Meritocràcia i acomiadaments

Santiago Salvador 05-03-2011

-Fa mesos vaig poder parlar amb Xosé Antonio Medina. Era membre i portaveu del cor del Gran Teatre del Liceu en un moment de mobilitzacions. Era notòria la voluntat de l'empresa de fer retallades de personal. M'interessava conèixer l'estat de les negociacions i les protestes amb què el cor, cantant a la via pública, feia un temps que publicitava la seva situació.

La plantilla era i és insuficient per representar una bona part de les obres habituals. L'alternativa és reforçar el cor amb cantants que cobren menys, en condicions més precàries i amb un procés de selecció menys exigent. En el futur, podria ser la substitució de tot el cor amb l'excusa - els polítics no deixen mai passar una "bona" excusa- que així funciona a Madrid i d'altres indrets. Un sacrifici del nivell artístic i les condicions de treball en nom de la comptabilitat. Hi ha coses més urgents a la vida que l'òpera, i no tota despesa és justificable en nom de l'excel·lència artística, però quan em trobo ara amb en Xosé Antonio Medina fem balanç de com ha anat el procés i resulta que dels quatre grans grups de treballadors del Liceu -orquestra, cor, escenari i administració- el darrer ha estat clarament el menys perjudicat. Ell insisteix, amb raó, que els administratius tenen el mateix dret que la resta a una feina digna i a una seguretat pel futur. Però crec que s'imposa una reflexió al respecte.

En un teatre que tenia 140 treballadors en tasques administratives per 72 de cor, 92 d'orquestra i 140 d'escenari, el que sobra són coristes (sis baixes entre acomiadaments i jubilacions anticipades), músics d'orquestra (vuit baixes) i personal d'escenari (vuit més). Amb una orquestra i un cor que són objectivament insuficients per interpretar obres com Parsifal (la que s'està representant ara mateix) que no són rareses del repertori. La pràctica totalitat de les tasques administratives han estat considerades absolutament imprescindibles en una empresa la tasca de la qual, no ho oblidem, és representar Parsifal o el que la direcció artística consideri convenient. La plantilla d'administratius era, abans de l'incendi, de 40 persones, cosa que probablement era insuficient però no impedia que finalment el Parsifal de torn arribés, bé o malament, a port. El discurs habitual per justificar els acomiadaments i la precarització del treball apel·la sempre a la meritocràcia. És curiós que en aquest cas i en tants altres els sectors on és més fàcil atorgar places per amiguisme o per afinitat política resultin intocables mentre a uns músics -de cor o d'orquestra- que han obtingut les seves places per criteris estrictament meritocràtics i dels quals depèn en gran mesura el nivell artístic de la institució se'ls titlla de "prescindibles". Diuen que són places molt ben pagades. En comparació amb qui, amb el director general?

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!