Dalí i la música

Joan Carles Martínez Prat 19-01-2007

Sobre el tema Dalí i la Música, penso que s’ha de parlar des d’un punt de mira que ens posicioni fora dels marges de la sintaxis musical. No crec que s’hagi d’analitzar la relació de Dalí amb la música de la mateixa manera que la relació que mantenia amb altres de les arts que li eren més properes tècnicament; això no ens aparta d’una comprensió profunda i d’una percepció immediata del sentit musical per Dalí.

Dalí va mostrar-se com un artista polifacètic; dibuixant-pintor, dissenyador, escultor, escriptor, actor…., i també va desenvolupar-se com a intèrpret i improvisador. La música va tenir part important en moltes de les seves produccions i també el va influir espiritualment en diferents moments de la seva vida.

Dalí va ser entre d’altres aspectes un artista espiritual i és aquesta una característica molt important per avaluar la seva obra i la relació que va tenir amb la música. El seu concepte de l’art, es va regir a partir d’un moment donat de la seva vida per la idea d’art total, la realització d’una idea artística interdisciplinària, a la manera dels artistes del Renaixement.

L’espiritualitat es manifesta en Dalí en cada pintura i en cada manifestació artística. El seu mètode de composició es centra en la extraversió constant i immediata del seu subconscient, el mètode crític-paranoic (paranoic-tou, crític dur) , pràctica que el porta a una constant reflexió sobre la fondària de la ment, de l’ànima i sobre inseparables temes no resolts que pren com a referència fonamental en la seva obra: el poder, la perfecció, l’amor, la mística, la vida i la difícil acceptació de la mort…

Frases com: El paisatge és un estat de l’ànima o…la meva energia s’arrela a la terra, a la tradició, responen a un estat de calma reflexiva i a la voluntat de mantenir un esperit viu.

El seu Renaixement artístico-espiritual s’acosta a través del catolicisme a la idea de Déu, de jerarquia i poder absolut. El seu segon desig d’infantesa era ser emperador, Napoleó, el centre i el més gran. Es va realitzar com a cuiner, el seu primer desig, alquimista de l’aire, de la pintura. Va declarar-se monàrquic fins a la medul·la, però no políticament sinó metafísicament. Veia en la monarquia la prova de la validesa de l’àcid desoxirribunocleic, l’ADN, o sigui que des de la primera cèl·lula viva fins a la última tot s’ha transmès genèticament però no políticament, (Dalí era apolític).

Les seves investigacions sobre les lleis naturals, la física, la metafísica i la genètica, responen al desig d’immortalitat, d’apropar-se a Déu a través del catolicisme, apropament que s’entén des de la necessitat de Dalí de convertir-se en Déu a través del ritual cristià i espanyol.

Dalí era un voyeur, la vista era el seu sentit més desenvolupat i tècnicament connectava directament entre la imatge i la seva realització gràfica, igual que compositors com Bach, Mozart… tenien la comprensió immediata del só i de la seva grafia. Dalí entenia la música com a representació emocional, sabia utilitzar de manera encertada els estats d’ànim que aquesta representava (de forma visual) y es deixava influenciar espiritualment pel seu sentit immaterial i per la definició romàntica de música com a art sublim.

La refinada sensibilitat musical daliniana és herència del seu pare, dilatant i apassionat de la música. La música de Bethoven, Mozart, Gounod, la música tradicional, envoltava l’ambient familiar de la seva infantesa i joventut a Figueres i Cadaqués, i juntament amb el paisatge empordanès configura el centre de la seva pintura. La música popular dels anys 50 a París, tangos, jazz, la música de cabaret, i la música dels impressionistes i post-impressionistes francesos acompanyen la vida pública del primer Dalí surrealista.

Wagner penetra en el teixit de la ment daliniana a partir del mite i del psicoanàlisi, Wagner-Nietzsche i Freud. També comparteix amb Wagner el sentit de la globalitat artística i li desperta el desig per l’òpera, espai escènic on la música no és el centre, si no un element més del tot. Dalí i Lorca varen planejar la realització d’una òpera i en assabentar-se de la mort d’aquest últim, decideix fer el projecte ell sol, creant una òpera-poema amb llibret de Garcia Vàzquez Montalbán i música d’Igor Wakhévitch. Dalí reinventa la creació del món a partir de les seves obsessions i dels seus propis mites. Marilyn Monroe, Mao Tse-Tung, els Max Brothers, el secretari de les Nacions Unides, Gilles de Rais, Joana d’Arc, Ana de Bretanya: Etre Dieu, hapening en sis dies. Sense missatge. La música expressa els corrents de l’Avantguarda europea dels anys setanta, efectes instrumentals d’una considerable plantilla d’instruments de percussió, orquestra de cordes, cors i solistes, sintetitzador de sons i cinta magnètica, un grup de rock, comediants i Salvador Dalí com a intèrpret-vedette que improvisa constantment. Amb constants al•lusions a Wagner en el primer guió que Dalí va escriure, a la sardana i particularment a la tenora, instrument que Dalí coneix molt de prop des de la seva infantesa i la melodia de l’Arlessiene de G. Bizet.

És a partir de la mort de Gala que el món dalinià es clou en una profunda i obscura introversió mental on la música omplirà l’estat constant d’espiritualització, possiblement causat per la prompta perspectiva de la mort, retornant als entorns musicals de la família natal i sol·liciten músiques concretes per elevar-se en cos i ànima a l’estat de mistificació que comporta la música. Temes com l’Ària de la Suite en Re de Bach, al·lusions a la serenata de Toseli, o a l’òpera Norma de Bellini l’acompanyaran en els últims anys de la seva vida.

