Primavera Sound

Ferran Cererols 09-04-2010

Repàs crític al cartell de l'edició 2010

-Pots deixar arribar el Primavera Sound sense fer-hi res al respecte. I de cop et trobes que és el primer dia del festival i et veus sobrepassat per la quantitat d'oferta i vas tot el festival a remolc, d'un escenari cap a un altre. És així com es comet un dels grans errors de la teva vida: aviat farà dos anys des que no vaig anar a veure The Wave Pictures a la Sala Apolo el diumenge, el dia del comiat. Sí, vam retrobar-nos amb Portishead i les altres figures del cartell però, com diria el meu amic Josep Lluís, això ho sabia fins i tot la portera de casa meva. Mai em perdonaré no arribar ben preparat a aquell festival. Havia escoltat com dues-centes cançons de The Wave Pictures però clarament no van ser suficients perquè m'apassionessin en aquell moment. Sóc lent, què hi farem. Des de llavors em vaig prometre estudiar-me el festival abans d'anar-hi per tal que no se m'escapés res. D'aquesta manera l'any passat el Primavera em va regalar Throwing Muses. Així és aquest festival: reps fins i tot en les edicions en les que no hi vas. Així doncs, "Spotify mediante", ja fa un parell d'anys que repasso les desenes de propostes del festival. Aquesta és la tria a mes i mig vista, de tot el que he pogut escoltar:


Els causants

The Wave Pictures. Podríem començar pel més obvi, els caps de cartell, però ho faré pels causants de tot aquest exercici, a l'espera d'escoltar el seu últim treball Susan rode the cyclone (Acuarela), que surt en unes setmanes, la gran incògnita serà veure si el trio anglès es comporta igual en espais oberts que en sales petites. Esperem que el cert acomodament del seu ja penúltim disc no es passi a l'escenari i siguin tan intensos com sempre.


Caps de cartell

Pixies. He de confessar que he descobert la sopa d'all. Són l'abecé de molta de la música que he escoltat en els 90 i 2000 i de fet els havia escoltat bastant ja fa uns anys però qui sap si ha estat la distància, l'edat o vés a saber què, però m'he trobat el que són: una banda exhuberant, amb temes famosos pels no introduïts (Here comes your man, Where is my mind?) però sobretot amb grans discos. Qui sap si la seva separació a mitjans dels 90s ens va allberar de la típica davallada del grup consagrat o si ens va privar d'alguna obra mestra. La realitat és que seran al Primavera, i té tota la pinta que serà un gran concert, com a mestres que són.

Pavement. Pavement... grans temes, realment ha estat tot un plaer escoltar-los durant aquests mesos. Uns grans que també van marxar i que han tornat. Són imaginatius, evocadors, amb puntents lo-fi. És clar que les cançons estan composades per algú amb molt de talent, Stephen Malkmus, però queda per veure com seran en concert després de la seva retrobada.

-Wilco. Un dels meus grups preferits de fa uns anys. Queda molt lluny l'època que prefereixo, on els de Jeff Tweedy portaven la bandera de l'alt-country junt amb els Whiskeytown de Ryan Adams. Els entranyables temps d'"A.M." van passar i uns anys i unes adiccions després ha quedat una banda que ha cercat nous camins. Després del penúltim disc Sky blue sky, fallit en la meva opinió, sembla que han recuperat certa curiositat i risc en el seu últim disc Wilco. De qualsevol manera són un grup capaç de fer El Concert del Primavera, com ja es va demostrar fa uns anys en una molt bona actuació.

Clàssic

The Charlatans performing "Some friendly". Els britànics reproduiran el seu primer disc, publicat fa 20 anys. Unes llegendes de l'indie britànic en un concert tan imprescindible com el dels caps de cartell. Mai no he acabat d'entendre la seva infravaloració, amb la classe que tenen...

El regal

Nana Grizol. No són el millor grup, ni tenen les millors cançons i probablement em cansi d'ells d'aquí un parell de mesos, però la realitat és que el seu segon disc Ruth m'ha tingut enganxat unes setmanes. De vegades són innocents, de vegades són contundents, passen des del que podria ser una cançó d'autor al rock o a l'ska sense despentinar-se. En resum, és el típic grup que et fa feliç, que no és poca cosa. Obligatori a no ser que se solapi amb algun pes pesant de veritat.

Una aposta segura

Built to Spill. Ens van deixar un gran concert al 2007 malgrat seriosos problemes de so. Què cal esperar d'ells? Un bon concert amb tota seguretat.

La incògnita

Circulatory System. Un grup bastant eclètic, amb poca carrera. S'intueixen coses interessant i per tant pinta cap a bon concert tot i que la cosa pot derivar cap a un fiasco monumental.

Atípic

Camarón. Es commemoren els 30 anys de la publicació del mític La leyenda del tiempo amb un concert on hi participaran Kiko Veneno, Duquende, Chiquelo o Sílvia Pérez. La talla dels artistes que hi participen fa intuir que serà un homenatge digne, cosa que no acostuma a passar en aquest tipus de reunions.

