Esperançadora primavera musical a Nova York

Bernat Dedéu 15-05-2008

La primavera novaiorquesa és habitualment tardana i capriciosa; alterna signes càlids esperançadors amb neus sobtades que ens aixafen la guitarra del passeig dominical, sense gaire temps per a rectificar. No obstant, en termes purament musicals (i perdoneu les metàfores meteorològiques cursis) el passat abril i els inicis del mes de maig ens han portat enormes satisfaccions concertístiques aquí a Gotham, portant-nos onades de calor sonora mol benvingudes que han situat el llistó musical ben alt, en una ciutat d’alçades gens menyspreables...

La música, cosa poc habitual, ha ocupat fins i tot les portades dels diaris d’àmbit nacional, a través d’una de les seves indiscutibles estrelles. Juan Diego Flórez va saltar als titulars de la premsa nord-americana després de monopolitzar la premiere de La Fille du Régiment a la Metropolitan Opera House (21 d’abril). El tenor peruà no en va tenir prou amb els nou míssils aguts de l’arxiconeguda ària “Ah, mes amis”, que va clavar sense despentinar-se ni una partícula de pèl arrissat, sinó que va bisar l’ària amb igual facilitat davant del deliri del públic.

El Met no sentia un bis des de l’any 1994, quan Pavarotti hi va repetir “E lucevan le stelle” durant el seu comiat de la ciutat. Aplaudim el gest de Peter Gelb, general manager de la casa, que no només va permetre un acte que hauria de ser normal a qualsevol teatre del món, sinó que –dies abans, en roda de premsa- va estimular sorneguerament al tenor per fer-ho. Amb aquesta Fille, paral·lelament, Flórez ha demostrat que no només és un simple franctirador d’aguts; quan el divo té al costat una cantant que l’excita –com va ser el cas de Natalie Dessay, excel·lent Marie- pot oferir-nos moments irrepetibles, com va quedar palès a l’arietta del segon acte, d’un apianament que ens va fer oblidar del planeta terra per uns segons.

L’èxit de Flórez va emmascarar (dissortadament) l’excel·lent producció del debutant Laurent Pelly, que transporta oportunament l’acció de l’òpera al Tirol de la Primera Guerra Mundial, a través d’uns esplèndids decorats en forma de mapa d’Europa, dissenyats per obra i gràcia de Chantal Thomas. Pelly va farcir el previsible libretto donizettià amb algunes bromes actuals molt simpàtiques, i va idear alguns moments dramàtics d’autèntica antologia, com ara l’entrada de la família de la duquessa de Krakenthorp o la imitació de les ballarines de Degas a la classe magistral del Segon Acte. Una delícia vocal i escènica; això és, en definitiva, la bona òpera.

Seguim al món del cant. La New York City Opera ens va regalar un plaer que hauria de ser molt més habitual en aquesta ciutat; escoltar la Candide d’un dels mites musicals de Gotham, Leonard Bernstein. A cavall entre el musical i l’òpera, Candide ens segueix sorprenent per la vivesa dels diàlegs del tàndem Wilbur /Sondheim, i també per una música marca de la casa que el titular de la NYCO, George Manahan, va fer fluir amb naturalitat i bon humor, sempre al servei del duo protagonista, la notable Cunegonde de Lielle Berman (que va salvar la pirotècnia del “Glitter and Be Gay” amb molta facilitat) i el tenor Daniel Reichard, amb veu un pèl minsa però molt ben timbrada.

Encara al capítol de veus, i viatjant del Lincoln Center al Carnegie Hall (són només vint minuts, a peu...) hem pogut assistir a recitals importants per la qualitat del timbre, però també pel que fa a nous formats més inspiradors, la qual cosa necessitem com aigua de maig. La palma de l’emporta el baríton nord-americà Nathan Gunn (15 d’Abril) protagonista d’un concert innovador en repertori i presentació. Pel que fa al primer aspecte, aposta notable per cançons de Frank Ferko (les Five Songs on Poems of Thomas) i també amb les meravelloses Hermit Songs de Samuel Barber, un compositor que –com passa amb Bernstein- comença a sentir-se de nou a la ciutat després d’haver patit (en part per la crítica furibunda dels avantguardistes europeus de la segona meitat del XX) un desterrament injustificable.

Gunn va interpretar amb dicció immaculada les cançons, acompanyat i complementat perfectament per la seva dona Julie Gunn (especialista consumada en l’art del lied al piano); Gunn va molt inspirada en tot moment, en especial en la interpretació sola dels Regard du Père, Regard du Fils sur le Fils i Regard de l’Esprit de Joie, uns estudis del cicle Vingt Regards sur l’Enfant-Jésus d’Olivier Messiaen, que van conformar els breus interludis del recital del baríton. Les novetats no rauen només en aquesta alternança; Gunn també va estar molt ben acompanyat per la ballarina Sonia Warfel, que tenyia la lletra de les cançons amb moviments mínims però d’una força evocativa innegable, així com de les projeccions d’imatges ideades per Laura Chiaramonte, que repetien alguns dels conceptes i idees emeses pel cantant al fons de l’escenari.

