En record de José Luis Lopategui

Josep Barcons Palau 15-03-2007

El 6 de març d’ara fa cinc anys va morir José Luis Lopategui, que fou concertista i catedràtic de guitarra i música de cambra al Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona.

El cop, que va ser fort i inesperat, no va impedir que al cap de mig any nasqués l’Associació Musical i Cultural José Luis Lopategui ( amc_lopategui@yahoo.es ), que es fundava amb la intenció de continuar i perpetuar la seva tasca. Una tasca que es basava –sobretot– en un pressupòsit: creure (i fer creure, a base de demostrar-ho) que la guitarra és un instrument de primera línia, al qual es pot exigir el mateix refinament que el que s’exigeix a qualsevol instrument simfònic. Això, que ara sembla una obvietat, fa 40 anys, probablement no ho era. D’aquí, que en José Luis Lopategui insistís fins a la sacietat en la pulcritud del so, en el control exhaustiu de la pulsació, en l’ergonomia de la posició o en la netedat tècnica (per desesperació –moltes vegades– d’uns alumnes que, arribat el moment de cursar els estudis superiors, es veien obligats a recomençar –que no a començar– de zero; a “reciclar-se”, com ell mateix deia: a fer de nou el cicle). Aquesta disciplina gairebé ascètica no era gratuïta: més enllà de ser un requisit tècnic, era –vist amb la perspectiva que dóna el temps– una invitació a la reflexió. A l’autoconeixement i a l’autoanàlisi. A la parada en el camí per fer un minuciós estudi d’allò que –per pressuposat– pot acabar-se desatenent. D’allò de més fonamental per a un músic, que és el so i el moviment que porta a obtenir-lo.

La “mania” lopateguiana per aquesta pulcritud –com ell mateix reconeixia– venia probablement de la seva formació d’enginyer, però sobretot de les hores compartides amb el que fou, més que el seu mestre, el seu amic: Narciso Yepes. Fou aquesta relació tan fecunda el que permeté a Lopategui observar de forma privilegiada i com ningú altre l’estudi i la tècnica natural de qui ha estat un dels talents interpretatius més dotats del segle XX, arribant a codificar, així, amb rigor científic, allò que Yepes feia espontàniament. Fruit d’aquesta observació i de la consegüent elaboració, no se’n derivà tansols la seva carrera concertística (tocant la guitarra de 10 cordes que havia impulsat Yepes), sinó sobretot el seu llegat pedagògic, plasmat en diverses publicacions i centrat bàsicament en les classes impartides al CSMMB i als Cursos Internacionals de Guitarra José Luis Lopategui, però també en seminaris arreu de la geografia espanyola, europea i nordamericana.

Les seves classes, tanmateix, no eren un compendi d’instruccions per corregir problemes tècnics i obtenir amb èxit les necessàries destreses mecàniques (que tenia sistematitzades i analitzades fins al detall més mínim). És clar que aquests coneixements els transmetia (com també l’amor per la música antiga, de la qual féu múltiples transcripcions gràcies al contacte amb Emili Pujol, i l’interès per la música contemporània, patent en algunes de les seves gravacions), però les seves classes acostumaven a consistir sobretot en inacabables converses al voltant de qualsevol idea. Perquè, més que el tema, el que primava en José Luis Lopategui, era el fet mateix de la conversa.

I aquesta era una de les grans virtuts de José Luis Lopategui: creure –amb una fe cega– en l’art de la conversa. Creure que és en el diàleg i en la paraula on les persones es realitzen com a tals. Perquè en el diàleg (en el veritable diàleg) hi ha la predisposició de l’escolta. I això significa estar obert a acceptar els canvis que es deriven d’acollir les paraules que hom s’ha disposat a escoltar. Uns canvis que –segons el Katsugen, que practicava i invitava a practicar– rauen a la base del moviment; entenent que el moviment és allò de més propi que té la vida.

Per això, més enllà de les qüestions purament guitarrístiques i musicals, allò de més important que va deixar-nos –a parer de molts– en José Luis Lopategui és quelcom que és absolutament intangible: una manera d’entendre la vida; una concepció del món. Una concepció del món que no ve donada, sinó que es treballa en el dia a dia, que neix com a fruit dels encerts i dels errors, i que va lligada a la contradicció (a l’acceptació d’allò que ve en contra, doncs; a l’acceptació del canvi!). Una concepció del món que és dinàmica i que incita a la permanent recerca, perquè s’entén com un acte de contínua relació amb allò que ens envolta. D’aquí que en José Luis primés la música de cambra (la relació amb altres músics) en la seva faceta d’intèrpret, i que es dediqués en cos i ànima a la pedagogia (la relació amb els alumnes). A una pedagogia a través de la qual no només transmetia l’amor per allò que ensenyava, sinó que transmetia l’amor de l’ensenyar mateix.

És per això que quan ara, a anys de distància, en una classe o en un assaig, a un li surt una expressió o un gest del José Luis, a la cara s’hi esbossa una mena de somriure, amb un calfred i mitja llàgrima. I amb la mitja llàgrima que queda a dins, en el calfred, i en la mena de somriure, un s’adona que en José Luis Lopategui més que professor o guitarrista, era mestre.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!