"Soledades"

Joan Pere Gil Bonfill 20-04-2008

Carta a Jaume Radigales

El Diccionario de la Lengua Española editat per la Real Academia Española, de la vigésima segunda edición del 2001, Tomo I, defineix la paraula d’origen grec energúmeno com poseído, persona poseída del demonio, persona furiosa, alborotada. No satisfet amb aquest significat, vaig voler comprovar el significat que li donava a la mateixa paraula el Diccionari de la Llengua Catalana editat per l’Institut d’Estudis Catalans, segona edició del 2007. Allí, se qualifica l’adjectiu com una persona emportada per un entusiasme excessiu, per una viva passió. Ara, sumant els significats de les dues llengües, resulta que vostè té tota la raó. Tant la persona que va manifestar el seu descontent a través del seu programa de ràdio arran de la posta en escena del Tannhäuser en el Liceu com el que firma aquesta mena d’escrit i segurament molts més, tots plegats som uns energúmens, gent furiosa, persones que un dels motius pels que seguim vius es la música (parlo del meu particular cas).

Vostè, Jaume Radigales, amb els comentaris tant desafortunats que va fer en el seu programa de ràdio, va posar de manifest que no entén gaire de música, però també haig de reconèixer que per poder fer la seva feina, una ràdio d’aquest tipus s’ha de nodrir de persones bastant limitades. Companys seus com Xavier Chavarria amb el seu insuportable to de veu, acompanyat dels comentaris d’ambient d’aplec sardanista; el que es fa dir compositor, Jesús Rodríguez Picó, on les seves paraules tenen el mateix nivell que la seva música, no voldria especificar quin; les crítiques anodines plenes de tots els tòpics en quan a qualificatius totalment buits de contingut i sempre meravelloses de concerts d’Antoni Colomer i la crítica supèrbia de Xavier Cester; els sublims anàlisis, per no dir patètics, de Víctor Solé; dels entrevistats, com senyors que fan llibres plens d’errors i de inexactituds, fets a ull, com si haguessin sentit tocar campanes o el cant de les sirenes...a qui el més insuportable. En fi, errors i inexactituds a diari. Ja fa molt temps que intento evitar Catalunya Música, sempre acabo sentint Radio Nacional de España que encara que no sigui el meu ideal, té una mica més de nivell però, per ser sincer, acabo sempre posant un disc.

El president del govern espanyol diu que España és la setena potència mundial, d’aquesta afirmació encara no m’he pogut recuperat, però el que sí puc dir és que aquí a España, i més concretament a Catalunya, estem en el tercer món musical.

Per desgràcia sóc una persona que mai he estat motivat per anar al Liceu, acabo veient opera en DVD o viatjant a Berlín o Leipzig, per posar un exemple, a sentir tres operes de Schönberg en una mateixa sessió: Erwartung, Die glückliche Hand i Von heute auf morgen o el Ballet complert Josephs Legende de Strauss, fets inaudits i impensables aquí.

Bé, realment, del tema que li volia parlar i del que sóc especialment sensible, és de la recent posta en escena de Robert Carsen de l’opera Tannhäuser. Deixant a part que menys mal que Wagner ja és mort, no podem imaginar quines cares posaria al veure el que ha fet aquest senyor, també val a dir-ho, com molts d’altres directors d’escena que són com una epidèmia que es va estenent per tota la geografia mundial. El tenir principis és un mal negoci.

Com es pot defensar per si sola una obra d’art, en aquest cas un òpera, quan ja han prescrit els drets d’autor - generalment els hereus no ajuden gaire, el que menys els importa és l’objecte artístic, només volen cobrar com sigui i de la manera que sigui- i quan el compositor ja és mort?

