El didgeridoo a Barcelona: una nova tradició instrumental?

Glòria Moreno 16-01-2007

Quan encara tenim fresc a la memòria la irrupció de la percussió africana als nostres carrers, comencem a sentir les profundes i soterrades sonoritats dels aborígens australians que arriben, això sí, en format “hippy”.

La capital catalana ha començat a acollir de forma assídua una nova vivència musical: el didgeridoo al carrer. Amb freqüència podem trobar músics que el toquen, desplegats pel Barri Gòtic, primordialment a la plaça de la Catedral, repartits per les Rambles o immersos a l’ambient festiu del Parc de la Ciutadella. L’aparició del didgeridoo a Barcelona atreu l’atenció no només dels vianants, sinó també de sociòlegs i musicòlegs que el volen conèixer, tant per la seva particular sonoritat, com per la seva història i procedència; tant per la imatge mística dels concentrats instrumentistes com per la seva ràpida emergència a Barcelona.

Orígens:
El didgeridoo és un instrument de vent, originari dels aborígens de la costa nord d’Austràlia, concretament d’Arnhem Land, Territori del Nord. Les pintures més antigues que mostren didgeridoos daten de fa uns 2.000 anys, però això no descarta que l’instrument sigui molt i molt més antic. Fins i tot hi ha qui aposta per atribuir-li 40.000 anys d’història i d’altres que asseguren que és el primer instrument del món... Externament, és un tub de fusta construït a partir de branques o troncs d’algunes classes d’eucaliptus que han estat foradats cilíndricament pel mig per una espècie de termites. Els didgeridoos tradicionals varien entre metre i metre i mig de llargada, amb un diàmetre d’entre 3 fins a 5’5 cm a l’embocadura i de 5’5 a 8 cm a l’extrem inferior. Els fabricants poleixen els troncs foradats i normalment hi afegeixen una embocadura de cera d’abelles. Recentment, es venen pintats amb dibuixos d’estil aborigen, però en realitat, els instruments que es fan servir dins el context tradicional no s’acostumen a decorar.
Una de les característiques fonamentals de la pràctica tradicional és la respiració circular, tècnica que permet l’emissió continuada de so sense haver de parar per respirar. El so es produeix posant en moviment l’aire del seu interior mitjançant la vibració dels llavis. Aquesta, produeix un únic to i l’intèrpret juga a modular els seus harmònics variant la tensió dels llavis, la posició de la llengua, de les galtes, de la gola i del diafragma. La representació tradicional suposa un desafiament a les nocions occidentals de to, ritme i textura. Això és palès sobretot en els diversos patrons rítmics que els aborígens empren per enriquir el so: petites pujades de to i volum que es produeixen a cada ràpida inspiració/expiració a causa del moviment del diafragma; manipulació rítmica a base de moviments de la llengua, la gola o les galtes; i l’addició, també rítmica, de cants, paraules o crits diversos que provoquen noves freqüències.