La nostàlgia

-Pet shop boys. Van formar part de la meva pre-adolescència i van tenir l'honor de ser un dels primers CDs que vaig comprar. Els nostres camins es van separar, no hi ha res personal, però no és el tipus de música que més m'omple. El tema de tenir la majoria de música pregrabada tampoc no ajuda que entri dins de les meves eleccions pel festival. Però: la nostàlgia d'aquells temps en els que Pet Shop Boys era el meu grup preferit, l'intent de compensar el que es perd en música pregrabada per un gran espectacle visual, melodies que estan instal·lades en el meu cervell des de fa dècades, una carrera que respecto... Tot plegat es resoldrà veient en els horaris, però sembla que sí, valdrà la pena.

Omplint forats... Hi ha un seguit de grups que, si bé no els considero imprescindibles, crec que s'haurien de veure. Aquí entren en joc els horaris (que encara estan per publicar) per tal de fer el recorregut pel festival i que no quedin espais buits.

Broken Social Scene. Tot i ser caps de cartell jo no els entenc com a tal, o més ben dit, no m'agraden com a tal. Tot i això reconec que no en sóc un especialista. Si agafen la seva vessant més canyera el concert és possible que estigui bé.

Crocodiles. Spotify només té tres temes en catàleg, però m'he quedat amb ganes de més. Si s'hagués de qualificar seria rock amb tocs techno.

Half Foot Outside. Per això m'agrada el Primavera: escoltes un disc i t'agrada. Investigues. Són espanyols i ja van pel sisè disc! Investigues més. Se separen i se suposa que el seu últim concert serà al festival. I serà emocionant segur.

HEALTH. Roqueros amb un pèl de lo-fi. A estones sonen a alt-country. Segons m'han dit en directe se'ls va la mà amb el volum, i tenen un so molt dens.

Japandroids. És un duo de garage rock. La formació (guitarra i baterista, com els meus estimats The White Stripes i The Black Keys) no dóna massa lloc a buscar ambients musicals: s'ha d'anar per feina. Aquest parell són canyeros, directes i sonen bruts però m'agraden. Hi serem.

Junip. És el projecte paral·lel del cantant suec José González. M'ha sonat, ves per on, a Pavement. En general està bé, tot i que tenint només un EP publicat sembla bastant una incògnita.

Les Savy Fav. En cercles de gent entesa són bastant reconeguts. És el típic concert al qual vas perquè "algú m'ha dit que"... En aquest cas no cal que algú m'ho digui: a mi m'han semblant interessants, són guitarreros i bastant concrets. Sembla que en concert estaran bé.

Sic Alps. Influències del rock dels 60s. Sembla que valdrà la pena.

Mujeres. Rockeros sense concessions, tenen fama (i pinta) de tenir molt bon directe. De vegades recorden als millors Black Lips, de vegades al rock directe dels 60s. Hi serem.

No Age. Tralleros, distorsionats. A estones dispersos però en general interessants. És un altre grup de guitarra i bateria. Estan sortint com a bolets però què hi farem, tinc debilitat per aquest tipus de proposta. Li treu artificiositat i fa que sigui molt directe.

-Peggy Sue. Es veu que si ets contundent però no li poses massa guitarra et diuen que ets indie folk. La cantant té la veu dolça però no aposten per la fragilitat. S'agraeix perquè ja cansa.

The Fall. Uns veterans que mai han acabat d'entrar al mainstream. Tenen una discografia inabarcable (d'extensa). En general m'han deixat indiferent, tot i que el seu currículum em fa dubtar de si en directe estaran bé.

Dubtosos... En un tercer nivell hi tinc classificats grups que m'han deixat bastant fred, ja sigui per la seva qualitat, pel seu estil o perquè simplement no em mouen res.

Beach House. Cançons de mig temps. No em diuen massa.

Bis. Pop més o menys energètic, catalogat com a electropop.

Black Math Horseman. Bastant contundents, metal o heavies, no m'ha interessat massa el tema. També tenen les cançons de mig temps de rigor.

Ganglians. Deliveradament lo-fi. He dubtat de posar-los en una categoria superior...

Los Campesinos! Trobo que els falta ànima, tot i que afortunadament no són pretenciosos (que ja és molt).

Low performing "The Great Destroyer". Em semblen bons en el seu estil, l'slowcore, però és l'antítesi del que cerco en un concert. Tot i que he llegit que en directe són impressionants... Un grup amb dues cares? Una incògnita.

McEnroe. Podria ser alt-county patri. Per seure a descansar una estoneta poden estar bé.

The XX. Malgrat la seva fama els trobo bastant inocus, en argot "quinielístic" seríen això, una X. Es deixen escoltar.

The New Pornographers. Els he trobat prescindibles. La fama, una altra vegada...

No em veuran: Si t'agrada el rock directe, concret, sense pretensions no cal que vagis a: Joker, Hope Sandoval, A sunny day in Glasgow, Beak>, Cold Cave, Orbital, Seefeel, The Antlers, The Bloody Beetroots Death Crew 77, Wild Beasts, Sian Alice Group, Roddy Frame.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!