Músics catalans invisibles

Bernat Dedéu 19-03-2011

-Fa relativament pocs dies, durant la cerimònia de lliurament dels Premis Gaudí, molts dels actors, directors i guionistes del país es felicitaven públicament pel bon estat de salut dels guardons promoguts per l'Acadèmia del Cinema Català. Recalcaven, amb tota la raó del món, la importància del fet que el cinema fet a casa sigui -finalment- una forma d'art visible per a la majoria de ciutadans del país. L'indispensable -un grup de creadors i escriptors- ja existia i no l'ha inventat el present com per art de màgia. Ara només calia tenir valentia i maquinària per ordir una indústria; el públic, com s'ha vist, ha arribat a les sales quan se l'ha deixondit amb ganes. Fixeu-vos si hem arribat a la sana normalitat, pròpia de la societat de l'espectacle, que els Gaudí ja tenen el luxe de premiar fins i tot pel·lícules ben fluixes sobre la incivil guerra. Però això és un altre tema...

Les comparacions són ben odioses i un pèl silvestres però necessàries. No és aquest el moment de trobar la forma d'art catalana que hagi gaudit de menys presència durant les últimes dècades, perquè entrar en una competició d'indigència no seria gaire productiu. Però és notori constatar, per vergonya de tots, com l'art musical encara no forma part de l'imaginari cultural de la majoria dels nostres compatriotes ni agents culturals. Avui en dia,  alguns dels tòtems de la música del país (penso en autors tan diferents com Pedrell, Toldrà, Guinjoan o Humet) són encara totalment desconeguts per a la majoria d'estudiants universitaris, fins i tot alguns que s'especialitzen en l'art musical. Un conseller de cultura del país mai no podrà ignorar qui és Jaume Cabré o Eduardo Mendoza, però sí qualsevol dels músics que he citat suara. Sobren comentaris.

Però disparar només contra el poder públic i la massa ciutadana seria terriblement covard. Nosaltres, músics i historiadors, hi tenim part de culpa. Per posar només un exemple, si alguna contribució innegable ha fet la música catalana a la història instrumental d'occident ha estat la configuració tècnica i el repertori guitarrístic. Doncs bé, si consulten la flamant Història Crítica de la Música Catalana coordinada pels professors Francesc Bonastre i Francesc Cortés, veuran escassíssimes referències a autors importantíssims com ara Emili Pujol o Francesc Tàrrega, per no parlar de la ignorància absoluta que suscita en els autors un aficionat dit Miquel Llobet... Si les bases crítiques de la nostra historiografia presenten tants buits, com podem somniar que aquests noms arribin al gran públic?

Les disquisicions que he fet no només es queden en la pura teoria. Si seguim el fil de la poca cura que hem dedicat al nostre passat instrumental, en el cas específic de la guitarra, veurem com aquesta manca d'interès ha repercutit inexorablement en la bona salut de les sis cordes al país. Fa dècades, Barcelona era un punt de qualitat indiscutible d'aquest instrument a nivell mundial, un epicentre que cada vegada es desplaça més cap a Alemanya i els països asiàtics. El preu de la invisibilitat, si més no en la música, l'hem pagada ben cara. Podríem fer un petit esforç, i canviar...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!