Tu cantes o pagues per escoltar?

Borja Duñó Aixerch 23-12-2012

-M'ha passat un parell de vegades darrerament. Seure on són tots els periodistes i aprofitar per comentar la jugada fins que alguna persona del públic ens crida l'atenció. Es tracta d'una situació compromesa; no vols molestar els demés però tampoc vols tallar aquell que t'està explicant amb autèntica passió de melòman empedreït de quina tradició de l'Orient Mitjà prové la peça que Dead Can Dance interpreten en aquell moment. Cara de pòquer i somriure de circumstàncies a banda i banda. Perdó, perdó.

Som a L'Auditori, un espai que delimita amb gran exactitud quina és la posició de l'espectador respecte l'artista. Si fóssim en un club de rock, o en un pavelló esportiu, podríem moure'ns amb llibertat, prendre una cervesa, ballar o comentar la jugada sense molestar gaire. Però en aquest temple de l'acústica les normes són estrictes: una entrada equival a un número de butaca concret, els espectadors estem perfectament organitzats per zones i preus, està prohibit entrar i sortir de la sala durant les cançons i està mal vist aixecar-se si no hi ha una ovació majoritària, preferiblement cap al final del concert.

M'expliquen que el dia abans, al concert de Rahat Fateh Ali Khan, el públic -principalment pakistanès- va saltar-se de forma natural i espontània totes les normes sagrades dels auditoris moderns. No sé si el qawwali condueix a un estat d'ànim que porti a aixecar-se de les cadires, envair el passadís central i ballar durant tota l'actuació, però es veu que el nebot del gran Nusrat Fateh Ali Khan va interpretar també conegudes peces de Bollywood i, és clar, la música de Bollywood convida al ball.

Això em va dur a reflexionar sobre el fet que cada vegada es programin més concerts de rock en auditoris d'acústica perfecta que, a banda de ser freds i funcionals, determinen de forma estricta quin és el paper del públic i quin el de l'artista. Hem convertit la música en una experiència purament estètica, de museu, on l'artista parla i el públic només calla i escolta? On són les formes de participació tradicionalment associades amb la música popular?

Des del meu punt de vista, hem traslladat al pop i el rock el funcionament del concert de la música clàssica occidental. En primer lloc no és un plaer apte per a totes les butxaques. L'exclusivitat és un factor a tenir en compte; paguem per gaudir, però també per presumir de bon gust, per sentir-nos diferents de la massa. En segon lloc, l'excessiva professionalització del rock no només ha allunyat el públic de l'artista, sinó que també ha allunyat l'artista del públic. En el noranta per cent dels concerts que vaig a veure trobo a faltar un lligam creïble entre la música i altres esferes de la vida. Veig músics que arriben a la ciutat, cobren per tocar i se'n van cap a una altra banda. Formen part d'un engranatge comercial: jo pago, tu m'ofereixes una dosi concentrada de gaudi estètic.

-Però des que l'home és home que la música ha estat estretament lligada a les qüestions més fonamentals de la vida: el naixement, la mort, l'amor, la política... (no en abstracte sinó en concret: un bateig, un funeral, un casament, una guerra, una lluita social determinada). Tanmateix, avui tenim la vida tan compartimentada que ja no cantem a casa, sinó que paguem perquè algú ho faci durant dues hores, dalt d'un escenari. Escoltem, callem, aplaudim i finalment, tornem a la nostra rutina diària. És una experiència tan delimitada en l'espai i en el temps que em fa por que no sigui autèntica.

Potser caldria que hi hagués artistes que repensessin la seva relació amb el públic. Per què fan el que fan i per què ho fan de la manera que ho fan: cal que l'escenari sigui rectangular? Ha d'estar el públic sempre en una posició frontal? Cal que aplaudim els solos als concerts de jazz? Hi ha una infinitat de regles que seguim per inèrcia i sense adonar-nos-en.

Per altra banda, vivim en temps de mobilitzacions, i m'ha semblat detectar en els càntics d'aquestes manifestacions una espontaneïtat que creia perduda. Com passa als camps de futbol, es tracta d'una creació col·lectiva, sense egos, sense autors, sense jerarquia; una creació on no hi ha ni públic ni artista perquè tots formem part de la mateixa cosa. És música sense coartada estètica, amb una funció social pura.

Arran de la manifestació de l'11 de setembre d'enguany, hi va haver un intent per part d'un grup d'intel·lectuals de canviar els cants independentistes. Consideraven poc refinat el clàssic crit d'i-inde-independència! i en van crear de nous, però com era de preveure, la iniciativa va fracassar. Per sort, encara no hem ordenat i compartimentat la música en aquest tipus d'expressions col·lectives, i això em fa creure que la música encara viu en cada un de nosaltres malgrat haver-nos empassat la mentida que la humanitat està clarament dividida en dos: els que tenen facultats per cantar i els que paguen per escoltar-los.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!