Senyor Radigales, quina explicació li donaria quan el text operístic descriu una situació concreta i el públic veu a l’escena una cosa totalment diferent i que a més, sempre coincideix que és de molt mal gust? (lavabos públics, senyors i senyores sense roba –miri, prop del Liceu tot just hi ha la sala “Bagdad” que potser seria el lloc més adient, no creu?). La música s’ha convertit en l’Art per excel·lència més vulnerable, en el cas de la pintura, per exemple, el quadre com a objecte, no es pot tocar. Imaginem-nos una persona posseïda pel dimoni, un Robert Carsen de la pintura que entrés en el Museo del Prado amb un llançaflames i comencés a cremar o modificar les pintures perquè no són del seu gust? Aquesta constant agressió a què està exposat l’objecte artístic és preocupant. En la música i en aquest cas en l’opera hauria d’existir una clàusula vitalícia per protegir-la dels espectacles d’aquesta naturalesa. Crec que en la veritable obra d’Art no hi ha lloc per als experiments. Si aquest gremi dels directors d’escena realment té tantes ganes d’innovar, perquè no creen per a noves músiques o músiques que estan esperant ser representades? Fins i tot el Liceu podria programar noves operes a la sala gran i no les almoines que donen a molts compositors al programar la seva obra en el foyer.

A España tenim el compositor català operístic per excel·lència amb “només” 16 operes; la directiva del Liceu li nega constantment la programació de les seves grans operes tal com es mereixeria, i no sortim de Montsalvatge, Balada i poca cosa més. Saben de qui estic parlant? Segur que les consciències de molts sí que ho saben. En Carsen, el que hauria de fer de tots el milions d’euros que deu guanyar per anar destrossant arreu les obres d’art, disposar una part del seu capital econòmic, (ja que capital de Inteligencia y sensibilidad - aprofito el titular d’una entrevista que li varen fer a la revista “Ritmo” nº789- no en posseeix gens ni mica), per a psiquiatres, que de bon tros li fan més falta que a Richard Strauss i deixar estar els problemes sexuals que diu que tenia Richard Strauss o pot ser és ell qui s’identifica i veu sexe per totes bandes. Hi ha moltes formes de descarregar tota la frustració que pot portar dins una persona.

Tot i que desgraciadament la culpa no és seva sinó de tots aquells empresaris i directors d’orquestra sense escrúpols, mercenaris de l’art que entren en aquest joc tant brut.

La millor manifestació de rebuig cap a aquests muntatges seria la imatge de rius de gent desfilant i abandonant el Teatre. Però avui dia, com més cars i fastigosos siguin els espectacles, més èxit tenen. No sóc tancat de mires, li podria dir que un Der Ring des Nibelungen del director d’escena Patrice Chéreau amb direcció de Boulez és totalment un altra concepció dels muntatges clàssics, però excel•lent, o anomenar els d’en Wieland Wagner; allò si que és una comunió perfecta amb el nivell que mereix la música. Quina desgràcia haver de tenir sempre present l’impuls artístic dels “nostres avantpassats”, que ha estat de l’època dels dibuixos de Maurici Vilomara (1866), inspirats en l’escenografia de L’africaine de Meyerbeer de Joan Ballester, o del mateix dibuixant del teatrí de Lohengrin (1909) Ramon Batlle, Joan Morales, o els decorats que encara es conserven d’Aida de Josep Mestres Cabanes i els que va fer de Parsifal, Lohengrin, etc.?

També és cert que cada nova generació intenta destruir els resultats positius de l’època precedent creient que els millora. Avui lo normal és que gent mediocre aconsegueixi suports de tota mena i sobretot econòmics.

Fins i tot hem arribat a pensar, segurament per a la nostra salut, que la culpa de tota aquesta excepcional situació actual del món no la té ningú i que tampoc es podria descriure com s’ha pogut arribar-hi. Tampoc és la manca d’enginy i m’ha atreviria a dir de bona voluntat, culpa de tots i de ningú. Podríem estar parlant d’una misteriosa malaltia que ha destruït tota la genialitat d’un principi i que el món no se sap ben bé si ha empitjorat o realment ha envellit i és el moment d’una nova era, si es que arribem a temps. O estem a l’era de la bellesa, de la fascinació per la basura, de la mediocritat?

Tots estem sols, quan ens trobem cara a cara amb les nostres limitacions, normalment les persones reaccionem de forma violenta. Totes les persones que hem escollit qualsevol de les Arts, tenim o hauríem d’intentar tenir uns mínims de sentit comú i de respecte vers a elles i als seus creadors, cosa que ja portem uns anys d’una degradació impossible d’aturar en els que tots estem d’una forma o d’una altra implicats i quan dic tots som tots, fins i tot el que firma aquest escrit. En el cor del cor d’en Carsen, hi habita una frustració, una impotència de no poder igualar les grans creacions que sempre fan una ombra, i aquesta manera humiliant és la forma de consolar, de distreure fins on dura l’èxit la dita frustració, impulsos de destrucció que tenim incorporats els éssers humans impossibles de reprimir.

