La veu de l’Amazones

Bernat Rebés 20-11-2007

Reportatge sobre la cumbia peruana

Iquitos és una ciutat envoltada de misteri, encara de difícil accés avui en dia, enclavada al bell mig de l’Amazonia peruana, allà on neix el riu més cabalós del món. Les seves aigües tèrboles banyen la riba d’aquesta estranya ciutat portuària, impregnada d’un ambient molt particular. Caminar per l’antic barri de Belén és descobrir la vida de les persones que l’habiten. El seu mercat no està clarament delimitat i les paradetes s’extenen per tots els carrers, en un ordre que ratlla el caos, intransitables per la gent que s’hi congrega, trepitjant el fang llefiscós, respirant amb prou feines en la bafarada xafogosa que emanen les safates de peix, inacabables, els mostradors on s’amunteguen les closques de “taricaya”, la tortuga, els seus “huevos sancochados”, les plates de cucs, anomenats “suri”, les “juguerías” improvisades amb taulons i cavallets, la cridòria de les venedores de “masato”, el refresc fet a base de yuca mastegada i tornada a escopir.

Havia sortit de l’hotel amb l’ànim ben alt, recordant les paraules del gran Sabina, “he salido a la calle, como un explorador”, que tot i no tenir res a veure amb el context venien com anell al dit en el moment en què s’obria davant meu l’espectacle del jirón García Sáenz, a les portes de l’increïble barri de Belén. La dutxa amb aigua freda m’havia espavilat. Em feia molta gràcia que m’haguessin donat una olla de dimensions bíbliques i un tuper-ware per poder-me dutxar, i el que podria semblar una incomoditat, en realitat es va convertir en una atracció turística. M’encantava dutxar-me com si fos a un hammam del Marroc amb aigua freda.

La Rocío em va servir el segon got de suc. Tenia el costum d’anar a esmorzar a la seva paradeta perquè feia uns sucs espectaculars i perquè era agradable retrobar algú conegut. “Hace un buen día para ir a la playa”, va dir mentre ventava les mosques amb un drap. Tenia la ràdio a tot volum, un vell transistor atrotinat que agonitzava amb veu metàl·lica. Ja estava a punt d’anar-me’n quan un anunci em va cridar l’atenció. La veu que sortia de l’aparell pregonava amb una entonació pròpia del King Àfrica i anunciava que el Grupo 5 actuava aquella mateixa nit a Iquitos. El gran Grupo 5! Em vaig emocionar molt. En els 2 mesos que portava recorrent el país de dalt a baix no havia escoltat pràcticament res més. El 90 % de les cançons que sonaven a la ràdio, engegades estridentment allà on anessis (des del mig de la selva al cor de les muntanyes dels Andes), eren d’aquest grup de “cumbia peruana” originari de Monsefu, Chiclayo, a la costa nord del país. Te vas, Me enamoré de ti y qué, El Embrujo, Noches de Fantacía (sic) i tantíssimes altres cançons formaven la banda sonora del meu viatge. Ara que em quedava menys d’una setmana en aquest meravellós país i que tot tenia regust a comiat, no se m’acudia una manera millor de viure l’últim festival peruà. Aquella nit aniria al Complejo del CNI a veure Grupo 5!

Eufòric, vaig fer cas a la Rocío i vaig anar al port a la recerca d’una barca que em pogués travessar a les platges de l’altra riba de l’Amazones. Allà vaig passar el dia, prenent el sol, capbussant-me en les aigües marronoses i tranquil·les, llegint García Márquez, xerrant amb uns i altres, gaudint de la calma d’aquell dissabte tropical. Mentre dinava un entrepà de “jamonada” i “palta” (alvocat), acompanyat de l’omnipresent Inca Kola, la beguda nacional del Perú, un noi se’m va apropar i, després de fer-me la pregunta introductòria de rigor (“¿De qué país, amigo?”), es va presentar i es va asseure al meu costat. Es deia Alfredo.