Com ha arribat a Occident?
La informació que tenim a Occident sobre el didgeridoo ens ha anat arribant en forma de cinc onades: el descobriment, els estudis antropològics, l’apropiació per part de músics contemporanis, la venta d’instruments i finalment, fòrums i pàgines web a Internet. L’acceptació per part dels aborígens d’aquest procés de globalització del seu instrument ancestral és un dels temes més controvertits. En part també, perquè s’ha arribat a difondre informació que, segons les seves creences, ningú més que ells pot saber.
El coneixement del didgeridoo a Occident comença amb una descripció que en fa l’explorador T.B Wilson, l’any 1835. Després va arribar l’onada dels antropòlegs, la qual es va convertir en la primera separació entre l’instrument i els seus orígens. Aquest període va començar a principis del segle XX i continua fins avui. Els estudiosos ja van observar que la pràctica original del didgeridoo es reduïa als territoris del Nord. L’expansió cap a la resta del país, doncs, és molt recent. Des de les primeres investigacions, l’atenció dels antropòlegs es focalitzava en l’instrument més que no pas en el seu context cultural, de manera que ja des de llavors s’ha anat forjant la imatge occidental del didgeridoo com a instrument d’expressió personal, desarrelant-lo de la pràctica tribal.
En tercer lloc, cap als anys ‘60, van aparèixer diversos músics occidentals que van començar a fer referència al didgeridoo a les lletres de les seves cançons. Entre ells cal esmentar Rolf Harris, presentador i humorista australià que interpretava el didgeridoo i el donava a conèixer a programes infantils de televisió i de ràdio tant a Austràlia com a la Gran Bretanya. A les darreres dècades del segle XX, l’ús d’antics instruments pertanyents a cultures indígenes es va comercialitzar adoptant noms com: “New age”, “World Fusion”, “World Music”... A partir d’aquí comença ja el fenomen dels didgeplayers al carrer que va començar per Australia i la Gran Bretanya. Finalment, el didgeridoo ha traspassat els gèneres musicals arribant a la música “trance”, “celta”, “clàssica”, “heavy”... Es tracta ja de la quarta onada, la de l’expansió del didgeridoo a través de les vendes de discs i d’instruments. Finalment, a partir dels anys ‘90, té lloc la difusió d’informació o desinformació, a través d’Internet. Exportadors de didgeridoo, artesans, antropòlegs, estudiants i músics han obert, i segueixen obrint pàgines informatives i fòrums de debat.

Perfil del didgeplayer barceloní
D’entre els 15 didgeplayers , només 2 són estrangers: en Tom, d’Alemanya i que porta pocs mesos vivint a Esplugues, i en Zed, britànic, que ja porta més d’un any aquí. Dels 13 restants, 10 resideixen a Barcelona ciutat i tres a la província: Sabadell, Sant Cugat i Argentona.
La gran majoria va aprendre a tocar el didgeridoo després de l’any 2.000. Alguns ho atribueixen a les Olimpíades d’Austràlia (Sidney 2.000). Altres ho atribueixen a l’arribada de recents i noves tendències que apunten cap al gust per l’etiqueta “ètnic”. Uns pocs prefereixen pensar que no hi ha cap motiu general, sinó que s’han sentit atrets pel didgeridoo i han decidit aprendre a tocar-lo.
Molts d’ells afirmen que van veure per primer cop un didgeridoo a partir de l’any 2.000 als carrers de Barcelona. És significativa l’entrevista emesa per TV3 a un didgeplayer de Girona farà gairebé uns 10 anys. Quan el periodista li va preguntar si pensava que era l’únic didgeplayer de Catalunya, el noi va contestar que sí.
Altres llocs on alguns didgers han vist l’instrument per primer cop, són Amsterdam, Glastombury (Gran Bretanya) i Eivissa. En Zed recorda que el primer cop que el va veure va ser als anys ‘80 a un Show emès per la televisió anglesa. Aquesta és una mostra de la distància entre Espanya i la Gran Bretanya pel què fa a la rellevància social del didgeridoo.

Hi ha qui atribueix la difusió del didgeridoo a Barcelona a les Olimpíades d’Austràlia

