Definicions del sentit i funció de la música i l'obra musical

Miquel Martí i Guardia 19-01-2007

La definició més habitual del sentit i funció de la música és la que diu que la música ha de ser un exponent, un reflex o mirall de l'època en que és escrita. És a dir, la música entesa com a testimoni d'un entorn històric, produïda per la influència d'aquest entorn a través de l'artista. Això mateix, vist des d'una altra perspectiva, es podria expressar dient que el músic seria el retratista sonor del seu moment cultural-social. Aquesta definició, encara que és correcta, sempre m'ha semblat insuficient, com a mínim pel que pertoca a la veritable gran Música. M'agrada molt més, per exemple la definició d'en Cyril Scott (1879-1971), compositor considerat afiliat als procediments impressionistes (se'l anomena el "Debussy anglès") i autor d'una àmplia obra pianística. El que jo he entès del que diu Scott és que la música de més qualitat artística procedeix de torrents d'energies transformadores i amoroses que Éssers superiors ("devas" o àngels), invisibles a la nostra percepció habitual, ens donen en una ofrena periòdica, vessant-los cap a la humanitat: llavors, els músics més inspirats i capacitats, tradueixen i donen forma en expressió sonora -a vegades amb gran patiment personal- a aquestes onades immenses procedents dels móns lluminosos del Pur Sentiment. Segons Scott, la música actua sobre la ment i les emocions de l'ésser humà mitjançant la suggestió. Així, l'objectiu seria el d'afavorir la veritable evolució o progrés interior de l'ésser humà, i dic "veritable" i "interior" perquè si el progrés no és interior no és veritable progrés. Aquesta és una concepció realment meravellosa de la funció de la música, idealitzada però no impossible, doncs es dóna sovint el cas que determinades persones, de sensibilitat molt acusada, queden espiritualment commocionades enfront d'algunes grans obres musicals. L'exemple històric més conegut és el de Tolstoi, el qual no podia assistir a vetllades de concert ja que s'ofegava en plors sense poder resistir la profunda resposta emotiva que despertava en ell l'audició de la música.

Més senzillament, i sense negar res del que he exposat fins ara, penso que la música és una expressió natural en l'ésser humà, doncs el components musicals primaris es corresponen amb l'estructura psico-morfològica humana. Així, la tríade bàsica de la naturalesa humana-energia, sentiment, intel·ligència- en expressar-se troba la seva analogia sonora en el ritme, la melodia i la polifonia-harmonia. Tant és així que es pot entendre el procés del "descobriment" musical en aquesta seqüència. Provem-ho: si ens imaginem la música que, instintivament, faria un home primitiu, de seguida el veurem fent música rítmica, percutida, música que té un efecte energitzant. Posteriorment a aquest estadi podem imaginar que un altre primitiu, un bon dia, fent sonar una canya amb forats, descobreix una manera d'expressar-se melòdicament, encara que d'una manera rudimentària. Ja es tracta d'una manifestació més subtil, més íntima; podríem dir que ha arribat a comunicar-se amb el món del sentiment. Més tard, un altre home primitiu, fent servir premeditadament les seves capacitats combinatives d'una manera, podríem dir, més cerebral o racional, fa la juxtaposició de diferents instruments o mitjans de producció sonora, aconseguint, amb això, una primitiva polifonia. D'exemples d'aquesta fórmula ternària, tots en tenim a l'abast. El cant gregorià, posem per cas, en el qual la melodia té predomini, és una música que està al servei de l'aspecte devocional, sentiment cap a allò Transcendent. La música amb predomini rítmic, que tant podríem trobar en el rock com en Stravinsky o Bartok - amb diferent nivell d'intenció expressiva, naturalment - és comunicadora d'energia vital. En la música dels grans mestres, entre els quals hi ha els autors esmentats, hi trobem els diferents elements sàviament dosificats. En aquestes obres se'ns ofereix la música integral. De les idees exposades en podem deduir que la música és quelcom Transcendent, però també quelcom consubstancial a l'ésser humà. Nosaltres, psicològicament i orgànica donem forma a (i som instruments de) la música. Naturalment, la capacitat particular de ser un transmissor adequat, més o menys perfecte, per a aquesta missió, té diferents graus.

Aquests depenen d'uns dons o talents naturals, això és indiscutible, però també del nostre esforç i dedicació. Però, sigui quin sigui el grau de capacitat i d'oportunitat de cadascun de nosaltres, els músics, el que no ens pot treure ningú es l'aspiració de servir la Música.

Comentaris

  1. Eva Requena (15-06-2015 19:06):
    GRÀCIES MESTRE PER SERVIR A LA MÚSICA TAN VALENT, SINCERAMENT I HONESTAMENT.

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!