La tecnologia i la interpretació

Roger Julià-Satorra 06-02-2007

Vladislav Bronevetzky

Que la tecnologia d’àudio professional pugui ser molt productiva en l’estudi del compositor és un tòpic que hem tractat en antigues seccions del “Sound on Track”. Però que en el món de la interpretació, cada cop més, tant els professionals com els estudiants disposin de tecnologia en el seu estudi i la integrin en la seva pràctica diària és un tema força desconegut. De fet, la tecnologia musical pot beneficiar enormement la carrera d’un intèrpret. A continuació, ho examinarem des de les mans del pianista rus resident a Catalunya Vladislav Bronevetzky, professor de piano de l’ESMUC, qui ha realitzat diverses gires de concerts i ha participat en nombrosos festivals internacionals, actuant com a solista amb orquestra, recitals i pianista de cambra (acompanyant reconeguts intèrprets, com la violoncel·lista Natàlia Gutman, la soprano Annick Massis...) en escenaris de bona part d’Europa, Estats Units, Japó i Rússia.
Quan Vladislav Bronevetzky va començar la seva carrera pianística el material àudio era molt car i aquest era exclusiu per a grans estudis. “Sense fer una gran inversió, avui tothom es pot permetre comprar un equip que doni un bon resultat, com per exemple targetes com les MOTU, Digi 001 o MBox, però aleshores una persona que no es dediqués a la gravació professionalment no es podia permetre disposar d’aquest equipament ja que valia molts diners”, explica Bronevetzky. “Quan vaig descobrir que anaven sortint al mercat coses més assequibles vaig començar a introduir-m’hi. Això em va poder permetre enregistrar per a poder-me escoltar a mi mateix com si fos el públic”. Més tard es va adonar que en el món professional moltes agències demanen gravacions per a concedir concerts, i “com que aquí a Catalunya és difícil trobar un estudi adequat per a poder gravar piano perquè o bé el piano no està en bones condicions o bé te l’han de llogar”, Vladislav es va haver de buscar una solució per poder aconseguir els estàndards que demanava la indústria amb una bona qualitat sonora. “Com que a mi el món de les màquines i del so m’agradava molt vaig buscar la manera per poder-m’ho fer jo mateix”.


APORTACIÓ

El primer que la tecnologia musical li va aportar va ser diversió. “Poder gravar, treballar el so i intentar aconseguir uns objectius determinats és molt divertit, és el meu hobby. Sempre intento aconseguir gravar una pista que soni igual que la font original, però crec que és impossible; per poder treure tot el rendiment de la màquina necessites ser un tècnic i saber física. Així pots conèixer com funciona un equalitzador i cada component”. Bronevetzky es considera un amateur, encara que pot aconseguir un resultat final semblant al que puguin fer els professionals. “El professional sap exactament què s’ha de fer per aconseguir el que es vol, mentre que els amateurs podem aconseguir una cosa semblant, però hi perdem molt de temps ja que anem provant fins aconseguir-ho”. Els professionals, però, de vegades també s’han d’entretenir buscant i provant ja que “en el món de la gravació ningú no pot dir que ho sàpiga tot, ni els professionals que han gravat mils discs ni les millors orquestres, ja que cada sala i cada instrument crea els seus problemes i aleshores s’ha d’improvisar una estratègia de gravació”.
Més enllà de l’entreteniment que pugui aportar, “si a un estudiant li agrada gravar, en pot treure molt profit, ja que aquest és un recurs que els pianistes i intèrprets podem utilitzar per millorar-nos”. Considera que un intèrpret no s’ha de gravar cada dia, sinó que s’ha de fer un control de tant en tant. “A les classes de piano no és gaire habitual que es gravi, però recentment, una alumna meva em va preguntar si podia gravar la classe i jo li vaig dir que és clar que sí; sovint els alumnes no noten la diferència entre una cosa quan estava malament i quan està bé, ja sigui el so, el ritme... Això és una cosa que s’han d’acostumar a sentir-ho diferent”.


MITJANS DE GRAVACIÓ

Els mitjans que s’utilitzin per a gravar són molt importants, ja que ens poden aportar una aproximació més o menys fidedigna. “Amb un minidisc, encara que permeti fer coses de força qualitat, no podem parlar de qualitat de so ni de tímbrica, i la dinàmica és molt relativa, ja que tots porten compressors que tallen tots els pics i apugen els pianos, però dóna una visió global”.
En l’actualitat, a l’estudi de Bronevetzky hi pot gravar el seu piano Bösendorfer, amb unes espectaculars vistes de Montserrat. Utilitza un Mac Powerbook processat amb dues targetes àudio, una MOTU Traveller que utilitza amb el Logic i una MBox per al Pro-tools. I utilitza un micròfon Neumann U87Ai, un TLM 103 i dos Schoeps MK4, que passa pels previs Avalon 737 sp i Chandler TG2. Utilitza els connectors (plug-ins) Sonalksis EQ, els de lògic i de TCelectronics, aquests últims processats per una Powercore. De monitoratge fa servir uns Yamaha NS-10M i Genelec 1029.