Molts didgeplayers Barcelonins van aprendre a tocar-lo a partir de l’any 2.000

Normalment, els didgers barcelonins no es dediquen professionalment a l’instrument. Quatre d’ells estan estudiant: la Pilar, que en realitat és de Saragossa, biologia; en Xavi, informàtica; en Marc, enginyeria i en Robert, segon de batxillerat). Dels altres, tres estaven estudiant quan van conèixer el didgeridoo: art, la Nina; arquitectura tècnica, en Manel; i biologia, en Salva. Ara però, treballen en altres coses. La Nina, que ara és artista, és l’única dels tres que viu fins a cert punt del didgeridoo, no tocant-lo, sinó fabricant-ne. A part d’ella, en José i en Tom també es dediquen a l’art plàstic (pintura i escultura, respectivament).
En Raï també pintava abans de conèixer el didgeridoo, però ho va deixar per endinsar-se de ple a la música. Juntament amb ell, en Carlos, en Zed i en Víctor s’hi dediquen plenament o el consideren la seva ocupació primordial. Així, el percentatge de didgers, sempre dins la nostra mostra, que es dediquen únicament al didgeridoo, és del 25%. En Carlos és l’únic “okupa” del grup i, entre altres coses, es dedica a fer espectacles amb el didgeridoo, la guitarra i els jocs malabars.
En Víctor explica que no ho veu ben bé com una professió: “no m’agrada enquadrar-me dins una professió ja que em dedico a una cosa de la que sobretot trec l’energia per respirar, per viure”. Molts dels didgeplayers, especialment els que s’hi dediquen de ple, creuen que el didgeridoo ha marcat un abans i un després. La mateixa “respiració circular” necessària per tocar-lo, suposa un trencament d’esquemes: ¡existeix una manera de respirar, de viure, totalment diferent de la que hem après des del primer moment!

Pel què fa al sexe i l’edat... majoritàriament solen ser homes joves d’entre 17 i 34 anys. Dels 15, només dos són dones, el 13% dins la mostra, percentatge que no difereix gaire del de la resta d’Espanya, on les dones que toquen l’instrument representen el 12,5%.

Només el 13% dels didgeplayers són dones
Els didgeplayers, com moltes altres agrupacions musicals, també fan les seves pròpies Jam Sessions. Us recomanem les que s’organitzen cada divendres a partir de les 18,30 a un local del carrer Ferlandina, al barri del Raval. Es tracta de tocades conjuntes i enriquides per altres sonoritats, sobretot a base d’instruments de percussió, a les que hi solen anar uns 20 o 25 músics del didgeridoo. És força significatiu que, entre ells, només hi solen haver dos o tres dones tocant l’instrument. En una ocasió, una d’elles, que, a més, va tocar molt poca estona, va reconèixer que només s’atreveix a tocar l’instrument davant dels altres quan hi ha poca gent. Ens va explicar que no li agrada tocar-lo en públic perquè creu que és un instrument molt individual i també perquè les dones són més reservades que els homes i tendeixen o prefereixen recrear-se en privat. Al local hi solen comparèixer vàries noies més, però la majoria no toquen el didgeridoo, encara que sí altres instruments, com el djembe, la darbuka o altres instruments de percussió.

La franja d’edat dels 15 didgers entrevistats va dels 17 fins els 34 anys. D’aquests, els que porten més temps tocant-lo a Barcelona són en Víctor i en José, ambdós de 34 anys i amb 6 anys d’experiència amb el didgeridoo. En realitat, en Zed, que va aprendre a tocar el didge fa 8 anys, és el més antic en la professió, però el seu exemple és menys representatiu pel fet que fa tan sols un any que viu a Barcelona.

No formen cap grup concret, però sí se senten units entre ells pel fet de tocar el didgeridoo. Solen sentir entusiasme per la música tot i confluir en pocs estils musicals (l’única que sol agradar a tots és la música ètnica). La varietat en aquest punt és molt gran, des de la música clàssica fins el “punk” i el “hardcore”. Tot i això, sí es donen certes coincidències no pas casuals. En primer lloc, molts coincideixen en condemnar la música comercial (pop, sobretot) o el “techno” massa frenètic (com el “bakalao”). Les mal anomenades músiques ètniques agraden a tots, sobretot és clar, els discs que contenen didgeridoo. La música ambient i el “funky” també són punts de confluència. “Jamiroquai” és citat per diversos entrevistats com a motivador de la música de “didge”, ja que aplica l’instrument de manera creativa a la música moderna. Les tendències són si fa o na fa les mateixes als didgers espanyols amb els que hem pogut parlar.

