Summercase 2007

Joan Fontdeglòria 19-07-2007

Crònica d´un èxit anunciat

Després de dues intenses jornades al nou festival estiuenc de referència, és hora de fer balanç. Començaré posant en dubte l’etiqueta de festival “independent” sobretot tenint en compte que el terme es refereix a tot allò que es mou als marges dels grans mitjans, de les grans discogràfiques i, en definitiva, del gran públic. I és que el primer que podem dir del Summercase és que mou masses (va sumar 109.000 assistents entre els dos dies a Madrid i Barcelona, o sigui uns 27.000 per jornada i ciutat), i que, per tant, té poc ja de “minoritari” o “alternatiu”, digueu-li com vulgueu. Podríem dir el mateix del FIB, el festival indie de referència a I’Estat, i és que noms com Scissor Sisters, The Chemical Brothers, Kaiser Chiefs o Bloc Party ja no viuen al marge de res, sinó que formen part dels cercles comercials, dels mitjans més influents, de les grans discogràfiques i són el reclam d’un públic heterogeni que no acostuma a anar a concerts habitualment i que aprofita aquests grans esdeveniments senzillament per passar un cap de setmana diferent amb els col·legues. Per tant, sí, el festival creix, però no em sembla que ho faci gràcies a la contrastada categoria d’algunes propostes (PJ Harvey, Jarvis Cocker, !!!, LCD Soundsystem, Arcade Fire o The Hidden Cameras són alguns exemples del bon nivell del festival). Potser el nom que millor uneix qualitat musical amb quantitat de públic arrossegat són els canadencs Arcade Fire, però la resta de bones propostes únicament compta amb el seu públic –fidel, sí, i més nombrós en el cas de l’emblemàtica Polly Jean pel que representa– però segueixen vivint força allunyats del mainstream i, per tant, no arrosseguen tanta gent com, per exemple, els sobrevalorats The Chemical Brothers.

En definitiva, per una o altra raó, èxit de públic; això és innegable. Molta gent, però, també vol dir moltes cues, tant per treure tiquets, com per consumir, com per anar als lavabos... i tot això vol dir incomoditats, està pendent d’efectes col·laterals –des d’on ho veurem? Quan pixarem? Per on passarem?.. – i, en definitiva, d’estar menys pendents de la música del que voldríem –en algun moment, vam arribar a tenir la sensació que érem els únics que volíem gaudir-la plenament–. No vull perdre de vista, però, que això és un festival amb tot el que representa –podríem dir també que són “danys col·laterals”– però també és cert que els problemes provocats per la massiva presència de públic no són inevitables al Fòrum, i és que el Primavera Sound i la primera edició del Summercase ens havien acostumat a una altra cosa. Potser caldria ampliar les zones de concerts –l’espai de Fòrum ocupat era molt limitat, les dues carpes van quedar sovint atapeïdes i fins i tot el preciós escenari Terminal E va quedar petit amb grada inclosa– i aprofitar l’immillorable Auditori del Fòrum per a concerts com el de la PJ Harvey... hagués estat excepcional. Contra la calor no s’hi pot fer massa, però almenys podrien baixar els preus de les begudes, sobretot de les aigües –3 euros és abusiu tenint en compte que ens recomanen, irònicament fins i tot des de l’organització, que ens hidratem...–, i treure les lones laterals de les carpes –ho van fer el segon dia en una de les carpes quan ja era una obvietat–. Per un costat, caldrà que redissenyin els escenaris i els espais de cara a l’any vinent... I per un altra, caldrà millorar el transport nocturn: l’organització va preveure autobusos fins a la plaça Catalunya, però només per a la nit de divendres perquè suposo que comptaven amb el metro nocturn de dissabte. Dissabte, però, la gent es va trobar sense autobusos (la gent no sabia que aquella nit no n’hi haurien) i amb un metro que no funcionava per culpa de les obres; la mala llet de la gent contra l’Ajuntament i l’organització era del tot justificada. Caldrà, doncs, polir els grans detalls si no es vol morir d’èxit.

El que sembla innegable, però, és que musicalment el festival va tenir grans moments. Divendres semblava aglutinar el gruix de noms de referència en bon estat de forma. A primera hora de la tarda, els canadencs The Hidden Cameras apareixien literalment tapats, encaputxats, i van estar a l’alçada del que es demana en aquestes ocasions: bones cançons pop a ritme trepidant amb performances incloses; i és que la seva psicodèlia pop, malgrat que en disc pot arribar a ser excessivament ensucrada, en directe és capaç de fer ballar i saltar al públic més heterogeni, com era el cas.

