La revolta pop(ular)

Joan Fontdeglòria 09-02-2008

The New Pornographers o la prostitució de l’alta cultura

Els qui escoltem pop, sovint ens hem hagut de sentir, directament o de manera implícita, que és un gènere menor, frívol, superficial, sense contingut, sense la categoria de la música “de veritat”, la docte, culta, que avui dia es refereix bàsicament a la clàssica o al jazz. En alguns contextos està considerat com el gènere dels qui tenim pocs coneixements o poca cultura musical; és subestimat i fins i tot menyspreat, o senzillament rebutjat pel fet de ser el que el nom indica, “popular”, propi de les masses i per tant excessivament accessible. És només el passatemps d’uns quants jovenets immadurs, però no té ni la categoria ni la complexitat intel·lectual del jazz o de la clàssica, que a la llarga, creuen, acaba sent l’única i la definitiva quan ens fem grans.

Jo mateix ja fa temps que m'he fet gran i, malgrat haver tastat, consumit i devorat des de ben jovenet qualsevol manifestació musical –sovint de manera compulsiva– incloent la clàssica o el jazz –i haver-lo gaudit i valorat sobretot en viu– quan trio un disc sempre acabo tornant al costat més pop, no el que es preocupa només per cobrir les necessitats del mercat, sinó l’inconformista, intens i sincer que ja fa anys que tenim la sort de respirar.

Tot això em ve al cap mentre escolto per enèsima vegada The New Pornographers, aquesta superbanda pop canadenca –“súper” perquè els seus integrants provenen tots ells d’altres bandes– que des de fa 8 anys fan bandera de les veus melòdiques i les melodies perfectes que els caracteritza –a ells i al gènere–. La seva proposta té tots els “defectes” que tant molesten a aquells doctes: és encomanadissa, enganxifosa i potser ensucrada. Si ets consumidor-pop, els seus discos són d’aquells que no pots evitar tornar a escoltar una i una altra vegada; com si, quan busques un disc, ells fossin els qui et busquen i no a l’inrevés. I cada vegada que s’enceta, es manté fresc com el primer dia. El secret és que l’elaboració és lenta i plena d’influències, totes les que us pugueu imaginar, perquè a banda de ser músics excel·lents, A.C. Newman (líder de la banda) i companyia són consumidors compulsius de discos, i per tant, savis en la matèria –sí, el pop també en té, d’erudits–. A més, en aquesta cocció, els detalls són tinguts en compte d’una manera exacte, mil·limètrica; malgrat l’aparent simplicitat, el resultat és d’una sofisticació extrema, perfeccionant els detalls, corregint els “defectes” i millorant les virtuts. El seu darrer disc, “Challengers”, s’enceta amb “My rights versus yours” (YouTube) que aquí podeu veure en viu al programa de Letterman. El tema és tota una declaració d’intencions: neix acaronant, creix intensament i mor amb la força i els ànims al punt àlgid, al cim. Les seves cançons, lentes o ràpides, serioses o iròniques (no té pèrdua el vídeo de “ Sing me spanish techno ” (YouTube), un dels temes més celebrats de la banda del magnífic “Twin Cinema”) són una mostra del millor que té el pop, aquesta capacitat d’atrapar-te a la primera i de renéixer vigorosament una vegada i una altra. The New Pornographers coneixen les regles i les apliquen amb destresa, cura i amor –en això consisteix l’art, no?– i el resutat és precís i emotiu.

“Els nous pornògrafs” van treure el seu nom d’un predicador televisiu que va afirmar que “la música és la nova pornografia”, tota una ironia si tenim en compte que, justament, la seva proposta és considerada com a convencional per aquells qui menyspreen el gènere. Han publicat “Mass Romantic” (2000), “Electric Version” (2003), “Twin Cinema” (2005) i “Challengers” (2007), o sigui que, si us voleu prostituir, ja ho sabeu. Correu el perill de ser vexats per l’alta cultura, però tindreu emotivitat i vitalitat garantides.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!