La conversa va girar de seguida entorn els temes habituals. Si era la primera vegada que visitava el Perú, on havia estat, què és el que més m’havia agradat, quan de temps portava viatjant, si tenia germans, a què em dedicava... En aquest interrogatori pausat però implacable, que es repetia de manera pràcticament calcada cada vegada que coneixia algú i que no em deixava mai opció a interessar-me pel meu interlocutor fins, com a mínim, passada mitja hora de conversa, sempre acabava sortint la música, inevitablement. Ja feia temps que havia decidit respondre breument la pregunta de la meva professió amb la frase “Sóc músic”, que simplificava enormement una resposta tan complexa. Aquesta frase era contestada habitualment amb una exclamació mig d’admiració, mig d’incredulitat, i la pregunta pertinent de si m’agradava la música del seu país. Era una sort que sí, que m’agrada la majoria de la música peruana, com a mínim a determinades dosis (12 hores de huayno poden ser excessives fins i tot per a l’occidental més fanàtic, però no ho són pas per als conductors d’autobús de la Sierra). Li vaig dir a l’Alfredo que aquella nit tocava el Grupo 5 al Complejo del CNI. Ja ho sabia. De fet, es va declarar un fan incondicional “del grupo de oro del Perú” i va començar a explicar-me la curiosa història d’aquest gènere musical, la cumbia peruana, música per ballar, per defugir les penes i oblidar les desgràcies.

La cumbia va arribar al país andí, importada des de Colòmbia, durant la dècada dels ’60. En els primers ’70 va començar a patir una transformació progressiva amb la introducció d’influències de la música que portaven els habitants de la Sierra desplaçats per la reforma agrària d’Alvarado. Lima creixia a passos agegantats i es creaven suburbis i més suburbis on s’apilotaven els camperols a la recerca del somni capitalista i la promesa de felicitat del model de vida occidental, fortament implantat a la metròpoli i pregonat per les autoritats, en clara contradicció amb el sistema de vida rural predominant a la resta del país. Fruit d’aquesta barreja, la cumbia es va convertir de mica en mica en la música dels pobres, dels marginats, de la classe més popular, mentre que les classes benestants (més aviat hauríem de dir LA classe benestant, que és una i de minsa representació percentual, i val a dir que generalment de descendència espanyola o com a mínim occidental), la rebutjaven i intentaven allunyar-se dels bars i els locals on sonava aquella música de desarrelats i de perdedors. Van anomenar despectivament el fenomen, no només reduït a la seva expressió musical sinó a un complex entramat sòcio-cultural, com a cultura “chicha”. La chicha és la beguda alcohòlica de la Sierra del Perú, feta a base de blat de moro fermentat d’un dia per l’altre, en una sola nit, i que té un gust molt amarg. La música que escoltaven els chicha era la cumbia, sovint altament barrejada amb músiques pròpies de la Sierra, com ara el huayno, música folklòrica per antonomàsia de les comunitats andines de la qual en parlarem amb més deteniment en una altra ocasió.

Al llarg dels anys ’80 i ’90, la cumbia peruana es va anar assentant com a gènere musical i va anar guanyant protagonisme en el panorama musical del país, gràcies en gran mesura a la normalització de les condicions de vida de la major part dels arribats de la Sierra dues o tres dècades abans i de l’estabilització aconseguida per la segona generació dels nous limeños, fills d’aquells que havien emprès l’aventura de marxar a la ciutat a guanyar-se la vida. L’aparició de moltes ràdios i petits mitjans de comunicació va afavorir la difusió cada vegada més massiva de la cultura chicha, i tal com ha passat amb d’altres etiquetes atorgades amb voluntat despectiva, com ara la de “romàntic” o la d’ ”impressionista”, chicha va deixar de ser una etiqueta pejorativa per passar a ser la bandera sota la qual s’obria camí la revalorada cumbia peruana. En els darrers anys, el poder adquirit per aquesta música en les classes populars, que formen el gruix de la població en aquest país, ha afavorit la invasió dels grups de cumbia peruana de tots els mitjans de comunicació, i el que havia estat la música marginal i de la gent oprimida s’ha convertit en la música de consum multitudinari a tot el país. Arreu han sorgit noves bandes, noves fornades de cumbia peruana, ja allunyades de la música de Lima, i fins i tot als punts més allunyats de la selva els grups de cumbia, de caràcter i estil particular, donat el seu origen tropical, són el so de referència. En un cas de justícia poètica, actualment fins i tot als bars més de moda Miraflores o Barranco, els barris més rics de Lima, se senten els darrers hits de Grupo Néctar, Kaliente, Los Caribeños de Guadalupe, Explosión de Iquitos, Grupo Ciclón, Armonía 10 i Grupo 5, portaveus de la cumbia peruana del nou mil·leni, i l’alta societat limeña s’ha menjat amb patates la música que fa només dues dècades rebutjava.