Jamiroquai és considerat el grup que millor ha sabut aplicar l’instrument a la música moderna
La resposta general davant la pregunta: “Et sents part d’un col·lectiu social concret?” és un “No” rotund, com és d’esperar. Algunes respostes originals són: “em sento part del Col·lectiu Social”; “no em sento part de cap col·lectiu vinculat amb el fet de tocar el didgeridoo perquè aquest és un instrument molt individual”. Tot i això sí hi ha hagut alguna resposta intermitja. És a dir, d’aquells que senten que existeix alguna cosa en comú entre tots els didgers, sense necessitat d’encasellar-se dins un grup tancat. Aquestes persones utilitzen qualificatius com: “alternatiu”, “diferent”, “obert al món”. Potser la més expansiva és aquesta: “Sento que formo part d’un col•lectiu de persones pacífiques, amants de la Natura i de la Vida, la Música i les Bones Vibracions”. O una altra: “Només sóc un petit aborigen urbà que bufa per un tub de fusta i que vol que el món s’equilibri d’alguna manera. Si tots toquéssim el didge, no tindríem temps de fer la guerra”.

COM SONA?
L’instrument té molta importància per la creació musical en sí. Prova d’això és la seva ràpida expansió dins la pràctica de la música moderna. El didgeridoo és present en molts dels estils actuals practicats a Barcelona. Pel què fa a l’estil aborigen, no es segueix ni s’intenta aplicar massa, malgrat existeixi molt d’interès en conèixe’l.
Tots els didgers de Barcelona són conscients de no tocar segons l’estil aborigen, sinó un estil après a Occident i com a tal, condicionat per uns altres patrons, una altra història i un altre rerefons cultural. Malgrat això, en general, tenen interès per aprendre la manera de tocar dels aborígens. Només tres es desdiuen d’aprendre mai l’estil original de l’instrument. Creuen que no és necessari, ja que l’instrument s’ha transformat i amotllat en tots els sentits.

Els didgers saben que mai podran arribar a tocar l’estil aborigen original, precisament perquè no són aborígens.

Uns altres tres tenen projecte de viatjar a Austràlia en els pròxims mesos i entrar en contacte amb mestres aborígens. Precisament són en Zed, en Raï i en Víctor, tres dels quatre únics que es dediquen exclusivament al didgeridoo i creuen que el seu és el procés que molts didgeplayers segueixen: primer aprenen i consoliden “l’estil personal” i després necessiten beure de les fonts originals per trobar l’essència de l’instrument. Ara bé, l’opinió general és que mai podran tocar plenament l’estil aborigen precisament perquè no són aborígens.
De tres didgeplayers britànics i que solen tocar l’instrument a Anglaterra amb els que hem pogut contactar, n’hi ha un que ja porta tres anys tocant segons la manera aborigen pel què fa a les tècniques. No toca però, els mateixos ritmes perquè no és aborigen. Els altres dos, tenen molt d’interès en aprendre’l algun dia.

Hi ha molta diversitat ja que tots els didgeplayers solen improvisar cada vegada que toquen, raó per la qual és molt difícil concretar el que fan. De fet, aquesta és una de les característiques preferides de l’instrument: no es fa servir partitura, és totalment improvisat. A vegades sí que recorren a esquemes predissenyats, però només per practicar i sempre per afegir-hi nous sons, ritmes, etc.