Concretament l’ària de la Suite en Re de Bach (hipòtesi), l’ajudarà a una serena comprensió de la mort i a una acceptació d’aquesta dintre del ritus del catolicisme i deixarà empremta en l’última de les seves obres pictòriques, el quadre La cua de la gavina, pintura en la qual ens mostra una clara i espiritual visió de la mort a partir de la contraposició de plànols dels colors blanc i negre, d’unes línies que simbolitzen un calze d’església (instrument on la persona mediàtica entre el cel i la terra utilitza en un moment del ritual cristià de la missa per evocar la santificació de la sang i el cos de Jesucrist), i unes al·lusions al signe d’Stradivarius amb la imatge d’una tapa de violí en un extrem. La cua de la gavina juntament amb la música de Bach, eleven l’ànima de Dalí a un espai fora de l’horitzó terrenal, la metafísica, retornant al record visionari del Cap de Creus, un retorn a l’origen abans de la mort. El quadre data de l’any 1983, va ser la seva última pintura i Dalí va morir l’any 1989.

En quant la relació entre Dalí i l’element primari de la música, el so, s’ha de veure la utilització d’un codi universal que regeix les bases de la seva tècnica compositiva i que serveix a qualsevol àrea artística, pintura, música, escultura, cinema…

La seva tècnica es centra en el domini de l’espai, i de la relació entre la forma i la matèria (contingut)-espai-temps:

*Avui sabem que la forma sempre és el producte d’un procés inquisicional de la matèria – la relació específica de la matèria quan és sotmesa a la terrible coacció de l’espai que l’oprimeix per tot arreu, estrenyent-la i esprement-la, produint les inflors que esclaten de la seva vida fins als límits exactes dels contorns rigorosos de la seva pròpia originalitat de reacció. Quantes vegades una matèria dotada d’un impuls massa absolut és anorreada! Mentre que un altre tros de matèria, que només intenta fer el que pot i està més ben adaptat al plaer d’amollar-se contraient-se a la seva manera davant el lloc tirà de l’espai, pot inventar la seva pròpia i original forma de vida. (Confrontació entre l’individualíssima morfologia espiritual que representa el seu germà mort, i l’extrema mobilitat que el converteix en un pervers polimorf).

La perfecció no existeix, és inadaptable.

Què és el temps per Dalí?

El transcórrer d’una experiència. El temps és relatiu, està en funció del fet. El temps és flexible, com el temps de la música, i Dalí simbolitza aquesta reflexió a través dels rellotges tous i de la dualitat constant del dur i el tou, mitificant-ho en el món dels crustacis, dur per fora, tou per dins i reflectit en la seva personalitat.

L’espai és el marc on se situa el temps, juntament amb el contingut, la matèria. L’espai ve definit per l’acció voluntària que sotmet i encercla el fet artístic consumat.

La matèria es deixa moldejar i absorbir per l’espai.

La forma, el fet artístic. La representació consumada del sentiment interior.

El temps és per Dalí la lògica relació entre la forma i l’espai. Temps i forma s’exigeixen la mútua adaptació en l’espai.

El paisatge i la climatologia empordanesa porten a Dalí la forma volumètrica, a l’igual que diu Buñuel quan li pregunten que opina de la terra empordanesa: Una intensa emoció d’ordre i confortabilitat espiritual. Una constant presència de la noció de volum.

La forma és per Dalí l’Empordà, el contingut Cadaqués.

És en aquest sentit que Dalí connecta amb la música. La música ajuda a Dalí a completar la seva gran forma espiritual. És un element més del tot.

Valora Dalí la música al mateix nivell que la pintura o l’escriptura?

A partir de que adquireix la concepció d’art total, si. La pintura no és més que una parcel•la del meu tot.

A partir d’ací es pot completar aquesta visió de la relació entre Dalí i la Música, amb un anàlisi de les situacions en que Ell utilitzava la música, quin autor, obra i moment usava i quina relació existeix entre la música i la finalitat buscada per Dalí. Per exemple, apart del comentari que he fet abans sobre l’opera Etre Dieux, Dalí fa referència a la música d’Albinioni quan parla d’una imatge de Portlligat amb uns cignes nedant sobre l’aigua del mar. I completa la imatge amb il•luminació quan parla de les llumetes que fa encendre durant el crepuscle, creant un quadre sonor.

Dalí va utilitzar música d’una manera directe en les següents produccions artístiques:

Bacchanale
- ballet
- llibret, decorats i vestuari de Salvador Dalí
- coreografia: Léonide Massine
- música: Richard Wagner
- Metropolitant Opera House de Nova York, 9 de novembre del 1939


Labyrinth
- ballet
- llibret, teló, decorats i vestuari de Salvador Dalí
- coreografia: Léonide Massine
- música: F. Shubert
- Metropolitant Opera House de Nova York, 8 d’octubre de 1941


Tristan fou
- ballet
- llibret, decorats i vestuari de Salvador Dalí
- coreografia: Léonide Massine
- música: Richard Wagner
- Nova York, 1944


Sentimental colloqui
- ballet
- decorats i vestuari de Salvador Dalí
- música: Paul Bowles
- Teatre Internacional de Nova York, 15 de desembre del 1944


El ballet de Gala
- La dame espgnole et le cavallier romain
- decorats: Salvador Dalí
- coreografia: Maurice Béjart
- música : Escarlatti
- Teatre de la Fenice de Venècia, 22 d’agost del 1961


Impressions de la Haute Mongolie - Homage a Raymond Roussel
1975. Film concebut per Salvador Dalí i realitzat per Josep Montes Becquier

* Vida secreta de Salvador Dalí

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!