Any III després de Muti

Antoni Colomer 13-03-2008

Sobre la gestió de Stéphane Lissner com a Director Artístic de la Scala de Milà

Amb la perspectiva que donen gairebé tres anys de gestió ha arribat el moment de fer un balanç de, si més no, quines són les directrius de la  després de la traumàtica sortida de Riccardo Muti.

L’ombra del director napolità era tan gran al teatre de Milà - un teatre per altra banda de tendència personalista, com demostra de manera fefaent la seva història – que era per tant previsible que res no seria igual després de la seva dimissió. I efectivament les coses han canviat, tot i que possiblement no en la direcció que la majoria del món operístic pensava.

El nomenament de Stéphane Lissner, provinent del Festival d’Aix en Provence, feia pensar en un trencament radical de la línia establerta per Muti. Una línia que donava prioritat a la continuïtat d’una escola interpretativa basada en uns cossos estables que garantien un alt nivell musical i una sèrie de cantants de la corda de Muti, que seguien de manera rigorosa cadascuna de les seves indicacions. Per altra banda, la tria del repertori i sobretot els conceptes escenogràfics estaven caracteritzats per una tendència clarament conservadora, allunyada dels centres operístics del centre d’Europa.

Amb Lissner semblava que aquest últim aspecte canviaria radicalment i que aquesta seria la principal aposta de la seva gestió: una modernització de la línia de producció de la Scala i una obertura a repertoris més arriscats i moderns. Però les previsions, com quasi sempre, no s’han acomplert. El canvi que Lissner proposa no va en aquesta línia, i la prova n’és la nit inaugural del seu segon any - en realitat el primer de plena gestió – en la que Lissner proposa ni més ni menys que Aida amb direcció escènica de Franco Zeffirelli (!). Una proposta que assenyala una clara concessió a la tradició i història del teatre, així com a les pressions de determinats sectors.

En canvi, en una cosa sí que el canvia ha estat substancial. La Scala ha passat de tenir “un” director musical a no tenir-ne cap. O a tenir-ne molts, però cap de fixe.
És a dir que Lissner està convertint la Scala en una mena de festival d’hivern en el que hi van passant figures del podi amb protagonisme especial de Barenboim, Chailly, Harding, Gatti i Ono. Sense dubte una llista de directors envejable per a qualsevol gran teatre del món, però que obre la incògnita veure quines conseqüències tindrà a la llarga per a l’orquestra la manca d’un referent principal.

Tot això ve a tomb de les representacions de Il Trittico de Giacomo Puccini que Riccardo Chailly ha dirigit aquest mes de març a l’històric teatre en una producció de Luca Ronconi. Unes funcions que, diguem-ho ras i curt, s’han de considerar decebedores.

L’interès per veure una versió íntegra de Il Trittico eren grans ja que, malgrat l’obsessió del propi Puccini de mantenir la unitat d’aquest retaule, la dificultat i les dimensions del projecte en tots els sentits, han fet que els teatres optin per fer-ne només dues en una sessió o bé combinar alguna de les tres obres amb d’altres òperes en un acte que encaixin amb més o menys fortuna. Si a això hi afegim altres al·licients com la direcció de Chailly - un director que es mou bé en quasi tots els terrenys, des de Mahler a Rossini - , un nom com el de Ronconi en la direcció escènica i alguns dels cantants habituals de la casa com Leo Nucci o Barbara Frittoli juntament amb figures com Joan Pons, Paoletta Marrocu o Marjana Lipovsek, cal reconèixer que la cosa tenia aires de festí operístic, però, una vegada més, les expectatives no es van acomplir.