"Poder gravar, treballar el so i intentar aconseguir un objectius determinats es molt divertit, es el meu hobby"


Bronevetzky opina que els grans tècnics han passat per classes d’instrument i saben què és tocar un instrument, però malauradament, la majoria de tècnics no tenen una educació musical adequada. De la mateixa manera, hi ha molts intèrprets que no saben res d’àudio. “Un instrumentista que conegui el procés de gravació podrà intervenir quan gravi un disc o es sonoritzi un concert, ajudant a obtenir el so que vulgui”. Fa poc, en un concert del pianista, col·locaven els micròfons d’una manera que el piano no hauria sonat gens bé; “com que ara ja tinc una certa experiència, quan veig que alguna cosa no funcionarà ho he de dir. Quan toco ha de sonar el meu so, que sigui adequat, que sigui jo. Si un pianista coneix una mica sobre tecnologia d’àudio, tindrà un vocabulari més extens i podrà concretar millor”.
És per aquest motiu que el pianista nascut a Vladivostok veu molt positivament que els estudiants de l’ESMUC tinguin un curs obligatori de sonologia. És partidari que la sonologia s’ensenyi a l’ ESMUC, ja que “estan dins de la música viva. D’aquesta manera, els instrumentistes i cantants poden cridar els seus companys de sonologia perquè els vinguin a gravar un concert, a muntar els micros... Uns hi obtenen bones gravacions i qualitat sonora en els concerts, i els altres pràctica i experiència. És fantàstic, però encara estaria més bé que gravessin totes les audicions que tenim a l’escola, dels violinistes, pianistes, cantants...”


MÚSICA VIVA

Tot i ser partidari d’utilitzar la tecnologia d’una manera molt activa, Bronevetzky és de la opinió que aquesta mai no substituirà el contacte humà que fa que la música visqui. “Ara moltes coses es comencen a fer a través d’Internet, com ara classes virtuals... Tot això és una ximpleria. La relació humana no la pot substituir cap màquina ni vídeo, igual que cap gravació no pot substituir cap concert. Quan va sortir el boom de les gravacions algú va dir que s’acabarien els concerts i no s’han acabat pas. Mentre hi hagi aficionats a la música, aquesta mai no s’acabarà. Ni el 5.1, sorround, superàudio, CD de qualitat... mai no sonaran com un concert”.
“He sentit moltes gravacions de Horowitz, des de les primeres gravacions fins a les últimes, en què feia servir mitjans ‘high end”, continua Bronevetzky. “Cap de les gravacions té res a veure amb el que jo senti en viu, la màgia que Horowitz creava a la sala no la va poder capturar cap tècnic de so. Tenia una personalitat i una influència en l’auditori molt gran, era com una hipnosi. És clar que moltes coses sí que queden en la gravació. S. Rachmaninov, A. Schnabel, A. Cortot... van deixar una màgia a les seves gravacions, que fins i tot emocionen”. El pianista és partidari d’una bona interpretació davant d’una bona qualitat de gravació: “A mi com a músic m’interessa molt més la interpretació, com estigui enregistrat és secundari, i sempre ho serà. Aleshores, si una bona gravació ve amb una bona interpretació, gaudeixes encara molt més”.
El pianista rus opina que hi ha dues opcions a l’hora d’enfocar l’enregistrament d’un CD. Una és l’enregistrament històric d’un concert, d’un moment que dura una determinada estona i després ja no existeix. “Els artistes que escullen aquesta via són molt impulsius i espontanis. Clar que sempre n’hi ha que toquen igual en una gravació que en viu, són músics que estan programats. Però hi ha artistes que al concert els surten coses que mai no surten a l’estudi, com S. Richter, que deia que les seves gravacions de concert eren més interessants que les d’estudi, ja que en aquestes últimes feia exactament el que volia, hi tenia un control absolut”. En canvi, Bronevetzky es considera dins d’un segon grup que planteja la gravació d’un disc com un procés creatiu on l’artista vol aconseguir exactament el que ha pensat i planejat. “Arribar a una perfecció de l’obra amb què creus en aquest moment, encara que segurament al cap d’uns anys creuràs que està malament. La persona canvia, el músic es desenvolupa, profunditza el coneixements i desenvolupa la seva percepció, se n’adona d’uns detalls que abans no percebia. Les grans obres donen per buscar-hi coses durant tota la vida. Per això vols fer una gravació perfecta de com ho sents avui, però això no vol dir que dintre de 10 anys no diràs que això no val res. Un exemple són les gravacions de Glenn Gould de les “Variacions Goldberg”, les de l’any 57 i les del 81, són brutals, no tenen res a veure”.
El tècnic que s’encarregui de l’enregistrament té l’última paraula en la qualitat del disc. Segons el pianista, “un tècnic ho pot capgirar tot; pots ser un bon artista o un bon intèrpret, però un mal tècnic pot destruir la gravació. És per això que quan hi ha un bon tècnic se li ha de reconèixer la feina, un bon enregistrament té el seu mèrit. Un micròfon controlat per un tècnic o un altre sona completament diferent, fins i tot col·locat en el mateix lloc”. Per a Bronevetzky la música està viva i el piano és un instrument viu. “En els pianos hi passen coses misterioses. El mateix piano en el mateix lloc, no sonarà igual avui i demà; i si el toca dos pianistes diferents el piano són dos mons”. El professor de l’ESMUC s’afina ell mateix el piano i creu que és vital que un pianista conegui com funciona el seu instrument. “Em recordo de petit obrint el piano i intentant veure com funcionaven els martells, la mecànica, com estava estructurat. Intentava arreglar jo mateix el pedal si grinyolava i li feia reparacions menors. És clar que si s’ha de reparar alguna cosa important aleshores ha de venir l’especialista, igual que un violinista se n’anirà al luthier. Però els violinistes s’afinen el violí, i també es posen el pont recte i es canvien les cordes. Crec que hi hauria d’haver un curs obligatori per a pianistes sobre com s’afina un piano, si estàs a prop del piano, aquest t’ho agrairà”.

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!