Gustav Mahler: l’honestedat musical

Carles Puig 29-01-2007

La música de Gustav Mahler pot ésser abordada, tenint en compte la seva relació amb la perspectiva del seus entorns immediats dins el curs de la història, de tres maneres distintes. Cadascuna de les facetes mira cap a un punt diferent: la primera mira cap al passat i està constituïda per l’herència postromàntica de l’època en què se situa l’esmentada obra. Aquesta faceta –que és compartida amb la música d’alguns compositors contemporanis com Strauss o Scriabin– es troba relacionada amb la traducció harmònica que deriva de la morbositat “fin de siècle”: és la música de l’infinit creixement vegetal. En el cas específic de Mahler, ve sumada a la tendència al “tangueig”, característica que sovinteja en diversos fragments d’unes quantes de les seves simfonies (Mahler = malheur).

“La tercera faceta no mira enlloc fora d’ella mateixa, mira cap al seu present.”

La segona de les cares mira cap al futur, entroncant amb l’expressionisme centreeuropeu que es gestava en aquells moments i que trobarà la seva perfecta traducció musical en l’obra d’Alban Berg. Ho testifica la tendència creixent (scherzo 9a simfonia!) als enormes intervals melòdics, a fi de suggerir l’anguniosa deformitat que se’ns apareix en col·locar una lent d’augment entre el nostre ull i el món. També podem considerar aquí (tot i el seu aire paisatgisticoimpressionista) els molt comentats “tocs militars en la llunyania”, sons evocadors de la infantesa viscuda però també somniada (les connotacions psicoanalítiques de l’obra de Mahler mereixen un capítol a part).

La tercera faceta no mira enlloc fora d’ella mateixa, mira cap al seu present. És la puresa melòdica que ens adverteix que Mahler és l’hereu avantatjat de Schubert. És l’interès contrapuntístic que, en certa manera, l’emparenta llunyanament amb Brahms (si a Schönberg hi conflueixen les influències antany antagòniques de Wagner i de Brahms, és a través del seu mestre Mahler). De vegades, em pregunto per què la música de Mahler fascina tants directors d’orquestra especialitzats en música més recent (i que, posem per cas, mai no han mostrat cap interès per abordar la música de Strauss). És, sens dubte, per culpa d’aquesta puresa i claredat orquestrals (en els moments de més intens contrapunt melòdic, fins i tot la tuba i els timbals canten). Agradi més o menys, doncs, cal admetre que la música de G. Mahler presenta una característica que no abunda precisament en l’obra dels seus contemporanis: l’honestedat.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!