Boris Godunov, una peça de culte

Antoni Colomer 17-01-2007

Direcció musical: Sebastian Weigle
Direcció d’escena: Willy Decker
Escenografia: John Macfarlane
Vestuari: John Macfarlane
Il·luminació: David Finn
Producció: De Nederlandse Opera
Orquestra: Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Cor: Cor del Gran Teatre del Liceu / Cor Vivaldi-Ipsi-Petits Cantors de Catalunya / Cor de Cambra del Palau de la Musica Catalana

Boris: Matti Salminen
Fiodor: Brian Asawa
Xenia: Marie Arnet
Pimen: Eric Halfvarson
Schuiskij: Philip Langridge
Grigori: Pär Lindskog
Varlaam: Anatoli Kotxerga
Missail: José Manuel Zapata
Dida: Stefania Toczyska
Sjtsjelkalov: Albert Schagidullin
Hostelera: Itxaro Mentxaka
Yoerodivy: Francisco Vas
Nikitich: David Pittman-Jennings
Mitjoecha: Josep Ferrer
Oficial: Javier Roldan
Bojaar: Jordi Casanova


En una suposada calaixera operística, una obra com Boris Godunov hauríem de trobar-la en el calaix corresponent a les “peces de culte”: es tracta, sense dubte, d’una obra mestra doncs prefigura la prosòdia i l’evolució de l’òpera russa; una obra aïllada històrica i estilísticament; discutible en la seva orquestració i fins i tot desequilibrada en la seva estructura dramàtica. Però, malgrat tot, una obra poderosa, captivadora, de personalitat innegable i a la que les seves febleses aporten un misteri i una grandesa pròpia només de les grans creacions artístiques.

La versió pretesament original presentada al Liceu posa de manifest, de manera encara més evident que qualsevol de les altres versions de l’obra, les característiques esmentades. L’orquestració de Mussorgsky, tant discutida i menyspreada durant anys, es revela com una partitura críptica, de textures fosques i reminiscències expressionistes inherents aquest “pathos” tant propi del poble rus i per tant de la seva música.

Un poble rus que, en el seu enfrontament amb el Tsar, esdevé el protagonista d’aquesta obra amb el seu lament desesperat. Mussorgsky subratlla aquest enfrontament en l’estructuració i l’ordre de les escenes: tant l’escena de la coronació de Boris com l’escena de Sant Basili constitueixen els punts àlgids del drama ja que en elles trobem l’enfrontament directe entre un poble famèlic i el Tsar torturat per la seva pròpia consciència. El personatge de “l’idiota”, convertit per Musorgsky en metàfora del poble rus, així com figura sagrada de la cultura russa, serà l’encarregat de donar el cop de gràcia al poderós però solitari Tsar.
La versió del 1869, la primera que va presentar Mussorgsky i que no va ser acceptada pel teatre imperial és la que, amb matisos i afegits, ha dirigit Sebastian Weigle en la seva presentació operística com a director titular del Liceu. Un debut interessant ja que probablement defineix les línies mestres que caracteritzaran l’estil del berlinès: gran control de la massa orquestral, amb moments de gran bellesa i expressivitat de les cordes; lectures equilibrades i de gran pulcritud amb una tendència analítica molt accentuada. Però en contrapartida, aquesta tendència analítica pot derivar en una certa fredor i un excessiu control sobre l’orquestra que no permet certes expansions líriques importants en determinats repertoris, característiques que ja es van posar de manifest en la recent interpretació de “Das Lied von der Erde”. Caldrà esperar el “Parsifal” d’aquest any per a emetre judicis més contrastats.

Aquest distanciament en el plantejament musical es va veure potenciat pel concepte teatral de Willy Decker, que basà en l’austeritat, el simbolisme i una curosa direcció d’actors el pes de la seva proposta escènica.
L’equip vocal mostrà un nivell que només es pot qualificar d’excel·lent. Salminen ja no exhibeix aquella veu granítica de fa vint anys que travessava l’orquestra com una canonada però el seu Boris posseeix una gran estatura dramàtica i el seu cant ha guanyat en subtilesa i matisos. Halfvarson tornà a demostrar que és un dels millors baixos del moment i el seu Pimen fou de referència. Qualsevol dia farà decididament el salt al paper protagonista. El Vaarlam de Kotscherga tingué el punt etílic just i la solvència vocal esperada mentre que Langridge demostrà, una vegada més, que fa augmentar el nivell de qualsevol muntatge en el que participi. Observar com es desplaça per escena aquest cantant-actor anglès és, de per sí, un plaer.
De la resta del repartiment destacà una vegada més la tasca de Francisco Vas que es consolida com un secundari de luxe, mentre que l’experiment de confiar a un contratenor com Asawa el rol de Fiodor sorprengué positivament per la adequació vocal i l’esforçat treball escènic.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!