L’Alfredo m’explicava tot això amb els ulls brillants d’excitació. Era un fervent defensor de la cumbia i se sentia fortament identificat amb la cultura chicha. Vam seguir xerrant llarga estona d’altres temes, fins que al final vaig decidir tornar a la ciutat, on tenia alguns afers pendents, i vam quedar que ens trobaríem aquella mateixa nit al Complejo del CNI. Vaig dedicar la tarda a portar la roba a rentar, a anar a buscar el meu charango a cal luthier (una mala sotragada del bus l’havia engegat pels aires i el pont n’havia sortit malparat), a dutxar-me llarga estona sota el raig amazònic del tuper-ware i a passejar pel malecón tot menjant un gelat i veient l’espectacle de pallassos al carrer, que recordava “El Chavo del 8”. M’encantava sortir a passejar amb els últims sospirs del dia per aquest passeig marítim sense mar, un dels carrers més peculiars que he vist mai. Passejant a la brisa de la tarda tenia l’estranya sensació de ser en una ciutat amb mar... però no. Em fascinava aquesta idea, em fascinava el riu i tot el que representava per als seus habitants. Després de sopar un menú per 3 o 4 soles, d’aquells fantàstics menús casolans de sopa, arròs amb tall i postres, vaig anar passejant cap al Complejo del CNI. Tenia intenció d’anar-hi amb motokar, unes motos amb un carro enganxat al darrera que per quatre duros et porten d’una punta a l’altra de la ciutat, però vaig veure que anava sobrat de temps i vaig decidir anar-hi a peu.

