El Teatro Real a la baixa del triunvirat operístic

Jordi Maddaleno 01-10-2008

És força accidentada la història del Teatro Real des de la seva reinauguració, l’octubre de 1997, ara ja fa quasi 11 anys. Compromisos i interessos polítics poc afavoridors , altibaixos en les gestions d’aquest, constants canvis en les direccions artístiques… Cap a on va el coliseu madrileny? “Caminante no hay camino, se hace camino al andar” sembla una resposta raonable, però en el cas del Real hom pensa més en “Topant de cap en una i altra soca, avançant d'esma pel camí de l'aigua, se'n ve la vaca tota sola. És cega.”… Deixant els paral.lelismes poètics de banda, i les possibles preferències entre Machado o Maragall, la temporada passada i la recent encetada actual ofereixen, a mig camí, un futur brumós.

El cicle 2007-2008 del Teatro Real va tenir els seus encerts. I centrarem l’atenció en dos dels espectacles estrella protagonitzats per Claudio Abbado i per Juan Diego Flórez. Inoblidable l’estrena amb una òpera escenificada a Espanya del mític Claudio Abbado, que va regalar i regalar-se en un Fidelio magistral desde el podi. La direcció polida, sensata i en extrem mozartiana que el director milanès va oferir, va enlluernar de música les dues úniques funcions en que es va poder admirar i gaudir aquest mite de la batuta. Abbado va demostrar que dirigir una òpera tan complicada com el Fidelio és possible sense inflar el so germànic de la instrumentació. Abbado va il.luminar el mirall de Mozart en que Beethoven es reflectí amb claredat, en un principi de l’òpera que és pur Singspiel, per enfilar en una metamorfosi sonora d’importància històrica cabdal a la història de l’òpera, cap al Wagner futur de les obres d’art total. El Fidelio com a òpera esglaó en l’evolució de la música vocal operística alemanya és fonamental i Abbado aconseguí remarcar la delicadesa de la instrumentació del vent (commovedor quartet del primer acte) i la contundència i brillantor del metall (ària de Leonore) amb les trascendents i dramàtiques atmosferes del principi del segon acte, on Florestan s’anuncia com una llavor dels grans heldentenors wagnerians del futur. És cert que no va tenir un equip vocal al nivell esperat, cantants sòlids però poc carismàtics: Anja Kampe-Leonora concentrada però d’instrument opac, Clifton Forbis-Florestan de veu potent peró emissió pinçada, o el irregular Don Pizarro d’Albert Dohmen, en contraposició a la bellesa tímbrica de la Marzelline de Julia Kleiter i la noble veu de baix del Don Fernando de Diógenes Randes, que d’alguna manera aconseguiren equilibrar el resultat vocal global. Tampoc l’estrena com a director d’escena de l’alemany: Chris Kraus, estimable director de cinema i del film de culte Vier minuten (2006), no va saber arreglar l’entramat de personatges i la situació humana que Beethoven va voler explotar en la seva única òpera, de la qual mai no va acabar d’estar satisfet. Tot i la evident fragilitat en la direcció d’actors, incongruent Marzelline i Jaquino finals, Kraus va deixar alguna bona impronta visual, fruit de la seva imagineria cinematogràfica, com en l’emocionant escena del cor de presoners, on desde el terra i a mode de cucs que busquen la llum del sol anavem sorgint els empresonats. En resum, un cop de geni per al Real el portar a Abbado i les seves hosts –memorable Mahler Chamber i Arnold Schoenberg Chor- que van convertir el Real en epicentre operístic estatal el mes d’abril passat.

¿Una de cal y otra de arena?

No ben bé. Juan Diego Flórez tornà al Real, i amb una primícia que era un regal: l’estrena en el paper d’Orphée, de la versió parisenca per tenor que el mateix Gluck escriví el 1774 de l’Orfeo i Euridice. Regal? Regal és gaudir de Flórez en un repertori ideal per les seves prestacions, i que desgraciadament per als amants del repertori classicista, el peruà d’or no acostuma a cantar com podria. Sense la felicitat completa que fos una versió escenificada (qüestions econòmiques, d’agenda o les que fòssin), el Real tornà a ser a l’ull de l’huracà líric com correspon a un teatre que aspira a ser una referència estatal. Flórez no va decebre, la veu exquisida, l’ús majúscul del fraseig, la recerca de la perfecció en la dicció francesa, sempre endimoniada, i com no, la bellesa torbadora dels seus aguts, mercès a un timbre i a una tècnica d’autèntic privilegiat. Però…alguna cosa no va anar com hauria, quelcom no era a lloc, quelcom que algú podria dir ‘falta d’estil’? Bé, la falta d’estil, seria un petit retret per al tenor peruà, perque no està habituat del tot al repertori clàssic-rococó, o del primer barroc incipient, dos caramels mozartians com el Mitrídate o el Idomeneo serien un luxe al seu abast però no sembla en un futur inmediat que els vulgui incorporar al repertori… Tornem al però, alguna cosa no va quallar perqué aquesta estrena fos l’absolut èxit que hauria hagut de ser, i no es pot acusar les dues sopranos que acompanyaren a Flórez, la musical Ainhoa Garmendia com a Eurydice i el fosforescent Amor d‘Alessandra Marianelli, no…els tirs anaren per a l’orquestra. El Real acabava de veure unes exitoses representacions de L’Orfeo de Monteverdi a mans de l’especialista William Christie i el seu grup Les Arts Florissants en aquells mateixos dies, alternant amb la versió francesa de Gluck, o sigui director en estil, grup especialista, so historicista a la recerca de l’ideal interpretatiu…per què en Gluck no? Ningú no posarà en tela de judici les capacitats artístiques fa temps més que constrastades del director musical de l’Oquestra del Real Jesús López Cobos, però no és en una òpera com aquesta on López Cobos aconsegueix les seves millors fites… L’Orquesta del Real sonà ensopida, letàrgica en uns tempi de pobre contrast, sense Sturm und Drang, sense nervi…esmorteïda…el pitjor que li pot passar a la música de Gluck…i es lògic que d’aquesta grisor orquestral l’intervenció vocal solista estelar, en aquest cas l’Orphée de Juan Diego Flórez s’en ressentís…qué hagués passat si ho hagués cantat a les ordres del mateix Christie i les Arts Florissants?...potser va ser un problema de pressupost, però, ja que el grup i el director eren a Madrid per Monteverdi, perqué no haver interpretat també Gluck?...d’això el resultat global de l’estrena de Flórez el Real s’en va ressentir i el públic també.

