Un petit cant del nostre destí

Joan Pere Gil Bonfill 14-01-2007

“Sempre que l’home ha volgut fer de l’Estat el seu cel, l’ha convertit en el seu infern.”

Hyperion
de Hölderlin


Pot ser sí que hauríem de començar a reconèixer que estem tristos, encara que hi ha personatges que reconeixen estar exempts d’aquest sentiment. Ens podríem estar referint per exemple a Michel de Montaigne. Amb aquest sentiment fa que les coses que hauríem de fer, tan sols es queden just a la vora de la materialització, això sí, seguidament en sorgiran d’altres, pot ser menys pràctiques però més doloroses.

Quan érem més petits que ara, el que per aquells temps tenia el desacreditat títol de pare ens va arribar a fer creure que els ministres dels governs eren molt intel·ligents, és clar, també s’hauria de matisar de quina mena d’intel·ligència estaria parlant aquell senyor cada vegada més i més llunyà a nosaltres i cada vegada més present en els nostres escrits. De llavors ençà pensem amb cap seguretat que estaria parlant de l’art d’utilitzar la intel·ligència i així poc a poc poder anular la capacitat de pensar, una de les tasques més perilloses, sinó la més, tal i com afirmava Hegel, el del viatge de descobriment.

Ja tenim, o millor dit, ja tenen a n’aquesta ciutat una nova Sala de Cambra de l’Auditori, o pot ser hauríem de dir que el Quartet Casals estrena casa pròpia molt espaiosa, amb “vistes al mar”? Aquesta mateixa agrupació acaba d’obtenir el Premi Ciutat de Barcelona, i si no en tenien prou amb un premi va i els hi concedeixen el Premio Nacional de Música en la modalitat d’interpretació. Què hi pot haver darrera de tots aquests premis? Sol passar que com més premiats són uns personatges més premis reben. Ah! quins temps aquells quan alguns es podien permetre el luxe ètic de rebutjar-los. Gràcies, Pasternak, Sartre... o pot ser Bach, Mozart o Mahler, per citar-ne alguns, van rebre molts premis? Més aviat van rebre disgustos. Però de tant en tant es pot agafar oxigen gràcies als premis de bona voluntat. Diem això ja que tenim el privilegi de tenir a una persona que es diu Ignacio Cirac, Ignasi per als catalans, aquest personatge quasi anònim és ni més ni menys director de l’Institut Max Planck d’Òptica Quàntica de la ciutat alemanya de Garching. Ignacio Cirac fou guardonat en la XXVI edició dels “Premios Príncipe de Asturias” en la categoria d’Investigació Científica i Tècnica. Hem volgut i a més creiem que tenim l’obligació de fer esmena de totes aquestes dades, perquè ni de bon tros es va fer el ressò que es mereixia, ja no pel premi físicament, sinó per la tasca que està fent aquesta persona que ha desenvolupat un nou sistema de computarització, basat en la mecànica quàntica. En un futur aquest sistema permetrà realitzar càlculs algorísmics amb molta més rapidesa. Com era d’esperar els mitjans de comunicació catalans es van “oblidar” d’aquesta rellevant notícia. El balcó del Palau de la Generalitat està reservat només als que com uns nens li donen puntades a una pilota. El mateix Hegel era un aferrissat defensor del model d’Estat Nacional, el considerava com la cristal·lització de tota l’Ètica i ja en pronosticava en aquells temps els perills que podria portar la democràcia i els estats lliberals. Què pot arribar a significar el símbol del premi? Nosaltres tenim clar que les recompenses son creades i destinades per a una societat abocada a una buidor estrafolària, nerviosa, intranquil·la, desorientada i lo que és molt pitjor, que no és capaç de prendre consciència d’aquest suïcidi. Saben que hi ha “compositors” que fan col·lecció de premis com el Premio Nacional de Música i d’altra banda n’hi ha d’altres, ara ens be un a la memòria, que ni tan sols els hi han donat un ni per a salvar la seva vergonya, si es que en tenen? Ara, si tenir-lo vol dir entrar en el club de tots aquests personatges... Paradoxalment aquesta revista va dedicar tota una portada a l’esmentat Quartet Casals, fet al que ens vàrem oposar, però desprès vam pensar que tots tenen cabuda en un mitjà minoritari, independent i lliure com és aquest projecte, tant els bons com els dolents, però s’ha de dir que sempre preferiríem els de bona voluntat i els que aporten quelcom. Pot ser vam arribar a pensar que ens feien un favor a la revista per prestar el seu nom i la seva important imatge, sense cobrar, creiem, però dubto molt que avui en dia facin alguna cosa que no sigui per omplir la seva butxaca i així d’aquesta manera vendríem uns quants exemplars més.