Una vella i immensa estructura metàl·lica, de sostre baix i columnes sòlides, protegia l’escenari de ciment de les pluges tropicals. Estàvem a principis de setembre, l’època seca, la qual cosa vol dir que només plou una horeta cada dia. De novembre a març plou sense treva, i no per això s’atura la vida a Iquitos. En qualsevol cas, és imprescindible una protecció contra els elements en un escenari i una pista de ball construïts a l’aire lliure al bell mig de l’Amazones. Llampegava a l’horitzó com si fos un castell de focs silenciós. Repenjat en una de les columnes, esperava pacientment que s’omplís de gent el recinte i que el rellotge arribés a les deu, l’hora fixada. Els “iquiteños” arribaven en grups nombrosos i es posaven en rotllana a una distància prudencial de l’escenari, formant una immensa mitja lluna. Els més matiners eren bàsicament jovenalla de poc més de quinze anys, però aviat va anar arribant gent de totes les edats. L’expectació era creixent. I tot i això, em va semblar que el focus d’aquella expectació no era el Grupo 5 en sí, sinó tots nosaltres, el públic mateix, que es moria de ganes de ballar. Per fi, amb puntualitat peruana (és a dir, més de mitja hora després de l’hora prevista), el Grupo 5 va saltar a l’escenari i va trencar el silenci amb l’estridència d’El Embrujo, una de les cançons més sonades de l’estiu. Però no us penseu que la gent va embogir d’èxtasi... més aviat, aquella mitja lluna tensa i immòbil s’escrutava de fit a fit, sense atrevir-se a fer un pas, com si esperessin una ordre suprema o el tret de sortida definitiu que els incités a moure’s. Jo em trobava exactament a la part central d’aquell arc humà expectant, encara repenjat a la columna que em servia de refugi enmig de la riuada humana que entrava per la porta. Em vaig fixar que, uns metres més enllà, una noia no em treia l’ull de sobre. La seva mirada era tan penetrant i directa que em feia sentir incòmode. Jo intentava fer veure que no ho havia notat. El Embrujo arribava al final i la multitud encara esperava tímidament al marge, fora de l’abast de la llum subtil de la sala. Vaig notar una presència al meu costat. Algú feia veure que es repenjava a la mateixa columna que jo, però en realitat ho feia descaradament en mi. Vaig mirar de reüll. La noia que abans em mirava ara tenia la mirada perduda en la multitud i repenjava tot el seu pes en mi. Jo estava perplex. Vaig fer veure que no notava res fins que em va sorprendre amb un cop de cul que semblava dir “bueno què, penses treure’m a ballar, o què?”. Vistes les circumstàncies, de bon grat l’hauria treta a ballar, si no hagués estat perquè ningú estava ballant en aquell grandiós recinte, on ja s’hi congregaven uns quants centenars de persones que s’observaven les unes a les altres i xerraven animadament deixant encara lliure la pista de ball. Ni boig seria jo el primer a treure a ballar ningú. No volia cridar l’atenció. Era l’únic estranger i volia passar desapercebut el màxim possible. Així va transcórrer la segona cançó del concert de Grupo 5. La noia m’anava fent copets de cul, jo mirava l’horitzó, intentant no topar amb els seus ullassos negres d’amazona, sense saber què dir o què fer. Finalment, li vaig preguntar com es deia. Julissa, va contestar amb un gran somriure, en el precís instant en què la massa es precipitava cap al centre de la pista, com impulsada per un ressort a la consigna del cantant de Grupo 5. “Todo el mundo a bailar!!”. Començava el tercer tema de la nit i la Julissa va ser engolida pel remolí humà, agafada de la mà d’un noi que va aparèixer del no res. La sala va esclatar. De la quietud més absoluta en va sorgir l’activitat més frenètica. Tots els qui, segons abans, bebien indecisos, ara ballaven desinhibits com piranyes al riu. La Julissa s’abraçava a la seva parella i em saludava amb la mà cada quatre compassos i em somreia burleta, quasi com si formés part de la seva coreografia i com si volgués dir “has badat, gringuito...”.

Vaig començar una discreta recerca de l’Alfredo. En algun lloc debia ser, ballant desenfrenadament, en su cumbia, gaudint del concert amb els seus amics. Però de seguida em vaig adonar que trobar-lo era poc menys que impossible. Amb prou feines em podia moure entre la gent, encara menys reconèixer una cara en la penombra. El meu periple em va portar a la barra, una vella caseta de fusta i formigó on venien Iquiteña, la cervesa d’Iquitos, ben suau i bona i a més a més barata. Això sí, calenta, però no hi feia res. Amb la “chela” a la mà vaig tornar a la meva columna per escoltar una estona el concert amb atenció. L’espectacle era impressionant. Grupo 5, com la majoria de bandes de cumbia, és una orquestra de dimensions considerables: bateria, baix, un parell de percussionistes, teclats, guitarra elèctrica, una secció de vents amb trombons i trompetes, 3 o 4 cantants, tots vestits amb uniformes de colors llampants i desvergonyits, horteres, i 4 ballarines que ballen de dos en dos en un racó de l’escenari, amb prou feines tapades amb un bikini i fent acrobàcies sobre uns tacons que quasi semblaven xanques (cal remarcar que, certament, des del nostre punt de vista europeu, tant les lletres com l’estètica d’aquest grups és marcadament sexista, fet que és significatiu pel que ens diu de la mentalitat d’una societat i del xoc entre una cultura i una altra).

