Una temporada de transició

Antoni Colomer 27-06-2012

Gran Teatre del Liceu Temporada 12/13

-El sorprenent entusiasme general amb què s'ha rebut la programació del Gran Teatre del Liceu cal suposar que es deu a la dramàtica situació del coliseu barceloní els darrers temps i que podia fer pensar en una reducció, tan pel què fa a l'aspecte quantitatiu com qualitatiu. Però analitzada amb una mica de deteniment, és evident que la propera temporada, tot i incloure noms il·lustres, no té ni l'equilibri no l'espessor de les darreres. Això sí, a canvi gaudirem de la presència, escapçada, de les forces del Festival de Bayreuth. Tres òperes, per inaugurar la temporada, en versió concert i amb presència de l'Orquestra i Cor del Festival de Bayreuth, que és el màxim atractiu d'aquest mini-cicle wagnerià que, pel què fa als altres àmbits, és un xic decebedor. A part del Tristan und Isolde, dos títols del Wagner primerenc,  Der Fliegende Hollander i el Lohengrin famós de les rates, però sense rates, ja que tots els espectacles s'oferiran en versió de concert. Una llàstima. Dirigiran  dos vells coneguts de la casa: Weigle per Lohengrin i l'Holandès i Schneider per Tristan. I pel què fa als repartiments, especial interès tenen la Senta de Ricarda Merbeth, la parella Vogt / Dasch a Lohengrin (quina llàstima no poder comptar amb l'immens Kauffmann pel rol principal) i Iréne Theorin com a Isolda.

Pel què fa a la resta de la temporada, dos punts forts indiscutibles són la Rusalka dirigida per Andrew Davis, amb direcció escènica de Stefan Herheim i un repartiment impecable i, last but no least, la Iolanta de Txaikovski amb l'Orquestra del Marinsky, Gergiev a la batuta i al repartiment la diva entre dives: Anna Netrebko. La resta del cast no s'especifica, però venint del Marinsky la versió serà de referència. Això sí, una vegada més, versió concert com també ho seran el Rienzi que interpretarà l'OBC sota la batuta del seu titular, Pablo González i les funcions de Il Pirata de Vincenzo Bellini. Una programació, la d'aquest darrer títol belcantista, poc comprensible, ja que l'obra només adquireix cert interès quan la protagonista és una bèstia escènica i vocal. No és aquest el cas, ni molt menys, de Mariella Devia per a qui els millors anys ja li han passat.

Altres títols interessants en conjunt són la producció de Laurent Pelly de Les Contes d'Hoffmann amb tres protagonistes de luxe (Dessay, Grigolo, Naouri) i algun debut interessant com el d'Eglise Gutiérrez, que està a les beceroles d'una carrera important; L'Or del Rin, començament de la nova tetralogia que durà a terme el Liceu en els propers anys, amb direcció escènica de Robert Carsen i musical de Josep Pons, el nou director musical del teatre; La Forza del Destino verdiana tanca aquest grup i torna al Liceu després de molts anys. La producció sembla que no tindrà gran interès, o sigui que la pilota queda en mans de Renato Palumbo al fossar. Veurem si és capaç d'injectar a la partitura verdiana el foc que aquesta requereix. Dels diversos repartiments, a considerar la Leonora de Violeta Urmana, absolutament decidida a ser considerada soprano dramàtica i el Don Carlo de Ludovic Tézier, cada vegada més atrevit pel què fa al repertori.

La raresa de la temporada és Street Scene de Kurt Weill, un compositor que feia anys que no gaudíem al Liceu. Després de les temporades dedicades a aprofundir en l'obra de Britten o Janacek, per exemple, serà ara l'hora de Weill? No estaria malament! La producció ve de Londres i promet ser un bon espectacle. Per la seva banda, Il turco in Italia i Lucio Silla tanquen la temporada. La primera (amb Machaidze i D'Arcangelo) ve a compensar l'oblit que ha patit Rossini al Liceu, excepte en contadíssimes ocasions, i la segona omple la quota mozartiana amb un títol poc habitual i un repartiment més que interessant (Petibon, Tro Santafé, Kalna, Aikin) i la direcció d'un especialista com Harry Bicket. La producció d'aquest Lucio Silla ve del Theater an der Wien i la signa Claus Guth mentre que la del Turco es de Christoph Loy.

Finalment dos títols per fer calaix: el més que conegut L'Elisir d'amore de Mario Gas suposarà el retrobament de Rolando Villazón amb el públic del Liceu, que va embogir amb la seva interpretació de Nemorino fa uns anys. El Dulcamara d'Ambrogio Maestri serà, amb tota probabilitat, l'altre gran triomfador d'aquestes funcions. Madama Butterfly, amb quinze funcions dividides en dues tongades, contarà amb Pons i el rutinari Callegari al fossar (veurem l'afinitat del director català amb el gran repertori italià) i entre els molts intèrprets dels diferents repartiments, destaca la presència de Patricia Racette, que molt probablement serà un gran descobriment pel públic liceista, així com amb Roberto Alagna en Pinkerton. A tenir en compte també, com a Pinkerton, a Jorge de León, tenor cada dia més sol·licitat.

Quatre companyies de dansa passaran pel Gran Teatre del Liceu la propera temporada: Alvin AileyAmerican Dance Theatre, American Ballet, el Ballet Nacional de Praga i el Ballett am Rhein amb un espectacle a partir de la música de Bach, mentre que els Concerts, probablement degut a la incorporació de Josep Pons, tenen una nombrosa presència en la programació de l'any que ve, amb l'Orquestra del Liceu tant a l'Auditori com al Palau. Però especial interès tenen els protagonitzats pel contratenor Bejun Mehta i la mezzo Joyce di Donato. També Jordi Savall torna al Liceu amb un programa centrat en l'òpera barroca francesa. Està bé, però per quan un títol de Rameau, per exemple, a l'escenari del Liceu?

Un detall que ha passat relativament desapercebut és l'absència total de recitals. És obvi que aquests recitals tenien un nivell d'ocupació relatiu, però per altra banda ha ofert immenses satisfaccions a molts afeccionats. Conseqüències, suposem, de la crisi, o de la mala gestió o del que sigui...

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!