Catalunya s’ha convertit o l’han convertit, gràcies als de Convergència i Unió i els morts de gana d’Esquerra Republicana, en una mena de feu intolerant, manipulat in-culturalment per una sèrie de personatges- que sempre son els mateixos- que es mengen tots els recursos i a més es fan anomenar els estendards de Catalunya, artistes oficials del “Règim” i que van en ramat quan Catalunya es presenta a fora, encara recordem l’espectacle de la Fira del Llibre de Frankfurt, “artistes” com Brotons amb les seves sardanes amb regust simfònic, Ros Marbà, el Quartet Casals, Toldrà, Guinjoan, Savall, Carles Santos, Serrat, Josep Carreras, M. Caballé que estant la seva veu en un estat deplorable no pot retirar-se per no deixar de cobrar els seus contractes milionaris, Quim Monzó, Eugenio Trías, Zafón... quins referents, oi? I quan Catalunya ha produït personatges de la magnitud de Victoria de los Ángeles, quina senyora! Josep Soler, l’únic a qui se li podria dir compositor de veritat amb tot el que hauria de comportar l’ofici; l’escriptor Josep Benet, a qui només una universitat li va atorgar un Doctor Honoris Causa; el pintor Lluís Graner, a aquest últim per a la informació de tots, l’únic museu que se li ha dedicat l’hem d’anar a buscar fins a Washington. Tota aquesta situació fa riure o plorar? Per què aquesta sinistra tendència a ignorar a persones de veritable qualitat, voluntàriament, per altra banda, pot ser per por? Què vol dir ser català, escriure en català, composar per als gustos dels consumidors, ser modern, escriure a l’Avui i sortir a TV3, la Catalunya del “bon rotllo”.

En la Viena de principis del segle XX es trobaven pel carrer Mahler, Strauss, Zemlinsky, Hofmannsthal, Gropius, Freud, Musil, ...com canvien els temps!

Sempre ens queda el consol dels finals que han tingut els veritables artistes. Epicur, totalment ignorat en vida; Bach, relegat a només tocar l’orgue- en l’única carta que es conserva de Bach podem trobar escrit en paraules seves: l’únic que he trobat en aquest món ha estat odi, enveja i mediocritat - Mussorgsky, abandonat en un carrer de Moscou. Resumint, avui, quan es parla d’algun personatge que diuen que posseeix totes les virtuts humanes i no humanes i és reconegut pel seu tarannà (paraula horrorosa), és sinònim, traient alguns rars casos, de mediocritat. Llavors, si lo contrari, és a dir, el silenci i el treball constant, vol dir que darrera hi ha un artista en estat pur, doncs diria sobretot als vius, que prenguin paciència, que la seva hora, la nostra hora, ja arribarà. Hi ha la frase cèlebre amb que acaba l’oda de Manzoni a Napoleó: Ai posteri l’ardua sentenza. Tant per el gran com per el petit, el futur donarà l’àrdua sentència en el transcorre dels anys.

La veritat només té un camí i sempre arrossega una desavantatge i tots el atributs que podem tenir persones com nosaltres, avui no serveixen per a res. Persones totalment desaprofitades, desemparades que al final projectem un menyspreu universal.

“Allò que s’alaba sense cap fonament i que, a judici del populatxo, constitueix un bé, exalta els esperitis que s’acontenten amb vacuïtats” li diu Sèneca a Lucili en una de les seves Epístoles Morals. Moralitat, em pregunto si deu d’existir en el vocabulari d’aquesta mena de gent. Fàcil resposta. No!

En fi, s’han preguntat quin aspecte tindrem d’aquí a vint anys desprès de morts?

D’acord, tots estem sota l’empara de l’emprenyadora llibertat d’expressió, fins i tot si li ve de gust pot escopir sobre la meva tomba, però li faig saber que d’aquest objecte no n’hi haurà. Ho sento!

Y ansí me es fuerza el responder sin saber a quién; mas esta mi respuesta, como antes mis versos, hecho sin rebeldía. (“Soledades”, Luis de Góngora)


Resposta a aquest article al blog del Sr. Jaume Radigales "Dietari Operístic"
Algú que no m'estima gaire...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!