La tècnica o la vida

Bernat Rebés 19-12-2007

No visqueu mai amb un pianista. Pot ser una gran persona, però sens dubte és la pitjor companyia en un pis de dimensions reduïdes. Quan es posa al piano, el món s’acaba. Els primers acords endiablats que broten dels seus dits són les trompetes de l’Apocalipsi, tant si toca un estudi de Chopin infernalment trepidant com si toca la nana més innocent i dolça de la terra. Tot s’atura, la vida expira la seva darrera alenada, les cuques s’amaguen esporuguides als seus caus infectes, les orenetes volen lluny del balcó en una emigració desesperada, la veïna crida i amenaça la seva parella amb xiscles histèrics i descontrolats, i tu et rebolques nerviós estirat al llit o mossegues la punta del llapis o llences impotent el llibre contra la finestra o t’arranques els taps de les orelles i maleeixes el farmacèutic que t’ha recomanat aquesta silicona a prova de bombes o, simplement, decideixes que aquest pis és barat però inhabitable, i que els xollos no existeixen, i et sents estafat i decideixes sortir de casa, marxar ben lluny, com les orenetes, sortir a passejar pel parc i intentar evitar el turment que una vegada més et fa la vida impossible.

La calma del passeig et fa recuperar el bon esperit i, més assossegadament, reflexiones amb intensitat sobre la repetició continuada d’arpegis, escales, passatges escabrosos, trinos impossibes amb el quart i el cinquè dit de la mà esquerra, cabrioles de funambulista en les altures més insospitades i et preguntes quin sentit pot tenir per a la vida d’aquest planeta dedicar hores i més hores a la reiteració reiterada de moviments corporals idèntics. En alguna ocasió jo també he estat d’aquesta mena de persones que dediquen certes hores al dia a la gimnàstica musical. He de dir que no massa, i potser per això sóc un instrumentista tècnicament mediocre, però quan ho feia no m’havia parat a pensar en la futilitat d’aquests exercicis. Ara estic profundament satisfet d’haver-me desmarcat d’aquest camí. Em pregunto si realment, com a oients, estem capacitats per apreciar tanta precisió tècnica, i si això ens ha de moure res en les nostres entranyes. És necessari que, a cada nova interpretació del Segon Concert per a piano i orquestra de Rachmaninov, se’ns recordi quant difícil n’és l’execució? Potser és que encara som víctimes del gust romàntic pel virtuosisme, de l’espectacularitat, del sensacionalisme de la dona amb bigoti i de l’home elefant, del nen prodigi, de la velocitat endiablada de Paganini o d’Yngwie Malmsteen, perquè la societat en què vivim segueix sent, en essència, la mateixa que era fa cent cinquanta anys, una societat predominantment burgesa amb un poder adquisitiu suficient com per poder-ho tenir tot, avorrida i addicta a l’oci, i que només té alleujament quan s’esbargeix en el “més difícil encara”.

És cert que és necessari un mínim control de l’instrument per a poder vehicular determinades idees musicals, i que potser algunes requereixen més agilitat tècnica que d’altres. Però això no justifica que l’intèrpret hagi de ser una persona dedicada en cos i ànima a la buidor de la tècnica i que oblidi la resta d’aspectes que formen l’ampli espectre de camins que porten a la comprensió de la música. N’hi ha prou amb arribar a un mínim control de l’instrument i per fer música no cal dedicar a l’aspecte tècnic més del necessari. La resta és creativitat, inventiva, capacitat de desxifrar el missatge i de comunicar-lo, vivencialitat i corporalitat, i tantes altres coses que no s’aconsegueixen amb l’enclaustrament físic i mental de la dificultat. I el que dic no és res nou. Ja hi ha músics de tradició clàssica i de renom internacional que han traspassat les fronteres de l’encartronament acadèmic, com per exemple Glenn Gould o Gilles Apap, i que han sabut donar a la interpretació clàssica desclassificacions innovadores i, sobretot (perquè no tot és innovar en aquesta vida), aportar nivells de lectura profunds que alhora no estan renyits amb altres nivells més assequibles.

Per tot això reivindico el punk, reivindico els Strokes i Los Fabulosos Cadillacs, reivindico la desastrosa veu del Sabina dels ’90 i la simplicitat de Bob Marley, els acords de tònica, dominant i subdominant repetits fins la sacietat, like a rolling stone, reivindico les cançons com So Lonely en les quals l’estrofa i la tornada pràcticament no canvien i són radicalment diferents alhora, els solos de jazz que els meus col·legues vomiten a les jams de Barcelona, les polifonies dels pigmeus d’Àfrica Central, que són un calidoscopi de complexitat indesxifrable creat a partir d’elements simples, reivindico aquells que fan música carregada d’idees i nua d’artificis, reivindico els intèrprets mediocres i grans missatgers que es preocupen més perquè la música sigui percebuda per allò que diu que no pas per la quantitat de notes per segon ni la profunditat pseudofilosòfica de discursos obsolets. I espero que algun dia els músics deixin d’estudiar parrafades i més parrafades d’arpegis, escales i digitacions impossibles i improvisin espectacles en els quals no els preocupi l’execució precisa de la tècnica sinó una implicació real del públic que els escolta. Que es preocupin de la comunicació d’un missatge que transformi les consciències de l’auditori o els remogui l’estómac, o simplement que no els deixi indiferents quan se’n vagin cap a casa i comentin el concert amb els amics. Que els crítics que escrivim sobre música parlem d’altres coses que no siguin “interpretacions precises i acurades” i, sobretot, espero que aquells pianistes que comparteixen pis amb algú deixin dormir, menjar, llegir, descansar i escriure en pau els seus companys d’una vegada per sempre.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!