Entenent músiques diferents a través de bones històries

Xavier Villanueva 21-01-2012

Beefeater In-Edit. Festival Internacional de Cinema Documental Musical de Barcelona

Del 26 d'octubre al 9 de novembre de 2011

-Pocs dies després de la cloenda del Beefeater In-Edit i encara en procés de digestió de tanta informació és hora de fer balanç d'aquest interessantíssim festival de documentals musicals. En el Beefeater In-Edit s'han projectat aquest any més de cinquanta documentals musicals inèdits (d'aquí el nom) a casa nostra en un període de deu dies, reunint en un mateix festival un públic divers format principalment per melòmans, cinèfils i fans de diferents artistes.

De les moltes virtuts que té el festival potser la més remarcable és que et fa entendre els perquès del sorgiment d'uns tipus de música o d'uns altres en un determinat moment i espai històric, o els perquès de l'evolució musical d'un artista o grup en un determinada fase de la seva trajectòria. A vegades allò musical necessita d'allò extramusical per a ser entès, i en aquest sentit el paper dels documentals musicals és molt rellevant, afirmant-se cada dia més clarament com un producte cultural en ple ascens, en part gràcies al paper de festivals com el Beefeater In-Edit. Una altra virtut molt remarcable és la cura dels organitzadors a l'hora de triar el material projectat, en el que destaquen les bones històries per sobre del reclam dels artistes molt coneguts. És cert que hi ha obres que agraden més o menys, però també és cert que no n'hi ha cap que decepcioni, i això ja és dir molt.

Pel que fa als aspectes de caire més quantitatiu és significatiu el nou creixement en públic del festival, superant les xifres de l'any passat amb més de trenta mil butaques venudes, una circumstància que sembla que sigui ja natural en un festival que no ha parat de créixer en cap moment en els nou anys que han passat des de la seva primera edició. Una altra bona jugada per part dels organitzadors ha estat l'obertura d'una nova pantalla a internet a través de www.filmin.com, des d'on es pot accedir a una desena de les obres presentades al festival. Això permet facilitar el visionat de documentals, sobretot a la gent de fora de Barcelona, i va en concordança amb els nous usos de consum cultural que poc a poc (o més ràpidament) s'aniran imposant en el nostre dia a dia. Fins a finals de novembre encara es pot accedir al material del festival a través del portal de Filmin.

Aquest any el jurat ha premiat en la secció oficial internacional a Last Days Here, de Don Argott i Demian Fenton, una història increïble (en tots els significats possibles) que gira a l'entorn d'en Bobby Liebling, cantant d'un dels grups pioners del heavy metal dels anys setanta, Pentagram. De la seva lluita per sortir dels més de trenta anys que porta en el món de la droga dura i de la relació amb els seus pares i amb un fan periodista que vol que torni a fer música acaba sortint un immens treball ple d'humanitat que, a més, té un final inesperat. És una d'aquelles històries que et deixen esclafat a la butaca del cine una bona estona i una mostra d'allò que cantaven ja fa anys els Bad Religion: Sometimes truth is stranger than fiction (A vegades la veritat és més estranya que la ficció). No us el perdeu!

Un altre premi del jurat, en aquest cas el premi especial, ha anat a parar a O Samba que mora em mim (La samba que viu en mi), de Georgia Guerra-Peixe. És un treball a mig camí entre un documental musical i antropològic que ens explica la vida que hi ha darrera del carnaval a una favela de Rio de Janeiro, Mangueira. Tot gira al voltant del carnaval i de la samba, però el tema veritable és la forma de vida dels habitants de la favela i la seva relació amb la música. Darrera de cada persona que participa en el carnaval hi ha una història, i no n'hi ha cap de més important que altra; és la samba que viu dins cada resident de Mangueira i que ara ha capturat aquest delicat retrat de grup.

Pel que fa la secció nacional s'ha premiat el treball d'en Fermín Muguruza per a Al Jazeera Next Music Station: Morocco, una peça d'una sèrie de documentals que el músic i ara documentalista basc ha fet sobre les músiques que es toquen a diferents països àrabs. Tota la sèrie també s'ha pogut veure al festival dins la programació d'activitats paral·leles.

L'últim premi en saber-se ha estat el premi del públic que, personalment, ha estat tota una sorpresa. Ha anat a parar a Papagordo, un documental que retrata el dia a dia actual del mestre de la guitarra elèctrica flamenca Raimundo Amador. Cal dir que és una bona història, inclús una molt bona història; a estones emocionant, com la sèrie d'escenes que comparteix amb el B.B. King, on es percep clarament el respecte i l'admiració mútua que desprenen, a estones entenedora, com les escenes més casolanes de la quotidianitat de la vida del Raimundo i la seva relació amb la seva dona, fills i guitarres. Té la gran virtut de permetre a la gent entendre a grans trets la manera de ser i comportar-se del Raimundo Amador, però tot i ser una gran obra no és la millor pel·lícula del festival. I és que el Beefeater In-Edit és un festival molt especial.

