Tot reconciliant-me amb el teatre

Joan Fontdeglòria 30-07-2011

Pseudoadaptacions vs. Clàssics sense disfresses

-Confesso amb tristesa que d'uns anys ençà tendeixo a desconfiar de les aproximacions actuals a clàssics del teatre, i que el recel sorgeix d'un prejudici. Injustament les jutjo per endavant, desencantat amb les versions a què hom ens està malacostumant. I és que darrerament ens hem hagut d'empassar massa pseudoadaptacions. Alguns directors confonen el gènere i, afectats per una mena d'incontrolable megalomania, se serveixen d'immaculats textos i d'actors brillants per convertir la seva peculiar representació en un calaix de sastre on tot hi té cabuda, i tot plegat se'ns dibuixa ben arbitrari. Per exemple, alguns visionaris, per tal de situar l'original en un marc històric contemporani, han introduït, entre d'altres invents, videoprojeccions i/o música enllaunada, que potser enlluernen però sobretot només distreuen i confonen l'espectador i el gènere; o el típic nu, si barroer i escatofílic millor, sense adonar-se'n que, de tan tòpic, ara ja només ridiculitza el mateix visionari i la seva original idea; o, en general, contextualitzacions en marcs escenogràfics i de vestuari contemporanis que desvirtuen els fets històrics que embolcallen l'obra original.  

En resum, focs artificials, confetis i serpentines. Tot ben efectista, ergo sovint també exitós. Diuen que pretenen actualitzar el teatre per al públic d'avui. I converteixen la modernitat en innocuïtat asèptica malgrat la pretesa revolució. Perquè actualitzant el text amb tanta anacronia en traeixen la seva essència, el trivialitzen i el fan artificial. El text és clàssic i, per tant, no s'ha marcit amb el pas dels anys. Però amb tanta parafernàlia pretesament postmoderna es perd la lliçó històrica i antropològica de l'original. Malgrat que els comportaments socials i culturals d'uns altres temps ja no són els nostres, no es pot obviar que són determinants per entendre el clàssic en la seva complexitat i singularitat. A més, aquestes circumstàncies històriques ens han engendrat d'una manera o altra i, per tant, també ens ajudaran a entendre els nostres dies... i a nosaltres mateixos. I aquest és un dels puntals de qualsevol expressió artística. És per això que malpenso d'alguns directors quan volen ser "més papistes que el Papa". Farien santament acostant-se, primer, amb més respecte a l'original i, segon, posant-se al servei del que pretenia explicar el seu autor i, no a l'inversa, servint-se'n.

-Això no obstant, paral·lelament a aquest desconcert estem retrobant directors i companyies que han decidit no trair i respectar, abans que res, els textos clàssics i el que els seus autors volien explicar. I no només això, sinó que, com voldrien els visionaris, aconsegueixen modernitzar-los, és a dir, apropar-los a l'espectador del segle XXI, però sense estridències ni focs artificials, sense anacronismes extravagants. Posaré tres exemples, tres propostes a partir de tres grans clàssics revisitats aquest estiu a Barcelona. D'entrada, La Perla 29, la companyia d'Oriol Broggi, n'és el cas paradigmàtic. Des del tombant de segle ha convertit la Biblioteca de Catalunya en un dels millors teatres de casa nostra; elegant, senzill i proper. Han revisitat, entre d'altres, clàssics d'Eduardo de Filippo, Tolstoi i Shakespeare amb respecte i fidelitat, i en el marc del Grec 2011 han reblat el clau amb l'oportuna, per la seva vigència temàtica, Luces de Bohemia de Valle-Inclán. No l'han disfressat perquè no cal, i l'èxit ha estat tan o més gran que el dels visionaris. D'altra banda, el director Joan Oller ja fa temps que també segueix aquesta línia, i amb la irònica i també vigent Tot esperant Godot de Samuel Beckett al Teatre Lliure ha tornat a alimentar-nos la fe en el gènere. I per últim, i com a paradigma de l'atreviment, la companyia Parking Shakespeare. Són 15 professionals de les arts escèniques que des del 2009 gosen regalar-nos literalment una obra del dramaturg anglès, cada juliol, al Parc de l'Estació del Nord, aprofitant que allà hi ha un teatre preciós a l'aire lliure, en forma d'espiral, a l'ombra dels til·lers. Personalment els he vist les dues últimes, La comèdia dels errors i enguany Somni d'una nit d'estiu, i he de dir que en tots dos casos el resultat millora les grans produccions que hem vist abans de les mateixes obres. El fet de comptar només amb alguns patrocinadors i amb la bona voluntat del públic que s'hi aplega no els permet grans recursos, però els exprimeixen al màxim, juntament amb una magnífica i fidel interpretació de l'original. I segurament, si comptessin amb més pressupost, tampoc jugarien amb foc, perquè així el resultat és més òptim: buidant la representació de disfresses aconsegueixen que el vehicle pràcticament només el condueixi l'actor i el text. I l'espectador ho agraeix, perquè està menys condicionat i pot dibuixar, posem pel cas, el seu propi bosc o el seu propi castell. Literatura i teatre en estat pur.

Contradient les propostes visionàries, La Perla 29, Joan Oller i Parking Shakespeare són conscients que el que interpreten encara marca la pauta del que avui dia es viu i s'escriu. Saben que són clàssics i, per tant, essencialment primigenis. I per això procuren que no es perdi ni un detall de la seva natura pròpia.                

-A més, quan els gaudim ens adonem que tots plegats tenen clar que el text i la interpretació van per davant. Per això, prioritzen, d'entrada, que ningú perdi el fil auditiu del que s'explica, posant atenció en la bona dicció dels actors i prioritzant la proximitat del públic a la interpretació. Pronúncia impecable i proximitat. Malgrat que hauria de ser una obvietat, un a priori de l'ofici d'interpretar i de les representacions teatrals, malauradament no ho és. I per això, com a espectadors, també els ho agraïm. Pel cap baix, d'entrada entenem i sentim què ens volen transmetre. I la resta? Facilita la comprensió de l'època històrica, l'argument i la temàtica. Com? En general, la seva fórmula és "menys és més": com més senzills i propers són els espais concrets, els canvis d'escenografia i la resta d'elements, més fàcilment s'arriba a entendre l'ànima de l'original. I, de retruc, ens és més fàcil contextualitzar-la en els nostres dies. Perquè obres com Luces de Bohemia, Tot esperant Godot o Somni d'una nit d'estiu ja són essencialment contemporànies en tant que clàssiques. Com menys les empastifen, més fàcilment es reconeixen. Sense tanta aparatositat, la complicitat de l'espectador -o, si voleu, la màgia del teatre!- fa la resta.    

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!