Ha començat la temporada 2008-9, i la mala maror continua al Real, Flórez ha anunciat que no cantarà el Rigoletto (en la que era una de les fites de la temporada) perque no se sent preparat (no ha acabat de veure’s en el resultat excels, al qual ell mateix s’autoimposa i ens té acostumats ,en les funcions que va cantar a Dresden el passat juliol on la crítica tampoc no li ha posat fàcil); Jesús López Cobos ha anunciat per carta que no renovarà el seu contracte com a director musical que expira el 31 d’agost del 2010, i Antonio Moral sembla ser que no renovarà tampoc el seu contracte com a director artístic despres de la mateixa data. Ja hi tornem a ser?... És evident que les coses no rutllen al Real, que els continus canvis en la direcció no afavoreixen per res el seu futur…i que alguna cosa s’ha de fer.

Mentrestant i per no fer del tot tabula rasa, aplaudir l’estrena vibrant del Ballo in Maschera que va inaugurar la temporada actual el passat diumenge 28 de setembre. La fita tenia quelcom d’històric, ja que va ser retransmesa per més de 40 cinemes en alta definició a Espanya i a 47 cinemes d’Europa., en una iniciativa que aconsegueix apropar l’òpera a ciutats com, per exemple, Saragossa on no existeix una temporada operística pròpia, o a la mateixa Barcelona, on ara es pot gaudir d’una temporada d’òpera alternativo-complementària a la del Liceu o de Sabadell. Resten encara quatre títols per projectar fins a finals de desembre: La sonnambula de Bellini, Carmen de Bizet, Aida de Verdi i Hansel i Gretel de Humperdinck; per a més informació: www.cinesa.es

Al Teatre Real l’equip de cantants va estar a l’alçada de les expectativas; malgrat la baixa a última hora per malaltia de Carlos Álvarez com a Renato, Violeta Urmana com a Amelia i Marcelo Álvarez com a Riccardo van fer les delícies verdianes de molta gent, entre les quals els afortunats que vàrem poder seguir la representació en el Cinesa Diagonal a Barcelona, segurament el cinema més còmode i de millor qualitat de so de la ciutat comtal. Jesús López Cobos va extreure tota la càrrega vital de la partitura amb força i geni, gratant en l’influència francesa que fa que Verdi s’apropi de manera curiosa a l’operetta al final del primer acte, però també exprimint el lirisme colpidor de les àries d’Amelia, en la espectacular veu de Violeta Urmana que arrasa amb tot, encara que pot millorar en l’aspecte expressiu, i en el fastuós dúo Teco io sto, veritable Everest musical de la representació, on Álvarez y Urmana van volar tant alt com Verdi en les mans de l’inspiració de López Cobos els va portar. Marcelo Álvarez brindà color líric a piacere, amb el toc llatí que caracteritza el seu esperit generós i amb una seguretat en els aguts envejable, aconseguí de l’aria Ma se m’è forza perderti (amb un control del matís sensible i mòrbid) un altre éxit vocal. El baríton italià Marco Vratogna, el Renato del segon repartiment, defensà amb valentía ser el substitut de Carlos Álvarez amb una veu que anà guanyant en rotunditat per arribar a la seva ària estrella Eri tu amb esperit èpic. Elena Zaremba, de nebulosos i contundents greus com a Ulrica i la bellesa física i tímbrica de la Marianelli com a Òscar tancaren un repartiment brillant per inaugurar la temporada madrilenya, en una producció teatral convincent i de bonics reflexos visuals en la escena final del ball de màscares a càrrec de Mario Martone.

El Teatre Real torna a aixecar el vol d’una temporada potser massa eclèctica i plena d’òperes de culte com Oedipus Rex i The Rake’s Progress d’ Stravinsky, Il ritorno d’Ulisse in Patria de Monteverdi, o la Damnation de Faust de Berlioz, junt amb Händels poc coneguts com Il trionfo del Tempo e del Disinganno i Tolomeo, o les aportacions autòctones en el vessant contemporani de Leonard Balada i la seva Faust-bal i en la del repertori del segle XX amb el Retablo de Maese Pedro de Falla…Restant Un ballo in maschera i Rigoletto de Verdi, Tannhäuser de Wagner, Le nozze di Figaro de Mozart, i Don Pasquale (en l’escola formativa de cantants que cada any forma el Teatre) de Donizetti com les aportacions de repertori per aquesta temporada. L’evolució dels esdeveniments dirà on se situa el Teatre Real, però actualment, València te en la seva Orquestra el millor so, i la tradició i fermesa de la temporada del Liceu, tant vocalment com artística són netament superiors. El triunvirat operístic minva cap a Madrid.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!