I comencem pel responsable principal del fracàs d’aquesta producció, que converteix la anterior de Lluís Pasqual en un clàssic a enyorar. La tasca de Luca Ronconi deixa molt a desitjar en aquesta producció. Ja fa anys que Ronconi porta una trajectòria erràtica pel que fa a les seves produccions operístiques, però aquesta suposa una fita pel que fa a manca d’idees i de rigor. Ronconi dissenya una estructura en diagonal que serveix pels tres drames: en el primer, Il tabarro, és la barca de Michele la que creua l’escenari; en la segona, Suor Angelica, una gran estàtua religiosa estirada a terra ( amb cert aire de figureta de Lladró ) per sobre la qual hi circulen dificultosament els intèrprets, mentre que a Gianni Schicchi és la tarima del llit de Buoso Donato la que creua l’escenari. La idea en sí no és ni bona ni dolenta per se, però el problema venia més aviat de la manca d’idees – fins i tot el desinterès - en la direcció d’actors, la dubtosa estètica dels decorats - amb involuntària tendència al kitsch - i la deficient i inexpressiva il·luminació. En una paraula: infumable. Sembla mentida que un director d’escena com Ronconi sigui incapaç de no fer més que rutina en una obra amb les possibilitats teatrals de Gianni Schicchi. L’única idea que aporta – i potser més valia no fer-ho – és convertir a Schicchi en una mena de trassumpte de Dante.

Pel que fa als cantants la cosa va anar millor, encara que no fos per llençar coets. Joan Pons comença a patir irregularitats en l’emissió i la veu, a moments, perd brillantor, però és un bon frasejador i va tenir, en els llocs esperats com el duo amb Giorgietta, frases de gran expressivitat ( “Quando tu m’amavi”, “Resta vicino a me”). Se les va tenir com va poder amb “Scorre fiume eterno”, l’ària que Puccini va escriure per a l’estrena i que ràpidament – un encert indubtable – va ser substituïda pel propi autor per “Nulla, silenzio”, una ària amb gairebé la mateixa música però menys retòrica en el text i més efectiva. Paoletta Marrocu, per la seva part, va anar creixent des d’uns inicis dubitatius fins a un final convincent. Marrocu té una interessant presència escènica i vocal, tot i que en general canta un repertori un pèl per sobre de les seves possibilitats vocals. La part de Giorgietta, a moments, li exigeix estar al límit de les seves facultats, tot i que la cantant supleix en aquest cas les limitacions amb intel•ligència. La sorpresa agradable de la vetllada va venir del Luigi d’Antonello Palombi, que va substituir al inicialment previst Miro Dvorsky, i que va mostrar uns sòlids recursos vocals i va resistir sense problemes els passatges enverinats d’aquesta part, especialment en el duo amb la soprano. No és un cantant de gran fantasia interpretativa però mostra gran professionalitat en una corda, la del tenor spinto, en plena crisi de noms.

Però la decepció vocal de la nit va ser la Suor Angelica de Barbara Frittoli, una excel·lent cantant que no va tenir el seu dir i que en cap moment es va imposar en un paper que requereix unes condicions vocals i dramàtiques excepcionals. Amb canvis de color continus i amb una actuació que va anar de més a menys, la actuació de Frittoli va ser un reflex de la tònica general de la representació. Una representació que va tenir en Marjana Lipovsek una Zia Principessa sobreactuada, tant en la part escènica com vocal. Està de més dir que Ronconi no la va ajudar en res.

Finalment, el Gianni Schicchi, més enllà de la prometedora actuació del jove tenor Vittorio Grigolo i l’arxiconegut protagonista d’un Leo Nucci vocalment incombustible i escènicament desubicat, va posar de manifest l’única cosa d’autèntic valor de la vetllada: la direcció fresca i vibrant de Riccardo Chailly, que sense arribar a cotes inoblidables, va fer que l’espectacle fos digne d’un teatre com La Scala. L’orquestra va riure a Gianni Schicchi, va trobar la sfumatura adient als cromatismes de Suor Angelica, i es va mostrar amenaçant a Il Tabarro. Un balanç, en definitiva, decebedor per a un teatre que, tres anys després de Muti, encara busca la seva identitat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!