Abans existien artistes declarats del Govern de Franco, icones com el Real Madrid, compositors com Turina, Luís de Pablo, Rodrigo, Oscar Esplà... Aquí a Catalunya també tenim un repertori bastant sinistre com el Barça - fins i tot s’anomena la cultura barcelonista - Savall, Serrat, Lluís Llach, Carles Santos... tots ells han trobat tot un negoci espectacular, enhorabona! I gràcies a l’aportació econòmica dels contribuents i de les institucions, son els representants de la nostra cultura - que encara no hem aclarit que vol arribar a dir això de la cultura d’un poble- : que sapiguem, a nosaltres no ens han preguntat per qui volem ser representats si es que volem ser representats. El millor representant d’un és un mateix.

Un dels personatges de la novel·la de Pio Baroja La Busca (1904), concretament el sabater, es preocupa acerca del porvenir de España, mirin si tota aquesta malaltia porta temps i temps vigent i el que arribarà a portar, sobre el nivell del país i de Catalunya, que en el fons del fons tot es el mateix. L’altre dia sense anar més lluny, vàrem tenir la desgràcia de passar pel costat del capo d’Esquerra Republicana i no transcriurem les tres paraules que li vam sentir i ja no cal dir el repertori de paraules grolleres que s’arriben a dir per minut a la Televisió pública de Catalunya. El que fa referència als comentaristes, entrevistats i col·laboradors de Catalunya Música, tant els seus comentaris com el seu nivell musical fan pena de sentir. Sense anar més lluny l’altre dia connectem aquesta emissora i sentim El noi de la mare: vam preferir apagar-la i posar Locus iste a Deo factus est dels Motets de Bruckner. Endavant amb la tant nostrada llengua i cultura catalana, senyors!

És una veritable llàstima que totes aquestes lletres no serveixen ni tan sols “per a res”, però els que hem escrit aquestes costoses ratlles fa bastant temps que hem estat guardonats amb el premi més prestigiós que pot rebre una persona, la llibertat d’idees, l’obtenció d’un nou pare i una dóna que pinta els foscos relleus del pensament i que vetlla pels principis de dos persones. Invitem a tot a qui vulgui comprovar el que hem fet per difondre la mica de cultura d’aquest tros de terra i veuran que tots aquests premiats de que abans parlàvem ni de bon tros s’acosten al que seria els motius d’un guardó. Cada vegada son més demencials les notícies culturals als mitjans de comunicació així com demencials son la major part dels personatges que reben els premis, recordin l’últim Premio Nacional de Música, César Camarero.

No podem passar per alt la presentació, apoteòsica, segons els comentaris de Catalunya Música i discretíssima segons La Vanguardia del concert que va dirigir el nou titular de l’Orquestra Simfònica de Barcelona, Eiji Oue, un director titular que dirigeix aquest concert, tira una flor al públic, tots moren de l’emoció i marxa durant uns quants mesos. Quina feina és pot fer amb aquesta filosofia?

Crec que la nostra intenció era parlar de la nova sala de cambra de l’Auditori. El seu director artístic David Albet en les seves notes en la presentació diu que pretén cobrir necessitats, vol incitar la presència de nous públics però amb els grups de sempre diem nosaltres. Acaba les notes dient: en qualitat pública, assumim el compromís d’apostar per artistes emergents, locals i internacionals, així com el d’incloure-hi obres d’autors catalans. Agafem aquestes paraules com a paraules pròpies i estarem expectants. D’entrada estan Cervelló, Gerhard, Toldrà, tot un desconegut; en fi, els de sempre.

Aufwiederlesen

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!