Ciao Luciano

Antoni Colomer 06-09-2007

Mor Luciano Pavarotti als 71 anys

Potser no posseïa una veu amb una gran varietat de colors. Fins i tot podríem afirmar que de color no en tenia més que un. Ara bé, quin color! Quin timbre! Únic, d’una brillantor d’argent, lluminós com el golf de Nàpols encara que fos nascut a la freda Mòdena. Probablement la veu més espectacular i instantàniament reconeixible dels darrers 40 anys. Una veu que només podia pertànyer a una personalitat immensa, excessiva, abassegadora.
Encara que aquesta veu la podrem seguir escoltant pels segles dels segles, Luciano Pavarotti ha mort.

Les notícies dels darrers mesos, fins i tot dels darrers anys, no eren precisament tranquil·litzadores. Un càncer havia aconseguit, finalment, retirar a un home que veritablement no podia viure fora dels escenaris. I és que Pavarotti era un autèntic “Showman”, un home que dominava l’escenari i els mitjans.

De fet va ser ell el primer que va utilitzar els mitjans i el marketing emergent els anys 70 als Estats Units per convertir la seva imatge en una icona universalment coneguda:
El prototip de l’italià, o millor encara, de l’italo-americà – perquè Pavarotti va viure i treballar la major part de la seva vida als Estats Units – simpàtic i extravertit, que canta napolitanes i cuina “spaghetti” sempre amb un somriure als llavis.

L’evolució d’aquesta tendència mediàtica va portar als multitudinaris concerts del “Tres tenors” amb els amics Plácido i José i finalment a practicar amb major o menor encert el gènere “crossover” en els seus exitosos – pel que fa a vendes – Pavarotti&Friends, events en els que Luciano Pavarotti es movia amb total naturalitat. S’ho passava bé, en definitiva.

I és que la carrera operística ja la tenia feta. Una carrera fulgurant, i més per a un home que reconeixia obertament – i potser amb un punt de coqueteria - que no sabia llegir música. Una carrera que va començar a Itàlia – va estudiar amb el mític professor Campogalliani – però que va tenir, en els seus inicis, dos moments clau: la “Bohème” amb Karajan i Mirella Freni – veïna del poble on havia nascut i amb qui va compartir dida - i la trobada amb Joan Sutherland, que li va ensenyar la tècnica i l’estil belcantista.

A partir d’aquí la carrera de Pavarotti va ser meteòrica. Dominava tots els recursos del seu instrument. El fraseig, encara que no gaire variat, era càlid i d’una immediatesa única. Sabia dibuixar de manera natural l’arc d’una frase i pujava a l’agut amb gran facilitat. Va deixar, junt amb Sutherland enregistraments de Bellini, Donizetti i Verdi de referència, amb Karajan i Freni van deixar empremta inesborrable en Puccini i amb Solti especialment i la seva discogràfica de tota la vida (DECCA) va deixar interessants testimonis de la seva qualitat.

Finalment, i massa jove, Pavarotti ha cedit. Ens deixa no només un dels grans cantants de l’era fonogràfica. Ens deixa una autèntica icona del segle XX.

Descansi en pau.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!