Davant la impossibilitat de visionar sencer el cartell de l'In-Edit, i tot i la quantitat immensa d'hores al dia davant la pantalla, ens hem hagut de guiar per la nostra intuïció i pel boca orella a l'hora de triar els documentals. Això implica amb força seguretat haver-nos deixat alguna que altra joia, com pot ser el cas de Michel Petrucciani, sobre el virtuós pianista francès, Passione, sobre el món de la música napolitana o el mateix guanyador de la secció nacional, el Next Station: Morocco que citàvem anteriorment. Cada festival té la seva idiosincràsia, i el Beefeater In-Edit, per la immensa quantitat d'informació que suposa en només deu dies, implica això. La part positiva d'aquestes mancances és el fet de reactivar el mercat de documentals musicals i el seu consum actiu per altres canals durant tot l'any.

-Del material visionat ens ha cridat especialment l'atenció una perla que explica la història i rellevància de The Replacements d'una forma molt original. Fugint dels estereotips habituals, Color Me Obsessed no conté cap fragment musical, cap entrevista i cap imatge de la mítica banda de rock amb actitud punk dels anys vuitanta, i tot i això relata els motius de l'evolució i potència dels Replacements d'una manera clara i colpidora. A través de la gent que els va seguir i de la gent pels que van significar alguna cosa es va dibuixant la història, fantàsticament editada, d'una d'aquelles bandes que serien molt més populars si aquest món nostre fos només una mica més just.

Més amunt dèiem que una de les fortaleses més evidents del festival resideix en la comprensió de músiques diferents. Això es fa palès amb documentals del tipus They call it acid - A dance music feature documentary, on amb un llenguatge més aviat clàssic (una història amb principi, nus i desenllaç, entrevistes a protagonistes i música i imatges d'arxiu interessants) es dibuixa l'escena de l'acid house de la dècada dels vuitanta a diferents ciutats anglosaxones. L'evolució musical del house explicada pels seus creadors, la importància d'una nova droga, l'èxtasi, en el comportament pacífic dels integrants de l'escena, la reivindicació universal del dret a la diversió, la lluita contra l'ordre establert... en forma de documental musical fresc i entretingut.

Si They call it acid retrata una escena, una nova cultura juvenil, altres documentals retraten grups de música, bandes. Un dels millors en aquest sentit, també dins una gramàtica molt clàssica, és Queen: Days of our lives. Produït per la BBC, és el document definitiu sobre la banda britànica en format d'audiovisual musical. Va resseguint la trajectòria del ja històric grup de rock des del seu debut com a Smile fins a després de la mort del Mercury i fa entendre tant l'evolució musical del grup com les relacions personals entre tots els integrants. Són molt emotives les escenes de record d'en Mercury i la seva valentia i amor a la música els dies abans de la seva mort. Un treball imprescindible pels amants de Queen.

Hi ha altres obres que estarien en sintonia amb aquest documental. Una d'elles seria Toots and the Maytals: reggae got soul, un concís però segur treball en homenatge a un dels més grans músics jamaicans dels últims cinquanta anys, on la llum caribenya reflectida al mar de Jamaica i les bones vibracions del Toots es mengen la pantalla mentre s'explica de manera senzilla la seva trajectòria musical. Talihina Sky: The story of Kings of Leon també és un retrat d'una banda, però en aquest cas amb la peculiaritat que el realitzador del film és amic dels seus membres. Partint del pseudo-paradís de Talihina, enclavament rural en el cor més fonamentalista dels EEUU, s'explica de manera carinyosa la trajectòria de la banda. Són realment sorprenents les afirmacions religioses d'allò més conservador i patriota dels seus pares (ell predicador exalcohòlic i ella creient visceral) i parents, fent que un surti del cine amb la convicció, per poc que li agradi la música dels Kings of Leon, que el que sí és un miracle és que aquests nois hagin sortit relativament amb el cap al seu lloc.

Dues coses un pic diferents són Who took the bomp? Le Tigre on tour i The Libertines, there are no innocent bystanders. Aquests dos documentals parteixen d'una sèrie de concerts -d'on surt la gran quantitat de metratge projectat- per a acabar explicant la trajectòria i importància de totes dues bandes: Le Tigre per seguir exponent el missatge feminista del moviment riot grrrl de les Bikini Kill en ple segle XXI i The Libertines per ser, tot i les seves moltes i evidents mancances, una de les últimes bandes en renovar de veritat el llenguatge del rock aquests últims anys. Totes dues obres respiren humanitat a estones, entre d'altres en el de Le Tigre quan es fa evident la lluita de Dj Samson per acceptar-se en la seva raresa sexual i l'èxit i l'orgull d'haver-ho aconseguit gràcies a la música; en el de The Libertines emociona especialment la unió temporal i l'amor que desprenen mútuament després dels concerts del 2010 dos dels personatges que han conformat un dels últims duets compositius de gran talent en el món del rock: Pete Doherthy i Carl Barât.