També era la nit de tornar a sentir PJ Harvey, aquesta vegada tota sola i, per exigències d’ella mateixa, a la carpa Terminal S. Pel caire intimista del concert semblava el lloc adequat, però segurament la reina del rock no va tenir en compte la pèssima acústica de la carpa i la previsible aglomeració de públic per veure-la ni que només fos a través de les pantalles. Malgrat tot, el seu show en solitari va ser excel·lent, revisitant alguns dels seus èxits –potser el millor va ser l’incendiari “Big Exit” tota sola amb la guitarra elèctrica– i fent-ne de nous al piano o amb percussions pregravades. Amb un vestit blanc i un piano d’època, Polly Jean, sempre somrient i agraïda, va tornar a fer sentir la seva versió particular del rock, esgarrapant i acaronant els privilegiats que suàvem tinta –mai millor dit– per sentir-la a prop.

A la Terminal E, l’escenari de la grada amb el mar de fons, tot just quan PJ acabava els bisos, començava el festival de colors i serpentines dels coloristes The Flaming Lips, amb la ja mítica “Race for the prize”, autèntic himne de la banda nord-americana. La posada en escena era pràcticament idèntica a la que van lluir al Primavera Sound del 2006, la seva darrera visita a casa nostra: un grup d’una trentena de pares Noël a una banda de l’escenari i un altre grup d’al·lienígenes a l’altra, la pantalla gegant de fons amb Wayne Coyne que apareixia a dins d’un gran globus des d’on es va passejar per sobre del públic –això era nou– i més tard amb una guitarra de doble màstil... i serpentines de colors, globus gegants per al públic i la sensació que no ens cansarem mai de veure’ls en directe. Llàstima que cada vegada que els veiem, Coyne sembla estar més afònic, però la seva personalitat és insubstituïble, per exemple, quan és capaç de fer clamar la massa –realment no s’hi cabia– contra el govern Bush, o quan ens commou tot sol amb la història de “Yoshimi”.

Sense massa temps, a la Terminal O, l’escenari gran, havia de viure un dels moments més esperats del festival, la posada en escena d’un dels millors discos de l’any (“Neon Bible”) per part de la nova banda de referència mundial, els canadencs Arcade Fire. A l’escenari presenten deu músics multiinstrumentistes liderats pel texà Win Butler, que composa gran part de les cançons sol o acompanyat de la seva parella, Régine Chassagne. Ella també composa peces impecables, com l’excepcional “Intervention”, tema que va tancar el concert amb la sensació que tots estàvem a punt de tocar el cel. Abans havien revisat alguns temes del seu últim disc amb una excecució magistral i una èpica només a l’abast d’alguns privilegiats, com la melodramàtica “Black mirror” o “Ocean of noise”. Abans, “No cars go” deixava anar la nombrosa percussió, els arranjaments de corda i vent i els heroics coros finals que ja valien tot un festival. Van anar del tecno-pop vuitantero al folk-pop més rural passant pels tallants acords guitarreros que els apropa als Talking Heads o als Pixies, però sempre amb un so propi que els fa absolutament vigents. A més, tenen la sort de comptar amb una sèrie de músics que viuen amb passió el contacte amb el públic i que busquen la seva implicació i la seva complicitat. Al final, com en les grans ocasions, se’ns va fer curt; esperem tornar-los a veure ben aviat.

A la terminal E quedava per veure encara l’estat de forma dels britànics Bloc Party, que amb el seu segon disc, “A Weekend In The City”, semblaven haver fet un pas en fals. Amb la contundència d’alguns hits del seu primer disc van salvar els mobles però no van aconseguir arrancar els peus de terra al públic menys entregat. Bons rampells elèctrics però poca cosa cosa més per a una banda que malgrat la seva joventut ja sembla haver-se encallat. Era l’hora d’anar a l’asfixiant terminal S, que tornava a omplir-se per veure què ens oferia aquesta vegada LCD Soundsystem, o el que és el mateix, James Murphy, l’home que va revolucionar les pistes de ball amb l’aclamat “LCD Soundsystem” i que fa uns mesos revalidava l’èxit amb el seu segon disc, “Sound of Silver”, més pop i electrònic que l’anterior. Ja ens havia visitat fa uns mesos amb l’estrena del seu nou disc, però la seva presència en viu és sempre llaminera. Murphy va demostrar una altra vegada que l’energia rockera no està renyida amb la millor música de ball i que manté intacta la seva actitud irreverent heretada del millor del punk. El disc està carregat de temes trenca-pistes com “All my friends” –aquest va ser un dels moments àlgids de la nit, amb el públic entregat al ritme constant, efervescent i festiu del hit–, “Sound of silver” o “Time to get away” que en directe van créixer i esclatar fins a fer embogir el personal. Si es tractava d’acostar el dance i el rock, Murphy ha trobat la fórmula màgica. La nit acabava amb el pop eròtico-festiu dels Scissor Sisters, que rebentava l’escenari gran ja de matinada i l’omplia de ritmes que fan bandera dels plaers terrenals prohibits; havia arribat el moment de no estar-se de res... o de retirar-se a temps.