Els didgeplayers solen improvisar sempre que toquen

Cadascun toca segons el seu “estil personal”, caracteritzat sobretot pel tipus de ritmes, pel to que utilitza i pel tipus de vocalitzacions i sons que emet. Alguns prefereixen ritmes ràpids i percussius, per la qual cosa utilitzen instruments més aguts. D’altres en canvi, prefereixen la sonoritat greu que sol anar més lenta i produeix un ambient de relaxació al voltant. A vegades, produeixen ritmes propis d’un estil de música diferent com en Tom, per exemple, qui intenta reproduir el ritme de blues. En Víctor, prefereix “ritmes hipnòtics”, semblant a la idea dels mantras hindús, ja que són mecanismes que reglamenten la respiració. També en Víctor associa els diferents tons del didgeridoo a chacras diferents: el do, és el so de la Terra; el re agut, en canvi, és frenètic i vital.
Molts cops acompanyen el so del didgeridoo amb altres instruments, la major part de percussió, com els “ous de sorra”, pals, tambors diversos...Un element freqüent és produir cants harmònics alhora que es toca el didgeridoo. Els didgers que ho fan, diuen sentir certa preferència pel tipus de so resultant.

Tots els didgers pensen que l’alternativa d’incloure el didgeridoo a altres estils musicals és obvia, ja que és aplicar el didgeridoo a la manera occidental d’entendre la música. Molts d’ells han tocat dins els estils més diversos: flamenc, pop-rock, heavy, funk, músiques del món, techno-trance-ambient, jazz, rap... A més, no creuen que sigui adient tocar amb les mateixes finalitats que els aborígens. Seria com arrancar-lis quelcom que és seu i que, a més, per a ells és sagrat.

Podem escoltar el so del didgeridoo a gairebé tots els estils de música, des del flamenc al heavy, al funky o la música electrònica

Molts coincideixen en haver conegut altres instruments a partir del didgeridoo. Els més freqüents són: l’arpa de boca, cants harmònics, berimbao, darbuka, djembé... Els dos primers, enllacen amb el didgeridoo perquè són rítmics i harmònics alhora. Els tres darrers, perquè són vistos com a instruments ètnics, de la mateixa manera que el didgeridoo. Hi ha tres didgeplayers que creuen que va ser més aviat el djembé el que els va conduir al didgeridoo.

El didgeridoo entronca amb tota la gamma d’instruments ètnics occidentalitzats com el djembé, la darbuka o el berimbao
Els didgeplayers aprenen els uns dels altres, però sobretot de manera autodidacta i amb el suport d’Internet. Alguns d’ells, els que s’hi dediquen professionalment, centren part de la seva activitat en donar classes. Des de l’Ajuntament de Barcelona es potencia la pràctica del didgeridoo mitjançant les classes impartides al Centre Cívic Drassanes, tot i que a l’hora de la veritat, la política de l’Estat sigui tan poc permissiva amb la música al carrer.

ON SONA?
El didgeridoo s’ha emmotllat a les pràctiques musicals occidentals preestablertes però també n’ha creat algunes de noves... N’hi ha moltes i són una mostra de què el fenomen és viu i en continu creixement i especialització.

Música al carrer...
Normalment se’ls veu tocant sols o per parelles. Alguns posen un cartell amb informació sobre el didgeridoo i sobre els CD que venen. Una altra situació són les “performances” amb arbres. A l’estiu, és freqüent veure’ls a Montjuïc, els diumenges al vespre. Durant el curs, hi ha un grup que a vegades representa al final de les Rambles. Els arbres utilitzen tècniques de respiració per transmetre energia al públic.

Durant el curs és freqüent veure’ls tocant per les Rambles i a l’estiu, a Montjuïc.

Tocar al carrer és tot un repte pels didgers, ja que cal dominar la tècnica per tal de fer-ho amb seguretat. Tots els que es dediquen al didgeridoo toquen al carrer, sense cap excepció. Dels altres, l’únic que ho fa és en Tom.

Punt de trobada... el Parc de la Ciutadella
La majoria de didgers s’emporten el didgeridoo al Parc de la Ciutadella, sobretot el diumenge a la tarda. A primer cop d’ull sembla que tot el parc sigui ple d’instruments de percussió (djembe, darbuka...). De didgeridoos, o pals, com els didgers els anomenen familiarment, n’hi ha menys, però potser arriben ben be als 30 o 50. És un dels llocs on molts dels didgers han après a tocar l’instrument. Els agrada tocar-lo allà perquè l’ambient és molt favorable. Però, no ho fan tant per escoltar-se, ja que la percussió tapa el so, sinó per practicar la respiració circular i per passar una bona estona.

