Ara que els til·lers ja han florit

Antoni Colomer 02-10-2008

Temporada musical a Berlín

Resa la llegenda que “mentre els til·lers vagin florint, Berlín sempre serà Berlín”. Doncs bé, gràcies als til·lers, a la providència o a el que sigui, Berlín, a nivell musical, continua sent Berlín, és a dir una referència mundial indiscutible, no tan sols per les personalitats que dirigeixen les seves grans institucions musicals com Barenboim, Rattle o fins fa quatre dies Thielemann, sinó per l’afecció i la vitalitat musical que respira la ciutat. I és que només en una ciutat com Berlín es pot observar com s’esgoten les entrades per a un concert centrat en la figura de Karl-Heinz Stockhausen, o com estudiants de tres escoles no només interpreten sinó que a més desenvolupen una peça musical basada en els criteris utilitzats per aquest autor en una obra com Gruppen. Però anem a pams...

Òbviament els til·lers floreixen al juliol i és quan aquests ja han perdut totes les seves flors, a començaments de setembre, quan s’inicia la “Festtage”, concepte traduïble per “dies de festa” i que esdevé el pòrtic d’entrada a la nova temporada musical. Aquesta “Festtage” involucra a diverses institucions musicals de la ciutat com la Filharmònica o la Staatsoper unter den Linden ( Òpera estatal “sota els til·lers”, nom popular que prové de l’avinguda en que està situada i que li dona nom ), orquestra i òpera que durant aquest dies han ofert de manera concentrada una sèrie de concerts, òperes i recitals de nivell extraordinari que a continuació passem a comentar.

Si bé el centre neuràlgic d’aquests dies era la Staatsoper, el concert que la Filharmònica ha dedicat a la figura de Stockhausen ha esdevingut un esdeveniment musical de primer ordre. Mort recentment, Stockhausen ha estat una figura sempre incòmoda i al final de la seva vida estigmatitzada, en part pel seu messianisme i en part per la llibertat de pensament que va exhibir sempre i que en la actual societat, en la que s’imposa de manera asfixiant el “políticament correcte”, era de difícil encaix. Els concerts que li ha dedicat la Filharmònica de Berlín marquen l’inici de la rehabilitació d’un dels personatges més decisius de la música de la segona part del segle XX. Una personalitat de gran vigor creatiu que va cultivar cadascuna de les apostes de l’avantguarda de la seva època, des de l’espaialitat o la música aleatòria fins a l’electrònica, la tècnica puntual o el serialisme. Una mica de cadascuna d’aquestes experiències culminen en Gruppen, obra escrita a finals dels anys 50 per a tres grups orquestrals amb els seus corresponents directors. Una obra indiscutiblement major que amb la interpretació que en van fer els directors Simon Rattle, Daniel Harding i Michael Boder al front d’una espectacular - com sempre - Filharmònica de Berlín, es situa com una balda imprescindible per a entendre la música de la segona meitat del segle passat.
L’experiència de l’audició d’aquesta obra, interpretada amb aquest nivell de qualitat, és una experiència sonora i musical de primer ordre, no tan sols per l’element parateatral que comporta - tres escenaris, tres directors, canvi de localitat dels espectadors a la mitja part de l’obra – sinó per la bellesa d’una partitura plena de contrastos i de colors. Una partitura d’un virtuosisme tímbric i contrapuntístic que fa palès el talent i la dimensió d’un compositor a qui, indubtablement, el temps i la història situaran en el lloc de privilegi que li correspon.

I finalment Daniel Barenboim....El músic argentí ha arribat a un grau de madurés i autoritat com a intèrpret, tant al piano com des del podi, absolutament extraordinari. És el rei de la Staatsoper i com a tal es comporta. Amb aquell punt de condescendència i arrogància que, juntament amb el talent indubtable i el treball rigorós, constitueixen la matèria prima del mite. Perquè el que està fent Barenboim amb l’orquestra de la Staatsoper, també coneguda com Berliner Staatskapelle, és realment admirable. Una orquestra molt jove, que toca invariablement a un nivell més que bo i que quan és dirigida pel mestre argentí arriba a nivells gairebé comparables als dels seus col·legues de la Filharmònica. El nivell que van assolir en el Tristany i Isolda del diumenge 21 de setembre és difícilment descriptible. Passem per sobre de la qualitat de totes les seccions - corda, metalls i fustes realment sensacionals – per anar a l’esperit de la interpretació: una versió sense amaneraments, clara en l’exposició, d’una fluïdesa impecable i sense una sola caiguda de tensió des del primer i mític acord del preludi del primer acte fins al darrer del liebestod. Barenboim no té cap inconvenient en fer sonar l’orquestra amb dinàmiques extremes, sempre controlades, que converteixen la sala de la Staatsoper, d’acústica sensacional i tamany ideal, en una veritable “olla a pressió”. La varietat gairebé calidoscòpica de colors, la penetració en el sentit últim del missatge musical i la perfecta construcció estructural d’una partitura que ja no té secrets per Barenboim, són els trets diferencials que situen la seva lectura a l’alçada dels més grans. Un Wagner com aquest hi ha poquíssims teatres al món que se’l puguin permetre.


