Plácido Domingo. Mite i realitat

Antoni Colomer 25-02-2011

-Els estats d'opinió són com una bola de neu que es va fent gran i gran i, quan arriba a la vall, ja no és opinió sinó certesa. En aquesta societat de la "sobrecomunicació" l'efecte bola de neu s'ha convertit en global, i més encara en el món de l'espectacle, en el que cada una val milions i milions de dòlars.

Això ho sap bé Plácido Domingo, el tenor nascut a Madrid però criat a Mèxic, que enguany compleix 70 anys i que, amb astoradora unanimitat, és considerat el millor tenor de tots els temps (sic). I això no ho han sentenciat profans en la matèria, sinó gent del món de l'òpera. No fa gaire un llistat elaborat per una prestigiosa revista anglesa el situava al capdamunt d'un "rànking"  per damunt de Caruso, Pertile, Schipa o Bergonzi. Aixó sí, també hi apareixien dos o tres tenors anglesos que desacreditaven la curiosa llista.

Domingo va començar al seva carrera als 60 i va ser dels primers cantants d'òpera que es van muntar en l'onada de l'emergent màrqueting americà. Si Caruso va ser el primer fenomen de masses, Luciano Pavarotti va ser el primer de l'època moderna en traspassar fronteres musicals, convertint-se en un fenomen global. Domingo, a començaments dels 70 va seguir els passos de "Big Luciano", tot i que en un principi enfocat al mercat llatí. No era cap novetat que un tenor enregistrés tangos o  boleros però Domingo es va dirigir a un mercat amplíssim i la seva imatge apassionada va resultar atractiva per al gran públic.

Però, en rigor, què oferia aquest tenor que ha desenvolupat una carrera tan impressionant? Vocalment Domingo - més enllà d'uns inicis anecdòtics com a baríton - era un tenor líric de tonalitats fosques que de seguida va derivar al repertori "spinto" i, en una decisió molt arriscada però que li va sortir bé, en tenor dramàtic, afrontant amb poc més de 40 anys el destructiu rol d'Otello. Si bé el timbre era atractiu i d'una pastositat inconfusible, l'emissió, un tant gutural, li va presentar sempre problemes alhora d'enfilar-se en el registre agut o mantenir determinades franges del passatge. Aquesta limitació tècnica fa més sorprenent la longevitat de la carrera de Domingo. Pel què fa a la seva musicalitat, ha estat alabada pels millors directors del món i no la discutirem aquí. Domingo és un home musicalment impecable però el seu fraseig, en general càlid i elegant, està mancat de la guspira dels elegits. Bergonzi el superava pel que fa a la línia de cant; Corelli en bellesa de timbre; Di Stefano en do de paraula; Pavarotti en lluminositat; Kraus en tècnica i elegància. El mèrit de Domingo és que reuneix, en menor mesura, moltes de les qualitats dels seus col·legues.

A favor de Domingo està el fet que sempre ha estat un actor eficient, de gran presència escènica, que ha cantat tots els grans rols de tenor (els que podia fer i els que no) i, sobretot, un home intel·ligent que ha tocat, amb encert variable, tots els repertoris. Òbviament l'italià ha estat el "fach" en el que s'ha mogut millor. El francès, en canvi, malgrat recurrents incursions, i una particular identificació amb el Don José de Carmen, se li ha resistit per estil i per un francès dificultós. Per que fa al repertori alemany, i concretament a Wagner, ha lluït la seva vocalitat llatina a Lohengrin, a Siegmund després, i finalment a Parsifal, un dels seus triomfs dels darrers anys. Òbviament Domingo s'ha beneficiat del desert de veus wagnerianes durant aquests anys - la comparació amb llegendes com Melchior o Windgassen seria cruel - , però els papers més durs, Siegfried i Tristany, no els ha incorporat mai a l'escena. En el cas de Tristany, Siegfried Jerusalem sempre comentava, irònic, que ell cantava els seus Tristanys i els que cancel·lava Domingo, que en van ser uns quants abans de llençar definitivament la tovallola. Una decisió intel·ligent.

Aquesta és la gran virtut d'aquest músic, cantant, actor, director d'orquestra, director artístic, etc... La intel·ligència. Conèixer els seus límits i aprofitar les seves virtuts. Una qualitat aquesta que, darrerament, pujat en el tren de l'adulació per l'adulació, es fa dubtosa si analitzem les seves incursions en repertoris aliens. Però estem parlant dels estertors de la gloriosa carrera d'un addicte, un enamorat de la seva feina que es manté, de manera sorprenent, en prou bones condicions vocals. Així que, més enllà de campanyes, de fílies i fòbies, només podem acabar traient-nos el barret i felicitar-lo amb tota sinceritat i admiració: Esultate!

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!