L´arpa, un instrument hipnòtic

Arturo Palomares 16-01-2007

L'arpa es pot haver introduït a la península Ibèrica des d'Orient a través del comerç amb els països mediterranis o bé des del nord d'Europa a través del contacte amb el món cèltic.
Egipte va tenir riques i importants arpes que provenien de Mesopotàmia. El vocable "arpa" i els seus relatius romanços: harpe (francès), arpa (italià o portuguès), harp (anglès) i harfe (alemany), procedeixen de la mateixa arrel indoeuropea que significa "arrancar" o "agafar", fent referència a la seva inconfusible manera de ser tocada

A l'antiguitat de tots els instruments que es feien servir per fer música en l'àmbit familiar, el de major rang era l'arpa, que va ser tocada per membres de cases reials i aristocràtiques.
Segons antigues creences l'arpa posseïa poders hipnòtics i, amb les seves melodies, els esperits malignes fugien, els rius aturaven el seu curs, els remats deixaven de pasturar, els nens emmudien i l'herba deixava de créixer.

Referent al seu ús durant d'Edat Mitja es pot afirmar que convivien arpes grans i petites des de set fins a trenta cordes

És molt difícil fer una clara i determinada classificació entre instruments pre-romànics, romànics i gòtics, ja que en les representacions iconogràfiques es barregen models arcaics amb d'altres més complexes sense aparent ordre cronològic.

En línies generals es podria definir la tipologia pre-romànica com un triangle equilàter amb set o vuit cordes, cos sonor de discretes dimensions amb un lleuger engruiximent cap a la base o peu de l'instrument.
Als models romànics s'adverteix un considerable augment del número de cordes. Aquest fet obligà a engrandir el cos sonor que determinà una immensa cavitat de ressonància. Aquesta innovació converteix l'arpa en un instrument clarament asimètric


El gòtic de l'arpa, segons un interessantíssim estudi realitzat per Jordi Ballester i Gibert presentaria tres tipus diferenciats: el de reduïdes dimensions, amb un resonader ampli i profund i amb una consola-claviller proporcionalment llarga respecte als altres dos costats que formen el triangle. La segona tipologia vindria definida per arpes estilitzades d'aparença lleugera i major tamany. El tercer tipus estaria constituït per característiques intermitges entre la forma comprimida i l'estilitzada, com la que s'observa, ja en època anterior tocada pel rei David a l'escalinata del pòrtic oriental de la glòria de Santiago de Compostela.
La introducció del cromatisme instrumental comença molt aviat. Ja al segle XII podem veure a Escòcia i Gales un sistema manual molt elemental de passadors que alteren una a una les cordes.

Durant el segle XVII i més tard, al barroc, l'arpa desenvolupà un paper molt important a les nostres terres juntament amb altres instrument policordis com podem comprovar a la literatura musical d'aquell temps

Així, grans mestres com Tomàs de Santa Maria, Venezos de Henestrosd, Antonio de Cabezón, etc... van escriure magnífiques col•leccions de repertoris instrumentals per a arpa, tecla o vihuela. També hem de remarcar que va ser utilitzada durant molt de temps a les capelles com a acompanyament de la polifonia religiosa, segons Nasarre "per ser un instrument més ressonant (sonor) que qualsevol altre

Comentaris

  1. Haha (29-11-2012 17:11):
    haha

L'enquesta

Carregant...

Em critiques?

Fas un concert i t'agradaria que un dels nostres crítics vingués a escoltar-lo? Omple el formulari!