L’ambient ja estava caldejat. Em sentia estrany per dos motius. Primer, perquè seguia sent l’únic gringo del local, que en aquests moments ja devia acollir més d’un miler de persones. I segon, perquè era l’únic estaquirot que no ballava. És clar que tampoc tenia amb qui... Vaig veure que hi havia grupets de nois reunits en cercle que feien circular una chela entre ells. Vaig decidir que aquell havia de ser el meu punt d’integració. Em vaig dirigir cap a una d’aquelles rotllanes i vaig començar a ballar, com qui no vol la cosa, ben a prop seu. No havia passat ni mig minut que ja un d’ells em va oferir un glop de cervesa i em va preguntar de quin país venia. Em va fer entrar al cercle i em va passar el got. Per sort, ja coneixia bé el ritual. El de la teva esquerra et passa l’ampolla un cop s’ha servit en un got, però no perquè beguis a galet, sinó perquè esperis pacientment que ell s’empassi d’un glop el got sencer i el sacsegi a l’aire per escórrer l’última goteta. Aleshores, et passa el got i tu has de complir amb el ritual: servir-te, passar l’ampolla al de la teva dreta, beure d’un glop, sacsejar i passar el got. Així, abans que te n’adonis, l’ampolla torna a les teves mans, i en unes poques rondes el cap comença a rodar i la festa se’t fica al cos i aleshores la llengua es deslliga i comences a platicar amb el primer que se’t passa pel davant. Aquests van ser els meus primers amics de la nit, una colla de borratxos que aviat em consideraven un dels seus, un borratxo més, si bé blanquet i estrany.

Quan ja portaven unes quantes rondes convidant-me (les rondes eren de 3 cerveses de mig litre cada una, a 10 soles, uns 2’5 euros, i dues de les ampolles esperaven al mig de la rotllana mentre l’altra rodava de mà en mà, i així fins que s’acabava amb la darrera), el més gros d’ells, el Richard, em va demanar que els convidés a una jo. Ho vaig fer de bon grat, ja que, de fet, anava a fer-ho abans que m’ho demanessin. El problema va arribar després, quan se’ls va ficar al cap aquell tòpic que tenen tan arrelat, i que en el fons és tan cert, tot i que perjudica enormement la butxaca dels motxileros tirats com jo, que diu que “el gringuito tiene mucha plata”, i van començar a demanar-me subtilment i d’un en un, però sense treva, que els convidés a una altra ronda. Jo no tenia gaire plata... És més, en la meva economia “de guerra”, 10 sols eren una fortuna. Era el que em costava l’habitació d’hotel, i amb aquesta quantitat feia 3 àpats de menú. Vaig mirar el que em quedava: 4 soles. A més, no tenia cap intenció de seguir bebent. No volia perdre el control, estant tot sol en aquell indret remot i sense que ningú sabés on parava. Així que, amb un gran somriure i sense deixar de ballar, els anava donant llargues. Vaig notar una certa impaciència en les seves demandes, fins i tot un punt de violència. La meva tàctica era la de fer-me el longuis i posar bona cara, gaudir de la nit. “EH, amigos, bailemos un poco más!”, els deia als meus companys, i allà seguíem, el festival amunt amunt, la sala embogida, tots ballant, els meus col•legues borratxos perduts, les noies que treien a ballar barrejant-se amb uns i altres, alguna chela per terra, vidres trencats, confusió, i jo que aprofito el caos per escapolir-me cap a un altre extrem de la sala, ben endavant, a primera fila, entre els més fanàtics, cossos amarats de suor rebolcant-se en l’orgia sonora d’El Arbolito, la cançó més cèlebre del desaparegut Grupo Néctar. Eren una de les orquestres més emblemàtiques del panorama musical de la cumbia peruana, tot i que residien a Buenos Aires. Els esperava una gira inacabable arreu del país inca i la resta del continent, amb final de traca a la vella Europa, que els havia de consolidar com un dels grups més actius del gènere, per celebrar el 12è aniversari de la seva fundació. A mitjans de maig, en un viatge de tants entre concert i concert, a la ciutat porteña, van patir un accident de bus. Van morir tots els músics, el representant, el conductor i la resta d’acompanyants. Es va viure com una tragèdia nacional al Perú i per aquelles dates, només 4 mesos després de l’accident, ja s’estava llançant una sèrie de televisió (una “novela”) que explicava vida i miracles del grup. El Arbolito em recordava el meu “tocayo” Beñat, company d’aventures a la Cordillera Blanca, qui me la va fer descobrir en una passejada bucòlica a la Laguna Churup. On seria ara el Beñat? On serien tots els companys de viatge en aquells moments? Em vaig barrejar entre cares anònimes i desbordants de felicitat i em vaig deixar portar per la música de Grupo 5, que encara s’havia d’allargar hores i hores. Eren habituals aquestes versions. Tots els grups de cumbia es versionen els uns als altres, en directe i en estudi, i com que no hi ha pràcticament cap CD original en cap botiga de discos, al final es converteix tot plegat en una selva de melodies totes semblants i alhora particulars, versionades de mil maneres en discos pirates, que són el mercat discogràfic per excel·lència a tot el país. Recomano a tothom fer una visita al Mercado del Hueco, al centre de Lima, una mena d’Encants amb desenes de botiguetes repletes de discos i discos i més discos, evidentment, tots pirates. D’aquesta manera, versionant-se els uns als altres, els concerts de les orquestres de cumbia recorden els concerts de les orquestres de ball de festa major, que fan concerts interminables. L’objectiu és fer ballar la gent al màxim. I no us podeu ni imaginar quant... a les 2 de la matinada, després de 3 hores i mitja ininterrompudes, el meu cos va decidir que ja n’hi havia prou. Em va saber greu no quedar-me fins al final, però estava rebentat. Per sort, el meu hotel, “El encanto Amazónico” (nom que feia pixar de riure només de veure el cartell ronyós que penjava a la porta), no quedava lluny i ja coneixia el camí. Vaig acabar la nit espatarrat davant del ventilador, en el meu matalàs pudent, celebrant la lluna amb les cuques que corrien com elefants desbocats als peus del llit.