Dissabte pràcticament s’encetava amb els ja mítics James, banda de Manchester que als noranta es van mantenir en primera línia però que, malgrat que avui no són tan populars, segueixen en un moment de forma envejable. La banda de Tim Booth van repassar pràcticament tots els seus hits; van fer reviure altres temps brit-pop als seus fans de sempre però sense nostàlgia, atrapant els nouvinguts i encomanant l’energia que els va fer populars, sobretot la del seu líder, Tim Booth, que es movia amb uns espasmes rítmics envejables. Un altre dels grans moments del festival va ser a la carpa Terminal S, que es va tornar a quedar petita per rebre l’exlíder de Pulp, Jarvis Cocker, elegant i irònic com sempre, amb més protagonisme que mai –el seu llegat i l’excel·lent disc en solitari li permeten– i amb el seu posat arrogant característic que segueix fent les delícies dels seus fans. Va arrencar amb les impecables – sobretot per a aquestes ocasions– “Don’t let him waste your time” i “Heavy weather” però es va anar dissolent poc a poc amb els temes de mig temps del seu disc. Malgrat tot, bon retrobament el del públic català amb un dels mites del brit-pop, que segueix tan teatral com ens té acostumats i que va acabar amb un fi de festa inesperat: Jarvis, amb una senyera de les Illes Balears com a capa, interpretant l’”Eye of the tiger” de Survivor, tema mític de la pel·lícula “Rocky”.

Més tard, la Terminal E es tornava a omplir per gaudir dels francesos més exquisits, el duet Air, que arribava amb “Pocket Simphony” sota el braç, el seu brillant darrer disc. Jean-Benoît Dunckel i Niclas Godin van hipnotitzar-nos amb les seves simfonies delicades, plenes de subtileses on fins i tot els silencis prenen protagonisme. La posada en escena, sòbria però elegant –ells anaven vestits de blanc rigorós–, i la veu cada cop més aguditzada de Dunckel posava un punt i a part en tot el que havíem vist fins aquell moment: de París semblava que viatjàvem a Tòquio per tornar fins a Barcelona i adonar-nos, amb la calma, que el pop sensible també neix de la senzillesa i que l’electrònica subtil pot arribar a emocionar si s’utilitza més com a mitjà que com a fi. Un dels millors moments del festival, sens dubte.

L’últim esdeveniment imprescindible l’encetaven els nord-americans !!! (chk chk chk) i el seu allau de ritmes dance-punk. Nic Offer, vocalista i líder de la banda, lluny del victimisme fashion que acostumen a lluir alguns companys de professió –texans, samarreta, i bambes... no cal més– es va posar ràpidament el públic a la butxaca i va liderar un desplegament rítmic a l’abast de molt poques bandes. Havia arribat el moment de deixar-se portar per l’allau festiu fins a arribar a l’esclat d’intensitat que la banda volia aconseguir... i no parlem de ritmes pregravats sinó de funk del segle XXI en estat pur. Només ens queda desitjar que algun dia els puguem veure en format gran i amb una acústica més agraïda.

Punt i final a un festival que ha crescut més ràpid del que tenien previst. De fet, l’estimulant cartell anunciat mesos abans ja feia preveure una acollida multitudinària. Per tant, l’organització podria haver sospitat el desbordament creat per la multitud. Malgrat els problemes logístics, però, durant dos dies, el públic d’aquí –no es va veure l’allau de públic estranger d’altres ocasions– podem celebrar que definitivament comptem amb un festival d’estiu de qualitat d’acord amb la demanda social... Potser sobraven alguns nous mediàtics –els britànics Kaiser Chiefs semblaven més uns hooligans desfassats que una banda de rock– però és el preu que cal pagar en aquests esdeveniments per gaudir d’alguns plaers musicals que d’una altra manera no s’apropen a casa nostra. Ja se sap que en aquests casos, el fast-food dóna més ingressos, però no per això és més digerible. Ens conformem amb aquest grapat de petits tastets excepcionals.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!