Intents, en definitiva, de remodelar la forma del recital clàssic (encarcarat i avorrit) que aplaudim sense embuts... encara que caldria afegir –per ser justos- que les noves tecnologies poden anar encara molt més lluny del que ho van fer els protagonistes del concert. Tot és començar... Igualment, és també una bona ocasió per reivindicar la presència d’aquest magnífic baríton al Liceu (excel·leix amb Britten i papers mozartians com ara Papageno).

Posats a reivindicar, no podem deixar d’esmentar el magnífic concert que va oferir la mezzo Sasha Cooke (4 d’abril), una de les noves muses de James Levine, que l’havia fitxat per rols menors a Hansel and Gretel de Humperdinck i a Iphigénie en Tauride de Gluck. Rols que aniran creixent amb el temps; Cooke té una veu de mezzo molt poc apte pels amants de la cultura diet; amplitud de mitjans, aguts fàcils, i excés vitamínic i muscular... És cert, encara queden algunes vocals per col·locar com Déu mana... però tots els espectadors que omplíem el diminut Weill Hall del Carnegie (entre els quals destacava una tal Marilyn Horne... al darrere mateix d’aquest cronista) érem ben conscients d’estar al davant d’una veu important, especialment dúctil als Frauenliebe un leben de Schumann i en unes esplèndides Siete canciones de Falla, amb l’habitual (i tolerable) accent ianqui. Foteses menors; aquí hi ha veu, i –si no- temps al temps...

El Carnegie també ens ha portat veus més conegudes, d’èxit assegurat, com ara la del baix-baríton Bryn Terfel, al que feia temps que no sentíem a les sales de la ciutat. Terfel és un gat vell de l’escena, i es va ficar al públic a la butxaca en pocs segons, imitant els gests del seu amic Falstaff, que havia acabat d’interpretar feia uns dies a la Welsh National Opera (“Disculpin si encara em surt algun gest sense voler”, va dir provocant rialles complaents mentre imitava el vell rondinaire). Efectivament, tots els defectes s’enganxen i la primera part del recital (amb cançons de John Ireland, Peter Warlock, Frederick Keel, Vaughan Williams i Roger Quilter) potser va pecar de certs excessos operístics, amb un ús de la dinàmica massa rotund i un to forte excessivament sostingut.

No va ser de fet fins després de l’intermedi que vàrem poder gaudir de l’autèntic Terfel, amb un “Litanei auf das Fest aller Seelen” de Schubert absolutament que ens va situar directament a l’estratosfera; un entusiasme que va arribar al deliri amb les propines, entre les quals excel·lí el “Deh vieni” donjuanesc, interpretat des de la platea amb una gràcia actoral única. Capítol a part mereix també l’acompanyament de l’extraordinari pianista Malcom Martineau, a qui Terfel va empènyer a saludar en solitari al final del concert, per rebre les merescudes ovacions del públic. Un gran pianista, insisteixo!

Abans parlàvem de nous recitals i formats, i cal esmentar –en aquest capítol- l’encert del Carnegie en organitzar un cicle de tres concerts amb el cantant de pop, jazz i improvisacions vocals Bobby McFerrin, a qui uns quants privilegiats vam poder veure fa poc en un magnífic concert al Palau de la Música amb l’Orfeó Català en ocasió del centenari de la sala barcelonina(9 de maig). McFerrin, amb el temps, s’ha convertit en un més que notable director d’orquestra, com va quedar palès en versions molt fresques de la Simfonia Clàssica de Prokofiev o del Requiem de Fauré al capdavant de la sempre competent Orchestra of Saint Luke’s (6 d’abril). Però Mc Ferrin també gosa emprar el seu poder vocal en terres ben sagrades, com ara el Concerto en Sol menor per a dos violoncels d’Antonio Vivaldi, en el qual va tenir com a company de luxe un Yo Yo Ma que conviu a diari amb la perfecció interpretativa (10 d’abril). Igualment, on McFerrin no té rival és en el món de la improvisació; les seves versions particulars de l’Aria bachiana o de l’Ave Maria de Gounoud-Bach són simplement inimitables.

D’entre la nòmina habitual d’estrelles del Carnegie cal destacar noms vells que, no per això, són menys benvinguts. Anne-Sophie Mutter va celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari amb la sala interpretant les tres sonates per a violí i piano de Johannes Brahms (14 d’abril). A aquestes alçades, la perfecció tècnica de Mutter ja no és notícia, i la seva compenetració amb Lambert Orkis (Previn hauria d’estar gelós davant de tanta empatia...!) encara ho és menys. Igualment, davant de meravelles com l’Adagio de la primera, amb un so d’una potència insultant, hom encara es pregunta la fórmula màgica que hi ha al darrere del perpetu estat de gràcia de la millor violinista del segle, a la que el públic de la sala va aconseguir robar fins a quatre dances brahmsianes com a sucosa propina, i encara hi seríem si depengués de la nostra voluntat...

Nous formats, velles receptes, però –de moment, i toquem fusta- la primavera ens porta només bons auguris des de Gotham. Esperem que la bonança es mantingui, i seguirem informant.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!