Lima. La bombolla gris, coberta per la flassada de la “garúa”, la boira i el plugim de l’hivern, el fum que exhalen els vehicles decrèpits que hi circulen. Terrible contrast. On era el sol de l’Amazones? Què se n’havia fet d’aquella xafogor dolça i insuportable? El viatge en avió havia estat com un teletransport de ciència ficció. Poques hores em separaven de la màgica nit iquiteña i ara tot semblava un somni. La fi del viatge... no m’ho podia creure. Ara havia de deixar aquelles terres meravelloses? Ara que ja m’hi sentia com a casa. Camí de l’aeroport, una altra vegada. El poc temps passat a Lima m’havia semblat un tràmit dolorós. Com quan sona el despertador i saps que encara pots apurar dos minutets més. Camí de l’aeroport, anxovat dins de la combi boja que recorria les venes obertes de la urbanitat. El “jalador” cridava “Aeropuerto Callao Aeropuerto Callao!!”. “Encara més gent vol encabir-hi?? Si estem que desbordem per la porta i les finestres!” Recorríem barriades senceres, quilòmetres i quilòmetres de ciutat despietada i salvatge. Per la finestra lliscaven paisatges crus de la metròpoli despullada. La furgoneta volava. Tronaven els altaveus, tronava la cumbia peruana, una vegada més. Y hoy te vas, te vas te vas te vas...


Grupo 5: Videoclip de Te vas:
Te Vas a YouTube

Grupo Néctar: Videoclip d’El arbolito:
El arbolito s YouTube

Grupo Explosión de Iquitos, Orgullo Amazónico: Videoclip amb imatges del centre colonial d’Iquitos, Plaza de Armas i zoològic de Quistococha. La cançó és una cumbia peruana fortament influenciada pel huayno de la Sierra, (melodia pentatònica i temàtica de desamor)

Reportatge sobre el barri de Belén (de caire excessivament dramàtic i una mica sensacionalista, però amb bones imatges):

Wikipedia:
Cumbia Peruana a Wikipedia

Comentaris

Encara no hi ha comentaris. Fes el primer!

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!