Un altra obra que a través d'allò extramusical fa entendre la música ha estat un dels grans reclams del festival, el documental que un mestre del cine com el Sr. Martin Scorsese ha fet d'un altre mestre, l'exBeatle George Harrisson a George Harrisson: Living in the material world. També sota el paraigües d'un llenguatge força clàssic, aquest exhaustiu documental de més de tres hores repassa la vida d'en Harrisson a través d'amics, companys, família i el mateix Harrisson a diferents èpoques de la seva vida. Descobrim la immensa petjada que va deixar en gent d'allò més diversa, ens capfiquem en la seva espiritual manera d'entendre l'existència, escoltem part de la seva música més representativa i, de pas, rebem una classe magistral sobre la història de la música popular dels últims seixanta anys. Entretingut, entenedor i necessari.

Una altra de les grans virtuts de l'In-Edit que es ressaltava al principi era la capacitat de presentar bones històries, relats que s'aguanten perfectament per sí mateixos i que no fan necessària una predisposició especial pel contingut del documental ni prejudicis sobre el tema o les bandes que en principi retraten. Dins aquesta esfera es troba el guanyador d'enguany, Last Days Here, on és completament indiferent si un gaudeix amb la música dels Pentagram, si la detesta o si no l'ha escoltat mai; la potència de la història es menja tota la resta. En aquest sentit caldria citar altres documentals que presenten grans històries, com The Ballad of Genesis and Lady Jaye, una història d'amor preciosa més enllà de tots els convencionalismes socials amb el rerefons de l'escena de la música industrial, els cuts-up i la vida de cabaret alternatiu. Dues persones que decideixen estimar-se d'una manera nova i que mitjançant la cirurgia estètica es van assemblant cada cop més físicament, amb l'ideal de convertir-se en una de sola. D'aquesta pràctica, per alguns repugnant i per altres interessant i renovadora, se'n va dir pandrogínia, i s'ensenya actualment a les classes d'art contemporani d'algunes universitats. Una altra cosa completament diferent que esdevé a la fi una altra gran història, encara que en aquest cas col·lectiva, és Quiero tener una ferretería en Andalucía, el retrat dels anys que en Joe Strummer, un dels membres claus de The Clash, va passar a Granada i Almeria, de la mà dels seus companys andalusos. Divertida i plena d'anècdotes impagables, com quan acaba rebent almoina per cantar cançons de The Clash amb un fan acordionista que no es creu que ell sigui qui és, fa riure alhora que permet endinsar-se una mica en aquest personatge tant important per l'evolució del primer punk.

-Per poder fer un festival sobre qualsevol tema ha d'existir material a presentar. El llenguatge dels documentals musicals ha evolucionat molt des dels seus inicis, però sortosament vivim una època on encara es pot anar a buscar a les persones que en van ser pioneres: és el que ha fet l'In-Edit amb en Murray Lerner, un dels pares del gènere, que s'ha presentat a Barcelona amb més de noranta anys a les seves espatlles i moltes ganes d'explicar el seu treball. Una master class i diferents aparicions després de la projecció dels seus documentals han permès a molta gent connectar amb una persona que ja gravava coses com el Festival de Newport del 63 quan molts de nosaltres encara tardaríem molts anys a néixer, una persona que per altra banda ha contribuït de manera enorme a l'establiment d'un llenguatge audiovisual per a produir documentals musicals. S'han projectat clàssics com el primer documental musical en guanyar un Oscar, From Mao to Mozart, on la càmera segueix el viatge del violinista Issac Stern a la Xina el 1979 en el que acaba sent un cant d'amor a través de la música sobre la incomprensió i la comprensió de dues cultures tant diferents entre elles. El Festival de Newport i la figura de Bob Dylan també han estat representats, però la major part de projeccions del treball d'en Lerner han estat dels seus múltiples treballs sobre el Festival de l'illa de Wight del 1970, on sobresurten directes íntegres immensos, com el concert elèctric de Miles Davis i companyia, i el retrat col·lectiu del públic i d'allò que es respirava en el que ha estat considerat com el final de la utopia hippie a Message to love. The Isle of Wight Festival.

Com avui sabem gràcies a les gravacions d'en Lerner sobre Newport, en Dylan deia a una emocionada audiència abans de començar un tema mig rient I'll tell you a story, because, do you like stories, eh? (Us explicaré una història, per que, us agraden les històries, no?). El documental musical és una manera d'explicar històries, amb l'atractiu d'intentar capturar la realitat (o una visió de la mateixa) i al mateix temps projectar llum sobre un determinat tema relacionat amb la música. És un gènere que es fa cada cop més necessari per a qualsevol melòman de mires àmplies, que tant de bo sigui cada dia més popular i que festivals com l'In-Edit contribueixen amb la seva feina a potenciar. Tota la gent a qui li agradin les històries, les bones històries, les històries reals, té cada any una cita amb el Beefeater In-Edit, un festival que, a més, té la gran virtut d'ajudar a entendre a músics, bandes, moviments, escenes musicals i, en última instància, persones. Un festival que fa entendre la música a través de bones històries.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!