També els cantants, tot i que en un segon terme degut a l’abassegador rendiment orquestral, van oferir un bon rendiment. Després de diversos canvis en el repartiment originalment previst, Isolda va ser interpretada per Deborah Polasky. No és aquest el paper ideal per a la vocalitat actual de la soprano americana, que després de tantes Elektra i Brunilda pateix certes irregularitats en l’emissió en la franja aguda, però Polasky ho va suplir amb intel·ligència i sensibilitat. Es va deixar guiar per Barenboim, va mantenir la veu recollida i si ve no va acabar amb una “Mort d’Isolda” corprenedora, va mantenir en tot moment un excel·lent nivell vocal i expressiu. Sorprenent el Tristan de Robert Gambill, de veu un pèl opaca però sòlida, acurada línia, bona presència escènica i valentia, en especial en un tercer acte entregat. Al seu costat Christoff Fischesser va compondre un Marke molt prometedor. Aquest baix, que sembla anar ocupant l’espai que el gran René Pape va deixant a la Staatsoper degut als seus cada vegada majors compromisos internacionals, es consolida com a un cantant molt interessant, amb excel•lents mitjans, bona línia i una personalitat canora interessant. Caldrà seguir-li la pista. Finalment Gerd Grochowski va ser un Kurwenal més solvent vocalment que emocionant escènicament, mentre que Brangäne va estar ben servida per Michele DeYoung. La producció va ser la de Harry Kupfer ja coneguda. Una producció austera però molt funcional.

Altra cosa va ser la producció de Cherniakov per El jugador de Prokòfiev. Una producció nova per a una obra que poc a poc es va imposant en els més importants escenaris internacionals després d’un període de cert oblit. I és lògic que així sigui ja que es tracta d’una obra prou interessant que sobretot permet el lluïment d’una gran companyia d’alt nivell. Obra coral basada en l’obra homònima de Dostoievski, El Jugador dona grans possibilitats dramàtiques a un director d’escena atent a la direcció d’actors. I aquest va ser el cas de Dimitri Cherniakov, que va treure un excel·lent rendiment de Misha Didyk en el rol protagonista, de veu resistent i sonora, ideal per a aquest repertori i gran treball escènic, Kristine Opolais com a Polina – atenció a aquesta cantant de presència imponent, excel·lent actriu i de veu més que interessant – i un Vladimir Ognovenko sensacional en el rol del General. Last but no least, menció especial per Stefania Toczyska. La veterana soprano polonesa troba en el rol de Babulenka un mitjà per lluir les seves aptituds escèniques i la seva (encara avui) solvència vocal en un d’aquests papers del repertori rus – tipus la comtessa de La Dame de Pique de Txaikovski – tan agraïts per a un cantant al fnal de la seva carrera, i fins i to un pèl més enllà. L’obra, però, troba el seu clímax en el joc de ruleta del darrer acte que suposa un autèntic tour de force per part de Prokòfiev i una prova de foc per a qualsevol companyia. No cal dir que la prova va ser superada amb excel·lent per una companyia brillant i per l’extraordinària concertació de Barenboim qui, una vegada més, es va erigir en el protagonista de la festa amb una lectura atenta als cantants i orquestralment suntuosa. Una balda més en la brillant trajectòria russa que ha emprés el director argentí en els darrers anys.

Finalment, i com a cirereta del pastís, el mateix dia en que per la tarda dirigia Tristany i Isolda, pel matí Daniel Barenboim va acompanyar a Thomas Quasthoff en “La bella molinera” de Franz Schubert. Un recital que, una vegada més (!) va deixar gent al carrer. Quasthoff és indiscutiblement un dels millors liederistes de l’actualitat. Però cal dir que, tot i oferir una excel·lent versió, Quasthoff no es va veure especialment ajudat per Barenboim al piano. No és que Barenboim no toqués bé, sinó que el seu protagonisme va fer que en alguns moments donés la sensació que entre ambdós intèrprets no hi havia un discurs unitari. El pianista va oferir frases fascinadores, va donar relleu a veus internes que en les seves mans es convertien en veritables perles i va tenir detalls inimaginables en d’altres pianistes acompanyants de primer nivell. Però algun error de concentració i l’excés de protagonisme que esmentaven van diluir l’efecte final d’aquest cicle fastuós.

Suposo, malgrat això, que no es pot demanar més a tres dies de concerts a Berlín. Tots tranquils. De moment, un any més, podem dir que els til·lers han florit.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!