L'illa frondosa i solitària de Xavier Montsalvatge

Antoni Colomer 29-01-2012

-Sempre he tingut la sensació que hi havia una correspondència, un paral·lelisme entre la imatge de Xavier Montsalvatge assegut sol a la seva cadira del Palau - amb aquell cap seu massís, gairebé esculpit, tan imponent com la seva figura -  i la seva posició dintre del món musical de la Catalunya de postguerra i els anys posteriors.

I és que Montsalvatge suposa una mena d'illot frondós i solitari enmig del mar embravit de les avantguardes musicals dels anys 50 i 60. La seva música colorista, plena de referents tant folklòrics com de la gran tradició musical, no beu de cap escola assentada a l'Espanya de postguerra i, de la mateixa manera, no deixa rere seu cap escola reconeixible.

Aquesta condició de llop solitari li va comportar, per força, crítiques ferotges que podien haver influït en la seva concepció musical. Només una seguretat absoluta en la seva capacitat intel·lectual i estètica i, també cal dir-ho, una posició de poder innegable com a crític musical de Destino i La Vanguardia, van permetre a Montsalvatge seguir el seu instint musical, robant d'aquí i d'allà, fent provatures constantment, però sempre mantenint una independència i una personalitat que han fet d'ell el músic amb més projecció internacional del nostre país.

Format en plena febre wagneriana, amb el seu professor Enric Morera com a referent d'aquella època, Montsalvatge de seguida es va veure seduït per l'escola francesa, en especial el Groupe des six i el seu adorat Ravel. Però també pels russos, per De Falla, per l'òpera italiana, pel jazz, pels ritmes llatins, les sardanes, les havaneres... Una música que li feia descobrir colors i ritmes diferents i que van configurar l'imaginari d'aquest músic intel·ligent, gran orquestrador i melodista d'èxit.

De Wagner deia que si hagués d'escriure una història de la música gairebé tres quartes parts les dedicaria al compositor alemany, però que ell no es posaria mai un disc amb la seva música per gust. No hi ha dubte que darrera aquesta postura hi havia una voluntària presa de posició. El que Montsalvatge detestava no era Wagner, no era el preludi de Tristany - que probablement adorava - ni la música alemanya. Montsalvatge era, sobretot, un antidogmàtic. Un radical opositor a les grans teories, fossin musicals, filosòfiques o polítiques. Un home que preferia un dibuix al carbó a un oli i que d'això en feia bandera.

L'èxit internacional que li van proporcionar les Cinco Canciones Negras, basades en ritmes i poemes llatinoamericans, va tenir una doble vessant en la carrera de Montsalvatge. Per una part li va obrir una finestra al món, però per l'altra va fer aparèixer el fantasma de l'estancament.

Home de fina percepció, no es va deixar emportar per l'èxit fàcil i les adulacions. La seva carrera va ser una permanent lluita per evolucionar, per no quedar-se enrere en una carrera en la que tenia totes les de perdre.

Stravinsky i el neoclassicisme van ser, en aquest sentit, una estètica a la que aferrar-se. Com el gran compositor rus, la seva evolució estilística serà permanent, com es pot observar en les seves creacions dels anys 50, 60 i 70.

En aquell moment, Montsalvatge ja havia viscut l'èxit, com hem comentat, de les seves composicions "antillanes", com també del seu festeig permanent amb la música francesa. Però a partir dels anys 50 comença un procés d'abstracció en el seu llenguatge musical que el durà a les més altes fites de la seva trajectòria creativa: les seves Cinco evocaciones al crucificado, la Desintegración Morfológica de la Chacona de Bach o la Sinfonía de Réquiem mostren una recerca constant d'un llenguatge propi. Un llenguatge que no té cap prejudici a l'hora d'aplicar les tècniques compositives d'avantguarda, sempre sota un prisma molt particular.

Després, consagrat ja com un músic d'estatura indiscutible, el compositor gironí sembla emprendre un camí menys engagé, més lliure i fins i tot més optimista. És aquesta una darrera etapa que el temps situarà en el lloc que li correspon, però sembla com si Montsalvatge hagués decidit que el que havia de fer, ja ho havia fet.

En el seu bagatge creatiu queden obres important en gairebé tots els gèneres: ballet, òpera, música simfònica i concertada, música de cambra, cançons... i en la percepció dels admiradors del seu llegat ens queda la sensació que Montsalvatge, com Britten, Henze o fins i tot el seu admirat Menotti, és un autor a qui, quan les picabaralles personals i la febre avantguardista per la inintel·ligibilitat siguin llunyans episodis del passat, el temps posarà en el lloc que li correspon.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!