casals- que, posseïdors d’una gran qualitat, només toquen o fan música per diners i que mai no s’han preocupat per fer música dels compositors del país, o certs directors titulars “d’una orquestra” que a part de viure a l’esquena dels seus companys de treball també obliden els seus orígens i els professors amb qui han conviscut. Els estudiants, sobretot els que corren per l’ ESMUC, quan “finalitzen” els estudis tenen la desgràcia d’arrossegar un baix nivell, tant musical com general. De fet, és un fenomen estès entre els músics, que seran molt bons instrumentistes o “tocaors”- com diuen els nostres veïns del País Valencià– però es troben esgarrifosament mutilats d’un criteri personal. Aquests estudiants, ja ho descriu molt bé la mateixa paraula, són aprenents, com ho som tots nosaltres; fins i tot els grans savis, que n’hi ha pocs, però algun corre per aquí i per allà, dubten de tot. El mateix dubte ja és de savis. Lamentablement, ens trobem davant d‘interessants iniciatives, com per exemple, cursos d’un interès excepcional impartits per gent de luxe però amb el greuge que aquests centres són humils i on els professors no tenen el prestigi social però els seus coneixements podrien trepitjar els més “llestos”,- que es troben totalment buits per falta d’inscripcions i no serà per la falta de divulgació, ja que podem constatar la divulgació que se’n fa d’ells.

Aquests joves d’avui només es troben enlluernats pels grans esdeveniments mediàtics, com el fet de poder estar present al costat dels directors de moda estrangers (etiqueta que aquí ven molt) com Abbado, Baremboin, Gergiev, i de casa nostra, ja que per aquí també en corren alguns. Tots aquests personatges i totes les entitats que els donen el suport – econòmic -, s’inventen una mena de classes anomenades magistrals, dirigint o més aviat volent impressionar els nois i noies tan macos que corren per aquests peculiars ambients de les orquestres juvenils mundials, europees, universals, galàctiques, etc. Tots aquests invents antimusicals sí que els ho fan amb molt de gust i sense cap mena de retribució econòmica; els nostres estudiants, fins i tot pagarien per fer-se la foto amb el director de torn i així poder posar en el seu historial la magna comesa. Sabem que molts directors acostumen a posar en la seva vida professional que foren alumnes de determinats déus de la batuta i quan els veiem desenvolupar-se ens cau l’ànima a terra.

On és aquesta inquietud altruista d’aprendre, d’investigar? Quants músics hi ha que no tenen cap criteri fonamentat de la música -fins i tot gent ja “consagrada”- que apareixen en programes de televisió, ràdio o premsa escrita i que no són conscients que ells mateixos es posen en evidència? Però també està l’altra part, la societat que es queda tan tranquil·la en sentir tota classe de disbarats i que amb la seva passivitat acaben formant part d’una sèrie d’encobridors de tota una generació d’ignorància. Els nostres estudiants no tenen iniciativa, ganes de tocar pel simple fet de tocar, formar part d’esdeveniments, que aparentment no són importants per a ells, però ja el temps s’encarregarà de fer-los passar com els veritables “Moments estel·lars de la humanitat”, tal com deia l’escriptor Stefan Zweig. Ja hi ha una sèrie de professionals que estan ocupant càrrecs de docència en llocs d’arreu, concretament a l’Escola Superior, aquest superior deu de ser el qualificatiu posat a les situacions superiors i inversemblants que es van forjant allí a dintre, directors d’orquestra amb les seves gastades batutes, compositors que només parlen d’estupideses, és a dir, tota una colla de gent ressentida i incompetent que l’únic que han fet en la seva minsa vida ha estat estafar musicalment. Podrien tots aquests músics parlar de la música a l’edat mitjana? Un camp on es veu veritablement el domini dels coneixements musicals.

Ara ens trobem i mirem el nostre passat quan vàrem tocar i il·lusionar-nos per un futur – sense pensar en ell - plens de ganes d’expressar, sobretot, i viure grans iniciatives amb l’ajut d’estudiants, professionals, institucions. Estudiants...: podríem lluitar per moltes coses i no tan sols veure com els nostres polítics -o més aviat els vostres, ja que nosaltres no ens sentim representats per cap institució política, l’únic representant nostre aquí, al planeta Terra, som nosaltres mateixos-, histèrics perduts per uns papers plens de pols (evidentment que cadascú ha de tenir el que li pertoca), però no seran ells qui han perdut els papers i d’això ja fa molt temps?, que acompanyats dels seus intel·lectuals “d’aplec i porró” us porten cap a un abisme que ara no sou capaços de copsar però que a la llarga els voltors de la justícia sobrevolaran pels camps buits de dignitat. El que podríem agrair en aquesta mena d’espècie de gent seria que Europa encara continua començant dels Pirineus cap al nord, és clar.

Com deia una màxima que es pronuncia des de fa més de dos mil anys i encara en plena vigència avui dia: “A qui té se li donarà perquè tingui en abundància; però a qui res tingui fins i tot se li traurà el poc que té”. Segurament sortirà alguna rèplica- almenys això esperem - per part de l’estudiant innocent de torn, dient que tot això expressat aquí ha estat escrit per un fracassat, i potser tingui raó, fins i tot ens n’alegraríem, només em restaria dir que s’hauria de demostrar i crec que els que no es queixen és que no tenen res a dir. No cal acabar mort en un carrer de Moscou o en una clínica mental – ens ve a la memòria el desafortunat Mussorgski- però perquè s’ha perdut aquella humilitat dels grans genis de veritat, i remarco que ser gran geni no vol dir ser un saberut, és més l’actitud i la recepció que hom té de la vida.

Aquestes ratlles poden sonar a destructives però justament no tenen aquesta missió, més aviat són una reflexió després d’una càrrega de realitat i tristor per part dels temps tan aguts i aspres que corren en aquest present. Bé, benvinguts en aquest suïcidi col·lectiu, un suïcidi que l’hem planificat perversament tots plegats.

“Macduff, aquesta noble emoció, que és filla de la teva integritat, de l’ànima m’esborra el negre escrúpol i amb els meus pensaments reconcilia la teva bona fe i el teu honor”. (Malcolm a “Macbeth”) IV, 3

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!