Jam Sessions
A les Jam Sessions, tipus d’agrupació musical que va néixer amb el jazz i basada en la pràctica de la improvisació, hi van tant per fer música i passar-s’ho bé com per aprendre els uns dels altres. A vegades es queda tocant un de sol i els altres s’hi fixen. Parlen molt de problemes que tenen amb la respiració o altres aspectes tècnics, però també de ritmes nous, maneres d’utilitzar els harmònics o incorporació de nous instruments.
Cadascú porta el o els seus didgeridoos i es crea com un fons comú: cada un toca el que li ve més de gust. Depenent de la forma i del material generen més o menys curiositat, com per exemple el “slidedidge”, que es pot graduar i així aconseguir diferents tons sense haver de canviar d’instrument.
Pel que fa a les “tocades en comú”, poden arribar a ser espectaculars (a vegades se sent des de l’enllaç del carrer Ferlandina amb la plaça del MACBA). Alguns porten el ritme ja sigui amb les mans, amb objectes (ampolles, la paret o el terra...) o amb instruments de percussió. Un dels didgeplayers ens explica que això es fa tant per la necessitat de que algú guiï la tocada i uneixi en un sol ritme als diferents músics, com per pura recreació sonora.

Grups Musicals
És molt comú que els didgers toquin el seu instrument a grups de música, ja siguin amateurs com professionals. Pel que fa a l’estil, els més freqüents, són l’estil “ètnic” i el techno-ambient, tot i que n’hi ha que ha tocat amb grups heavys, de rap...

Festa i gala del didgeridoo
Al llarg de l’any s’organitzen diferents trobades, mostres, festivals o presentacions de discs, com ara la de “Barcelona Stile”, CD que ha gravat en Víctor junt amb un altre company. Pel què fa als festivals, els didgeplayers se solen reunir a l’estiu, moment en què tots posem en actiu allò que realment ens agrada fer. Durant el passat mes de juliol va dur-se a terme el Festival “Insolit Music Forum” al Centre Cultural Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat, que va acollir una àmplia varietat d’activitats i concerts, amb l’ànim de mostrar la fusió entre instruments ètnics i les actuals aplicacions electròniques. Durant el mateix mes, Torrelles de Llobregat va ser la seu d’una altra trobada, la “Didg Week” a la que van comparèixer professors de renom internacional: Lies Biejerik, d’Àmsterdam; Matthias Müller, de Suïssa; Ansgar Stein, d’Alemanya; Michael Jackson, d’Austràlia (grup Axis)... A l’agost, molts dels nostres didgeplayers van assistir al 2n Festival Internacional de Didgeridoo d’Arbúcies (Girona). Els que van tindre la sort d’anar-hi agraeixen els dies passats envoltats de natura i harmonia, un retorn real a l’era dels somnis.

Curiositats...
Els nostres músics toquen el didgeridoo per raons diverses:
- Una merament musical o creativa.
- Una altra més de tipus espiritual o per aconseguir certa relaxació corporal.

També interessa com a símbol d’un poble que va patir les conseqüències del racisme colonial... en certa manera, valorar el didgeridoo consisteix en una nova oportunitat per demanar perdó.


NOTA: Aquest reportatge no hagués estat possible sense la col·laboració d’en Víctor, en Raï, en Tom, en Zed, la Nina, la Pilar, en Manel, en Carlos, en Salva, en Xavi, en Miquel, en José, en Lluís, en Robert i en Marc. Ells són quinze dels nombrosos didgeplayers (músics del didgeridoo) que toquen pels carrers de Barcelona i que han accedit a explicar-nos la seva història d’amor... amb el didgeridoo.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!